28 de des. 2005

ENTORNS SIMBÒLICS

Vaig atribuir a l'entorn simbòlic del Nadal la impossibilitat de poder llegir en català una crítica a la nova Llei de Comunicació Audiovisual; anava errat: l'entorn simbòlic responsable del silenci és un altre, el mateix que obliga a posar en castellà el dit a l'ull d'aquesta Llei, via , poso per cas, Periodistas 21:

Esta ley se fundamenta en el derecho de los ciudadanos de Cataluña a disponer de un sistema audiovisual que refleje su realidad inmediata a partir de formas expresivas vinculadas a su abanico de tradiciones, a su entorno simbólico". Cuando el preámbulo de una ley comienza acotando la orientación de los contenidos es difícil pensar que la obligación de veracidad de la información será neutral.

La sospecha sobre la nueva Ley de la Comunicación Audiovisual catalana es demasiado grande pese a las garantías del presidente del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), Josep María Carbonell.

El artículo 7 de la norma obliga a los medios audiovisuales a difundir información veraz, "la que se fundamenta en hechos que pueden someterse a una comprobación diligente, profesional y fidedigna".

Pero la veracidad es independiente de las tradiciones y el entorno simbólico. ¿Hasta dónde llega el entorno simbólico? ¿Qué pasa cuando lo veraz está en contradicción con lo simbólico?

Cuando los hechos se mezclan con la tradición y los símbolos la realidad deja de ser objetiva para convertirse en cultural y política. Someter a los medios a esa obligación es cercernar el derecho de los ciudadanos a la información, a la libertad de expresión y a la crítica.

(...)

La pelea de gran parte de la opinión pública, los políticos y la prensa catalana contra medios como la Cope oculta y hace imposible una mirada con más altura y de mayor trascendencia, porque los desatinos de unos no pueden maniatar a todos.

I aquí, l'"entorn simbòlic" aplicat a la música clàssica. L'autor té raó en una cosa: li "cal un bon raig de bufetades."

30 de nov. 2005

NO VOL EL MILLOR PER A TU

La base del discurs de Félix de Azúa (EL PAIS, 10-11-2005) ja era errònia: la música es un espectáculo. El cas és que, per una simple qüestió d'espai físic, mai no hagués pensat que en pocs centímetres quadrats de paper hi poguessin cabre tants disbarats, referències a l'Estatut incloses. Han hagut de ser dos músics, José María Sánchez-Verdú i Carlos Bermejo, els que han trobat la paraula precisa que defineix la personalitat d'Azúa: ignorant. Tot seguit, l'article i les dues rèpliques dels músics. Llegir-s'ho tot no serà temps perdut, sinó guanyat, ( la rèplica de Bermejo, sobretot) si més no, per aprendre la diferència que hi ha entre "no m'agrada" i "no val res".



SÓLO QUIERO LO MEJOR PARA TI

Félix de Azúa

Uno de los más respetados musicólogos vivos, Richard Taruskin, autor de una historia de la música occidental en seis volúmenes que incluye un elegante capítulo sobre rock (Oxford), tuvo una iluminación en ocasión de uno de sus viajes a Moscú. La orquesta del Conservatorio interpretaba la Séptima sinfonía de Shostakovich cuando Taruskin acertó a ver en la expresión de los oyentes una apasionada emoción que rara vez había observado en los conciertos de música moderna. Como Pablo de Tarso en su camino hacia Damasco, cuenta el crítico que vio con cegadora claridad que se había equivocado totalmente. No sólo él, lo que habría carecido de importancia, sino el conjunto de la musicología occidental. Se percató de que la teoría, la historia y la crítica sobre la música del siglo XX había cometido un error monumental. La música que sobreviviría, la que seguiría oyéndose cien años más tarde, sería la de Shostakovich, no la de Schoenberg.

Una afirmación como la anterior todavía suena escandalosa o estúpida para buena parte de los críticos, teóricos e historiadores de la música. Y en España, más. Para aquellos que sean totalmente sordos a la música clásica les diré que equivale a afirmar que Hitchcock soportará mejor que Eisenstein el paso del tiempo, o que Spielberg es más importante que Tarkovsky. Lo cierto es que Shostakovich está cada vez más presente en la vida musical, en tanto que Schoenberg se mantiene donde siempre estuvo, con la exigua minoría de expertos. Y se le están muriendo los subscriptores.

La paradoja sobre el valor de las obras de arte es que éste parece no depender del público, pero, ¿es en verdad posible que una obra de arte sea extraordinariamente valiosa, aunque nadie o muy poca gente quiera oírla, verla o leerla? Quienes afirman, por ejemplo, que la música de Schoenberg es fundamental y en cambio otra más popular como la de Stravinsky, es trivial o incluso "mala" (así lo afirma Theodor W. Adorno, modelo de los defensores de Schoenberg), ¿no están diciendo, en realidad, otra cosa?

Según esta posición, la importancia de Schoenberg, de Webern, del serialismo, del dodecafonismo, de las secuelas de Darmstadt, del IRCAM o de otros centros de producción experimental, es independiente de que haya alguien que quiera oír sus productos. El Arte vive para sí mismo. Quienes deciden sobre su valor (dicen) son los expertos, los profesionales. El público no puede decidir el valor de la obra de arte, porque entonces sería más valioso un musical de Broadway que una ópera de Schoenberg.

Esta inacabable disputa es inútil. Juzgue lo que quiera el experto, en el caso de la música (como en el del teatro) quien decide es el público porque la música es un espectáculo. De modo que Gershwin, Britten, Prokofiev o Janacek seguirán sonando en las salas de concierto, pero Schoenberg (utilizo su nombre como metáfora) cada vez menos. Quizás esto sea lamentable, pero también es inevitable. La dificultad que plantea Schoenberg es de un orden totalmente distinto a la que plantean compositores exigentes y sin embargo accesibles como Bartók.

Es justamente esa dificultad lo que permite que el valor de la música de Schoenberg no lo decida el público de los conciertos, sino el teórico y el historiador que creen que la historia de la música tiene un sentido trascendental. Si la historia de la música tiene ese sentido, entonces Schoenberg es la consecuencia de una cadena causal que desde Wagner viene anunciando la llegada del Mesías (Schoenberg). El valor de esa música tan escasamente popular es un valor histórico, filosófico y (sobre todo) religioso, más que musical. Por "religioso" me refiero a la creencia o la fe en que los procesos artísticos, sociales, económicos, en fin, los relatos históricos, tienen un sentido y sólo uno, a diferencia de las novelas. Por ejemplo, que la historia del Arte muestra el proceso de autoconciencia de las artes, que la historia de Francia es la de la Libertad de su Pueblo, que la sociedad capitalista ha entrado en su fase terminal, y cosas semejantes. Quien así piensa, está obligado a tener a Schoenberg por un músico más importante que Stravinsky.

Cuando la importancia de un hecho, suceso, objeto o caso no la determinan aquellos que lo financian y sufren las consecuencias, sino los expertos, los historiadores y los teóricos metafísicos, entonces estamos en un medio ajeno a la democracia y típico de la tradición autoritaria europea. Que la gente disfrute con Tchaikovsky y se aburra con Schoenberg puede ser lamentable, pero que para salvarles de su error se les condene a oír al vienés a todas horas, es despótico. En general, eso no sucede porque los conciertos se pagan, pero allí donde el contribuyente carece de poder de compra, sucede con harta frecuencia.

Compárese con lo que está sucediendo en la surrealista gestación del Estatuto catalán. Los expertos, los historiadores, los teóricos y los profesionales catalanes han decidido que "históricamente" (sea esto lo que sea) Cataluña tiene más derecho que Murcia a cualquier cosa, que la nación catalana posee una existencia de orden metafísico previa a sus habitantes, y que en la jerarquía de las naciones Cataluña sólo es comparable a Francia y superior a España. Cataluña es un pedazo de Schoenberg fundado en razones trascendentales. De momento, el público español ha desertado las salas de conciertos donde suena el Estatuto y son los expertos quienes se ven obligados a hacer publicidad para que la gente se entusiasme, o a condimentar encuestas carísimas que confirmen lo acertados que estaban y el éxito loco de estos conciertos a teatro vacío. Su alternativa es tocar sólo para adictos a Schoenberg.

La iluminación de Taruskin, hombre formado en la filosofía europea del siglo XX, filosofía impregnada de historicismo hegeliano y mesianismo marxista, es tan sencilla como esto: el descubrimiento de la democracia. La palabra "democracia", como lo prueba la dudosa moralidad de quienes la usan sin descanso para justificar sus deshonestidades, está cargada de instancias éticas. Parece como si lo democrático fuera lo moralmente bueno, cuando en realidad lo democrático es simplemente el conjunto de mecanismos que se despliegan de un modo casi inevitable para el control y la dominación de sociedades masivas con enormes potenciales energéticos y económicos. La democracia es tan sólo una técnica social eficaz para mantener el orden en un medio cuyo estallido sería funesto. Este mecanismo puede utilizarse bien o mal, pero no es un estado de gracia. Los políticos novatos utilizan la palabra como los católicos usan la palabra "devoción", y se acusan unos a otros de no ser democráticos... ¡como si fuera posible no serlo! Sin embargo, "demócrata" equivale a: "concernido por el mercado". El político demócrata es aquel que se ofrece en un mercado donde hay competidores. Nada más.

Para Taruskin siempre fue cosa evidente que las novedades de la música dodecafónica eran técnicamente interesantes. También, que Schoenberg creía que su nuevo método llenaría salas de conciertos en lugar de vaciarlas. Pero a diferencia de la música de su discípulo Alban Berg, el público no ha aceptado la del maestro. De un modo creciente, la programación de obras de Schoenberg (no todas: insisto en que utilizo al pobre vienés como metáfora) se ha ido haciendo por respeto a la historia, por su interés técnico, por la fascinación que ejerce sobre los expertos, pero no porque el público lo reclame a gritos y agote las localidades. De ahí también que en la historia de la música de Taruskin aparezca un capítulo sobre el rock, como en la historia de la literatura francesa de Kléber Haedens apareció Simenon un buen día, para escándalo y horror de los académicos.

Lo democrático no es, por sí mismo, "bueno" sino "eficaz". Los deportes de masas, el turismo industrial, las grandes superficies como lugares de entretenimiento y consumo, o el arte actual, son fenómenos democráticos, espectáculos masivos, movimientos de millones de personas con colosales poderes económicos y escasa libertad. Se parece bastante al nazismo, con una diferencia esencial: los políticos democráticos procuran programar aquellos conciertos que les gustan a las masas, en lugar de adoctrinarlas con conciertos que las agobian y agreden. Pero en algunos lugares, los profesionales de la vieja política, los viejos historiadores, los teóricos y expertos de la escuela trascendental o nacionalista, siguen actuando como sacerdotes cuya obligación es conducir al Pueblo hasta el Valle de Josafat y enseñarle a comportarse debidamente. A los pobrecitos habitantes de esos lugares los machacan con una política eclesiástica, de formación al espíritu nacional, en línea con la militancia sacerdotal que destruyó a Europa en los últimos dos siglos. Felizmente, al cabo de unos años los ciudadanos acudirán al mercado para comprar el político que más les apetezca. Ya veremos si es Schoenberg.



CULTURA DE SUPERMERCADO

José María Sánchez-Verdú



El artículo del señor Azúa en EL PAÍS del 10 de noviembre es un ejemplo de la libertad de opinión que una democracia conlleva. Aunque ataque a nombres de la cultura como Schönberg, que son lo equivalente a Mies van der Rohe en la arquitectura, Joyce en la literatura o Kandinsky en la pintura. Es una muestra más de la ignorancia, sobre todo musical, que nos rodea. España cuenta con una cultura musical tan mínima como inexistente pese al reciente crecimiento del número de auditorios, orquestas, óperas etcétera, muchas veces con más pompa y cáscara que con verdaderos contenidos. La formación musical desde la infancia no existe, los conocimientos musicales posteriores son desastrosos, e incluso los estudios superiores de música aún no se rigen por un sistema universitario propio, como en todos los países avanzados culturalmente. La frase "yo de música no entiendo" es el estigma que lleva casi todo español. No está de más señalar que salvo unos pocos ejemplos (Gerardo Diego, Valente, etcétera), en España los intelectuales han estado de espaldas a la música en los últimos decenios, hasta un punto vergonzante si lo comparamos con escritores, poetas o filósofos de otros países (Adorno, Mann, Eco, Kundera, etcétera). Es normal que al señor Azúa no le guste Schönberg; con él estará una inmensa mayoría de españoles que no han oído ni su nombre ni su música.


Reivindicar el arte de consumo de mayorías como indicador de lo que es bueno es tan banal que no merece ni respuesta. Todo arte exigente y excelente no es en principio para mayorías, siempre ha sido así. De aceptar las ideas de supermercado de Azúa habría que excluir a Mallarmé, a Joyce, a Mondrian, etcétera, porque sus propuestas son "difíciles" y no aceptadas o "comprendidas" en un inicio por las grandes masas: ofrecen algo que a la vez exige, y eso no cabe en las ofertas del supermercado.

Afortunadamente, siempre existirá un arte de creación comprometido, difícil -el arte es una forma de transmisión de conocimiento, no sólo de diversión y espectáculo, como parece creer Azúa-. No podríamos aprehender una cultura sin el rigor y compromiso de los creadores que han arriesgado y abierto nuevos caminos. "Ningún arte, literatura o música estúpidos perduran. La creación estética es inteligencia en sumo grado" (G. Steiner, Presencias reales). Beethoven fue acusado de hacer ruido, de ser incomprensible; Bach, de ir contra las leyes de la música. ¿Dónde estarían los Azúas de entonces? Sin duda, también contra ellos.


"Sólo quiero lo mejor para ti"

Carlos Bermejo


El hecho de denominar Mesías a una persona que como Schönberg fue perseguido por los nazis por, entre otras cosas, ser de origen judío, me parece de un gusto, cuanto menos, torpe.

Ya sólo por esta razón sería fácil refutar el extraño artículo de Félix de Azúa del pasado 10 de noviembre. Pero como además es ya tradición en muchos intelectuales españoles hacer de sus manías personales axiomas irrefutables, creo necesario aclarar lo siguiente:

De Azúa dice: "A Schönberg se le están muriendo los suscriptores". Si se refiere a aquellos que con tanto entusiasmo apoyaron personalmente su compromiso, le diré que en realidad ya murieron, pero, lo que son las cosas, casi 100 años después del comienzo del periodo atonal de Schönberg, aún seguimos hablando de él. Por desgracia, no veré cómo dentro de 100 años nuestros descendientes debatirán sobre la obra de Félix de Azúa (sin duda con la misma intensidad...), pero, mientras tanto, querría decir que don Félix ha tenido mucha suerte al asistir a los conciertos del IRCAM o Darmstadt (me imagino que si los nombra es porque ha estado alguna vez) y no tener nunca problemas de entrada. Yo, sin embargo, tanto en los mencionados como en los festivales de Witten, Stuttgart, Donaueschingen, Múnich, Salzburgo... y en Madrid (aunque parezca mentira), he tenido que soportar salas repletas y en más de una ocasión me he quedado sin entradas.

Aunque a De Azúa y a otros les pese, existe un público para Schönberg y para más compositores que no nacieron necesariamente hace más de 100 años. Éste es un público, al contrario que De Azúa, que no tiene problemas en disfrutar tanto con Schönberg como con Stravinsky, porque sabe que los dos son parte de la rica historia de la música, y además considera que la exclusión es ante todo ignorancia. Minoritario, pues sí, pero no inexistente. Por otra parte, la minoría de algo siempre se establece al comparar al menos dos cantidades, por lo que, afortunadamente, siempre tenemos la posibilidad de sentirnos minoría en alguna cosa (lo contrario sería un auténtico fascismo), por lo que todo y todos padeceremos en algún momento ese moderno auto de fe al que nos somete continuamente la "mayoría".

A estas alturas, por tanto, ni los oídos reaccionarios de Taruskin o Adorno ni nadie nos va a decir qué es lo que debemos escuchar (el mismo De Azúa cae en su propia trampa). Lo que sí debo decir es que el capcioso y arbitrario artículo al que me refiero me ha despertado las ganas de leer al completo el dichoso Estatuto, y, si puedo, lo haré en catalán.

24 de nov. 2005

LA FINESTRA D'UN PROJECTE

Demà presentaré un projecte de programació per a les properes tres temporades de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Prop d'un mes de treball intens que ha deixat TACET tacet. El projecte va d'obrir finestres. Aquesta, poso per cas.


Powered by Castpost

A qui endevini el creador del paisatge que emmarca, el convidaré al concert en què, espero, aquesta obra estigui programada.

5 de nov. 2005

BE

Avui, com ahir, com demà, el tenor de "Il pagliacci" ha cantat molt beeeeeeeeeeeeeeeeee¡

28 d’oct. 2005

EL MEU PETIT GEST

En Xirinacs té raó, la presó és el seu lloc. Ho he descobert després de llegir el paràgraf més indecent del seu discurs al Fossar de les Moreres. Un vomitiu excel·lent que cal llegir com "La Razón", amb el paper higiènic a la mà. Jo, de moment, com sento dolor i ràbia per aquest insult, no sé si a la democràcia, però sí a la decència, faré cas del que recomenava fa un parell de dies l'inefable Partal a Vilaweb en defensa d'aquest individu ; sí, he fet el petit gest de "Per exemple escriure una frase, passar-la per la impressora i enganxar-la a la paret de l'oficina o de l'escola. No costa gaire. Proveu-ho..." Ja ho he provat, i la frase diu: "Engarjoleu en Xirinacs". Engroguirà, ja ho sé.

(...) Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res.* En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalització i, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.
LLUÍS MARIA XIRINACS 11 DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES



* "...sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res."

7 d’oct. 2005

QUADRE D'ANSIETAT

A l'historial clínic de la música llegim que presentava un quadre lleu d'ansietat en la segona meitat del segle XIX: Wagner ensenyava el triple salt mortal sense xarxa a la tonalitat, Berlioz convertia en bulímica l'orquestració, i Liszt, tot i la seva relació amb l'església, pecava amb les formes musicals i les femenines. Amb aquest panorama, si la música no va demanar la baixa per invalidesa va ser gràcies al tracte exquisit, combinant amb mestratge l'expressió romàntica amb un gran respecte per les formes clàssiques i les tradicions, que li va dispensar un emigrant alemany a Viena, Johannes Brahms. Ell la va protegir de les genials extravagàncies del trio d'asos abans esmentat, guarint-la sota l'ombra de l'herència de Beethoven, aquest gegant les passes del qual sempre escolto darrere meu.

Aquesta setmana ho hem comprovat assajant la seva segona simfonia, composta en l'orgullosa tonalitat de re major després de passar un estiu a la Marbella austríaca de l'època, Pörstchach, a la regió de Carintia. En el seu manual d'us, recomanen no fer gaire cas de la disfressa de preludi amb què els baixos presenten les tres primeres notes ( re-do-re ): abraçades a tots els temes del primer i darrer moviment, surten a gairebé totes les fotos, deixant ben clar que són les reines de la simfonia. Avui a la Faràndula de Sabadell (21:30 h.) i demà a Barcelona, (19:00 h.) Palau de la Música, Tranquimazín Brahms per a una música estressada.


Powered by Castpost

27 de set. 2005

MÚSICA PELUDA

Joan Fuster era molt més obert d'ulls que d'orelles. I és que sabia trobar la bellesa en l'abstracte pictòric, però no en el musical. Fins i tot, un clàssic de cotó fluix com Debussy el posava de mal humor, i no diguem ja Stravinsky, massa "estranyinski" per al seu gust. Els disgustos musicals d'en Fuster quedaren reflectits en aforismes que punxen com agulles de cosir. El que encapçala aquest breu recull, poso per cas, és d'alta gradació irònica: Arnold Schönberg, el dissenyador del dodecafonisme, era calb.

La música dodecafònica és excessivament peluda.

El violoncel té veu de sagristà - si més no, de cabíscol.

No sé per què però el concert per a violí de Mendelsshon em fa pensar en Shelley.

Hi ha pianos enervants; el de Debussy, posem per cas.

Músic, allò que se'n diu músic, músic de raça, ho és Mozart , ho és Chopin, ho són Ravel i Corelli, i Txaikovski, i Telemann, i Vivaldi, i el mateix Mendelsshon: però no Bach, ni Beethoven, ni Wagner, ni Debussy, ni Stravinski.

El mal de Wagner és que, inevitablement, ens sembla un mentider.

El clavecí de Rameau té mal de queixals.

La música de Vivaldi és pura conversació.

Un amor sense decepcions no seria amor: seria, ¿què sé jo?, confitura o música de Bach.

Liszt: un orador sagrat.

Indagacions i propostes

Joan Fuster

Ed. 62

4ª edició: 1998.

22 de set. 2005

DE-GENERACIÓ TRANSVERSAL

Ara resulta que un dels responsables de l'assassinat de l'Orquestra del Teatre Lliure, el dramat(afur)g Àlex Rigola, és un paradigma cultural, l'exemple a seguir del que ara en diuen "generació transversal", els membres de la qual, segons informa avui El Punt: Són joves escriptors (Sam Abrahams, posen per cas) i artistes de disciplines diverses que estan emergint i que només necessiten l'oportunitat de «fer-se visibles», o sigui de donar-se a conèixer. Són arquitectes que a la vegada poden fer cine, dissenyadors que pinten, músics que fan ciència (???), directors teatrals que incorporen diversos llenguatges als muntatges..." ....i exterminen orquestres. Jo, la veritat, en tindria prou que els músics fessin música, que és just el que ja no poden fer els de l'Orquestra del Lliure; ara, i com molts músics en aquest país, fan ciència, sí, però per arribar a fi de mes. El resum de tota aquesta història de de-generació transversal el fa en Joan Clos en una altra geografia del mateix diari: Cal sortir pixat de casa. I amb les mans netes, Rigola.


l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure.(R.I.P.)

20 de set. 2005

PÚBLIC SELECTE

Només públic selecte per al segon concert de la beethnovena: els socis de la Fundació Palau de la Música Catalana. Una ullada a la sala i de seguida m'assalta el convenciment que som més gent a dalt que a baix. Poso per cas: les tres primeres files de platea serien buides si no fos per una parella, asseguda a la segona, que amb la seva presència taca el roig uniforme del tapissat: són el convergent Trias i la seva dona, que encapçalen el petit exèrcit assegut rere seu de roba de Massimo Dutti i de Versace amb gent anònima a dins. No tota: m'ha semblat veure en Baltasar Porcel a una de les llotges. I, és clar, en Felix Millet, president de la Fundació, a la llotja presidencial. Toquem amb alegria fingida que la música de Beethoven fa sincera, però el nostre discurs només recull uns aplaudiments de compromís. No ho entenc; la lògica més infantil diu que el seu entusiasme hauria de ser directament proporcional a la quantitat de diners que aporten a la Fundació, que en són molts. Vestit de cambrer surto del Palau per la porta del darrere sortejant cambrers vestits de músics, que sostenen safates amb copes de cava i muntanyes d'encenalls de pernil del bo per a les boques d'en Trias i la seva dona, Baltasar Porcel, Felix Millet i les multiplicacions anònimes de Massimo Dutti i Versace. Beethoven, tan a prop, tan lluny. Tinc gana.

16 de set. 2005

CENSURA


Les notícies que han estat censurades en el darrer any pels mitjans de comunicació dels Estats Units i del Regne Unit. Peter Philipps, professor de Sociologia de la Universitat de Sonoma (Califòrnia) n'ha fet un recull en el llibre Project Censored. Aquestes són les 25 primeres de la llista:

#1 Bush Administration Moves to Eliminate Open Government

#2 Media Coverage Fails on Iraq: Fallujah and the Civilian Deathtoll

#3 Another Year of Distorted Election Coverage

#4 Surveillance Society Quietly Moves In

#5 U.S. Uses Tsunami to Military Advantage in Southeast Asia

#6 The Real Oil for Food Scam

#7 Journalists Face Unprecedented Dangers to Life and Livelihood

#8 Iraqi Farmers Threatened By Bremer's Mandates

#9 Iran's New Oil Trade System Challenges U.S. Currency

#10 Mountaintop Removal Threatens Ecosystem and Economy

#11 Universal Mental Screening Program Usurps Parental Rights

#12 Military in Iraq Contracts Human Rights Violators

#13 Rich Countries Fail to Live up to Global Pledges

#14 Corporations Win Big on Tort Reform, Justice Suffers

#15 Conservative Plan to Override Academic Freedom in the Classroom

#16 U.S. Plans for Hemispheric Integration Include Canada

#17 U.S. Uses South American Military Bases to Expand Control of the Region

#18 Little Known Stock Fraud Could Weaken U.S. Economy

#19 Child Wards of the State Used in AIDS Experiments

#20 American Indians Sue for Resources; Compensation Provided to Others

#21 New Immigration Plan Favors Business Over People

#22 Nanotechnology Offers Exciting Possibilities But Health Effects Need Scrutiny

#23 Plight of Palestinian Child Detainees Highlights Global Problem

#24 Ethiopian Indigenous Victims of Corporate and Government Resource Aspirations

#25 Homeland Security Was Designed to Fail



15 de set. 2005

MALA GENT

Darrer acte de la beethnovena. El desgavell ordenat d'una fanfàrria obre el teló: una caiguda en picat des del cel de l'adagio precedent a la realitat del món. El món, la humanitat, la paraula... perquè els violoncels ara ja no canten, parlen. "com si hi haguessin paraules a sota del pentagrama" segons el manual d'instruccions que ens va deixar Beethoven.

I després, el brainstorming autoreferencial a la cerca de la idea justa. A la fi, una teatralitat que mai no m'ha convençut. Una estratègia vulgar que, tanmateix, excuses ben aviat quan de les entranyes de l'orquestra hi brolla la joia més preuada del patrimoni musical d'Europa: el Tema, amb el martell de la "T" ben majúscul. Són els contrabaixos els primers que ens revelen aquest as a la màniga amb què Beethoven guanyarà la partida de cartes contra l'oblit, ells manen; els violoncels només en són la ressonància, el primer harmònic.

Tot seguit és el meu torn: les violes. Imagina-t'ho: Leonardo da Vinci t'ha encarregat de dibuixar el somriure de La Gioconda. I què fas? Doncs gairebé res, només recolzar amb fermesa el pinzell de l'arc sobre el segon compàs de la tela de la melodia, i prou. Perquè tot repte resulta més senzill quan l'encares amb humilitat, la humilitat a la que obliga la certesa que no ets tu qui fa el Tema, sinó a l'inrevés, és el Tema el qui t'està fent a tu.


Powered by Castpost

"Jo voldria que aquesta novena fes veure a la gent que tots podem ser millors del que som. Vull trasbalsar-la. Perquè per això fem música, per trasbalsar tothom que ens escolti. (Somrient) Els músics som mala gent." Salvador Mas.

14 de set. 2005

LABERINT

Abans que me n'oblidi: demà a la nit, dijous, l'assaig general de la beethnovena és obert al públic. L'escenari és el Palau de la Música de Barcelona, a les 21:30 h. Tinc tres invitacions, si algú hi vol venir que m'ho faci saber a aquest correu: jxcos@uoc.edu Gràcies. I ara, després de la publicitat, la crònica.

En Salvador Mas és un mestre dels moviments lents; ho he descobert avui mentre omplíem de muscles i nervis l'esquelet del tercer acte de la beethnovena, Adagio molto e cantabile. Feia temps, mesos, que els simfònics del Vallès no assaboríem les excel·lències de la nostra feina com a músics. I és que la Música, la majúscula, s'ha presentat avui a l'assaig, atreta, potser, i segons en Mas, per l'escalfor vital que desprenen les notes d'aquest moviment: heu de pensar en una brasa que crema, més cap endins que cap enfora, ens ha dit. No és fàcil, després del Vivace que hem deixat enrere cal un temps de descompressió, perquè ara els personatges són uns altres i en un escenari del tot diferent. I és que hem d'estar serens per deixar perdre la mirada sobre l'horitzó sense fi que perfila aquest adagio; un paisatge d'amplitud inabastable creat a partir de l'interval més estret de l'abecedari musical: una segona.


Powered by Castpost

El color del so és essencial. La dinàmica de l'inici és piano, però en Mas ens ho fa tocar fort com a exercici, perquè vol un piano amb la intensitat del fort; l'escalfor llunyana, però intensa, de la brasa. Un cop muntat el cos físic de l'adagio, Beethoven l'omple, a través de més intervals de segona, amb alguna cosa semblant a l'enyor de totes les coses bones que a la vida deixem enrere: un re major que entra de puntetes per la porta de servei; amb paraules d'en Mas: no féu res, deixeu que el tema es defineixi sol.


Powered by Castpost

I després, el laberint de variacions per on t'hi perds ben de gust. Perquè, en el fons, ja fa estona que desitges de no trobar mai la porta de sortida d'aquesta música.


13 de set. 2005

SR. VIVACE

Ahir, el segon moviment de la Beethnovena. Nom i cognom : Molto Vivace, però en Salvador Mas no és un home que practiqui gaire sovint el tuteig. Només el cognom: Sr. Vivace, i sóc optimista. Sí, com el duu en Mas el trobo lent, però, com ja us n'haureu adonat, procuro que no se'm noti massa.

En la tarja de presentació del moviment: la primera nota, sense pausa, i en els darrers compassos, el timbal et deixa oberta la fuga amb tres cops de porta que ressonen a la resta de l'orquestra. Fuga; entrades successives, un teva-meva on has de ser conscient de la poca estona que tens a les mans la pilota del tema: només quatre compassos de treure el nas, la resta és acompanyament. Resumit en notes:


Powered by Castpost

Si en el concert el públic no pot seguir amb les orelles, i amb els ulls, com el tema va rebotant per totes les seccions de l'orquestra, és que no està ben tocat. Com diu en Mas: no hi ha estructura; i si no hi ha estructura no hi ha direcció; i si no hi ha direcció els rellotges, el real i el psicològic, no corren. Mas: com a la vida, quan toqueu sempre heu de mirar endavant.

El motiu que segueix ens queda massa civilitzat, però el Mas ho troba bé. Coi d'Escolania!(en Mas va ser escolanet a Montserrat) que m'ha transfigurat la joia pagesa i despentinada d'aquest fragment en la seriositat d'home ben trajat, amb l'autovia de la clenxa a la dreta. Crec que hauria de sonar així, exagerant l'impuls sobre el primer temps de cada quatre compassos; tot i que en aquesta versió, en Barenboim, el director, ho devia tenir més fàcil amb, suposo, vuit trompes. Nosaltres només en tenim quatre.


Powered by Castpost

En els temps ràpids, els colors de les diferents dinàmiques han de ser més contrastats: Beethoven era un home d'extrems; si algú hi troba escrit un "mezzoforte" a qualsevol de les seves simfonies, el convido a una cervesa, ens repta en Mas. D'acord, però jo l'hi en proposo un altre: "si vostè troba un Molto Vivace només Vivace a qualsevol simfonia de Beethoven, el convido a un JB." Però no m'ha sentit. I és que en Mas sabrà llegir la ment de Beethoven, però no la meva.

11 de set. 2005

TO MENOR

La història ha compost la...

música de...

l'onze de setembre en...

to menor.

9 de set. 2005

EL CÀSTIG

Segon dia de beethnovena. Avui, tot l'exèrcit: la infanteria de la corda, l'aviació del vent i l'artilleria del metall i percussió. A un cop de batuta del general Salvador Mas, hem envaït altre cop el primer moviment un minut després de les deu del matí. Després d'unes hores de lluita acarnissada, els darrers compassos han fugit dels nostres instruments cap a dos quarts de dotze. La terminologia militar no és sobrera, només cal escoltar Beethoven: no componia simfonies, les conqueria.

Els compassos més punyents d'aquest primer moviment els podem sentir a les acaballes, quan la corda, a través d'un pedal cromàtic - escolteu els contrabaixos, ells manen!, ens deia ens Mas -, hi crea un paisatge desolador, el que envolta el seguici fúnebre de camí cap el cementiri per enterrar l'heroi. Fa un temps, després de tocar-lo, sempre m'assaltava un anguniós sentiment de pèrdua. Ara en sé el per què. Avui, per primer cop he tingut la certesa que ningú mai no podrà conquerir aquest primer acte de la novena, i que Beethoven ho sabia, ens ho està dient en aquests darrers compassos, amb el seu sovintejat to sentenciós el fil del qual ara ressegueixo: heu entrat en terra sagrada per apoderar-vos del secret de la vida, l'únic càstig possible per tanta gosadia és la mort. L'heroi que enterrem som nosaltres.


Powered by Castpost

8 de set. 2005

AIXÍ

Assaig de corda sola. Cuerda suela, com solia dir-nos, adobat amb un somriure sorneguer, el sempre ocurrent Albert Argudo. La simfonia que més incrustada sobreviu en el nom de Beethoven: Beethnovena. Freude. No, l'alegria és la traca final. Primer, n'hem de crear el desig. Primer, el primer moviment. Som-hi.

Salvador Mas en el pont de comandament engega els grupets de sis notes dels baixos. No, massa fort. Ja m'ho pensava. El pianissimo mai no surt a la primera. Torne-m'hi: tacatacataca-tacatacataca. Ara, però en Mas ens atura: no ha de sonar tan concret, tan definit. Cal crear un ambient de misteri; l'avís que un gran esdeveniment és a punt de succeir.


Powered by Castpost

Més enllà, després d'un fragment melòdic, en Mas ens diu: la dinàmica del final d'aquesta melodia ha de ser la mateixa que la del seu inici. Com va escriure en Josep Pla: "Així ho hem trobat, així ho deixem". D'acord. I en el desenvolupament del primer...

Sí, avui ha començat la temporada 2005/06 de la Simfònica del Vallès. Així la vaig deixar, així l'he trobada.

7 de set. 2005

LA TERRA ÉS...

"La Terra és plana, i qualsevol que rebutgi aquesta afirmació és un ateu que mereix d'ésser castigat."

Abdel-Aziz Ibn Baaz, suprema autoritat religiosa d'Aràbia Saudí, edicte (fatwa) de 1993.


IRNA. 3 de septiembre de 2005

El III Simposio Internacional sobre el Diálogo de Civilizaciones se celebrará en la isla de Rodas, Grecia, del 4 al 8 de octubre.(...)

En el simposio internacional se podrán ver rostros de la sociedad, la ciencia, la cultura y la economía de 35 países, entre los que se cuentan Italia, España, Francia, Estados Unidos, Palestina, Armenia y Arabia Saudita.

En el simposio se debatirán temas de la más candente actualidad del panorama internacional, y la convergencia cultural, social y económica, y el autoconocimiento religioso y cultural.

5 de set. 2005

EL CERCLE VICIÓS

Molt a desgrat meu, la conclusió final del text adjunt confirma l'existència d'un cercle viciós sense aturador. Per això, potser, és d'obligada lectura. Si més no, l'autor,- el Fuster majúscul, Joan-, us farà entendre les veritables motivacions que s'amaguen rere el recent manifest d'Espasa, Boadella i companyia. El més sorprenent, però, és que les paraules de l'escriptor de Sueca són de fa gairebé mig segle. El passat que es fa present. Ja ho he dit: el cercle viciós. I molt a desgrat meu.

23 d'abril de 1956

Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulians que s'acontenten de repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes. Poques idees, o pocs ideals, heretats de les generacions anteriors, es veuen, com el nacionalisme d'avui, sotmesos a una desestima tan palpable i insistida. No em vaga d'entrar, ara en conjectures sobre si s'ho té ben merescut o no. Una opinió generalitzada dels darrers temps li atribueix la culpa de les guerres més doloroses de la centúria, oblidant que potser en comptes de ser-ne la causa n'és l'efecte, i callant sobretot que molt sovint ha servit de pretext a mòbils prou més obscurs i inconfessables. (...)

El que jo voldria comentar en aquesta nota , i subratllar, és la maniobra que s'oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot. En certa part, és clar, hi ha una voluntat càlida i de bona fe, que desitjaria desintoxicar els pobles europeus d'aqueix sentiment, de vegades sentimentalisme malaltís, que és l'exacerbació patriòtica. Però en major mesura, l'antinacionalisme que veiem estendre's al nostre entorn no té un tan lloable fonament, ans el contrari, sembla no ser sinó una astúcia pròpiament nacionalista: l'astúcia d'un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre en la seva subsistència o en la seva expansió. Darrera l'antinacionalisme de l'europeista, del cosmopolita i del revolucionari segueix, a penes emboscada, en peu de guerra, la mateixa obsessió nacionalista de sempre. (...) El fet a destacar és aquest: en un grau important, l'actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme, d'alguns nacionalismes.(...)

La indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o ni tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d'universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre es bo de tenir colònies: ara, només que es proposi de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s'irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional.(...)

I pensem encara en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d'avui , procedeixen de les nacions potents de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè l'hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I el seu antinacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme dels seus compatriotes, sinó més aviat als dels nacionalismes que li són adversos, interns, veïns o colonials. (...)

En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat- de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació- d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Som molts els homes del món -i ai!. a la mateixa Europa i tot- que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho.


Indagacions i propostes

Joan Fuster
Ed. 62
4ª edició: 1998.

3 de set. 2005

EL FOX -TROT DE BUSH

Ahir vaig ser testimoni directe de com la FOX li netejava el cul al President Bush. Tasca bruta, certament, sobretot als Estats Units, si hem de creure el que escrivia fa uns dies el Buenafuente al seu blog: Vengo de Estados Unidos. Primera conclusión: el papel de váter sólo tiene una capa. En qualsevol cas vaig veure com al paper higiènic que feien servir els perdi.., periot..., perdio..., periotostes, periodistes, ara (coi de paraula defectuosa) hi quedaven impreses aquestes frases després del fet: "Bastirem una nova Nova Orleans" "L'ajuda del govern és massiva" "Cada vida és preciosa", que els palanganers que acompanyaven Bush celebraren amb percussió de mans i somriures estrets, sense dents.

Tota frase amb vocació de pompa té un encaix precís en el temps, assignat per la cronologia dels esdeveniments. I les paraules que Bush defecà a la FOX, (la versió per a orquestra de jazz de la COPE) arribaven milers de morts massa tard. Pudien: eren deposicions.

Com es preguntava ahir Paul Krugman al New York Times: ¿com és possible que l'ajut a les víctimes del Katrina trigui tant a arribar, quan fa cinc dies que tothom n'estava al cas de les immenses destrosses que provocaria el pas l'huracà? I qui diu cinc dies podria omplir-se el pensament de més arguments si només en digués tres. Perquè fa tres dies, mentre a Nova Orleans passava això...


segons Boingboing el president Bush estava fent això altre ...


Segona pregunta de Krugman : ¿per què no s'hi van prendre mesures de prevenció? Ell mateix ens deixa un rastre que hem de seguir per trobar-ne la resposta. Mal traduït ve a dir que, després del 2003, el Cos d'Enginyers de l'exèrcit va desaccelerar abruptament el control de les possibles inundacions i de l'enfonsament de dics. Les causes: la guerra d'Iraq i el retalls pressupostaris. De fet, el 2002, el cap del Cos va dimitir després de criticar, segons Krugman, la proposta de l'administració central de retallar el pressupost de l'enginyeria militar.

Les cròniques diuen que el Katrina ha posat en evidència l'existència de desigualtats socials als Estats Units. Però resulta molt més angoixant que els mateixos perdi.., periot..., perdio..., periotostes, periodistes, ara (coi!! que algú li posi oli a la paraula, que ja no rutlla) fomentin les desigualtats racials adjectivant les víctimes segons el color de seva la pell. Aquí en teniu la prova: mentre els blancs troben (finding), els negres, en canvi, es dediquen al pillatge (looting.

Si algú creu que avui té el nivell de solidaritat a la sang molt alt, pot ajudar els bloggers de Nova Orleans i les seves famílies via comprant una samarreta, o d'altres estris, a l'adreça que trobareu col·locant el ratolí damunt la següent imatge. Bona sort.

2 de set. 2005

EL PASSADÍS

Setembre és una via temporal que concilia la fantasia de les vacances amb la realitat laboral. Contemplat des d'una perspectiva arquitectònica: si l'any fos un apartament, aquest mes seria el passadís que comunica el dormitori de l'estiu amb el rebedor de la tardor. Un lloc de pas, doncs, on, si no hi vas amb compte, pots perdre-hi el sentit de l'orientació de la teva vida.

Una vegada els simfònics del Vallès vam tenir com a director convidat un sud-americà amb mentalitat de corredor de pis de l'Eixample. Harmonitzant amb el seu rostre en forma de tub, que unia els trets de l'actor Federico Luppi amb l'estètica gestual de Toscanini, concebia el Rigoletto de Verdi com un passadís que distribuïa les habitacions de drames lírics d'altres compositors. Així, en els assajos ens demanava que el tema d'aquella ària havia de sonar com El barber de Sevilla de Rossini; aquest altre fragment, lleuger com el Mozart de Les Noces de Fígaro; el de més enllà, gras, però sense colesterol, com Els mestres cantaires de Nüremberg de Wagner. I així anar fent fins gairebé completar la totalitat del repertori operístic. Un Verdi, en fi, esquizofrènic.

El cas és que de tant anar-hi amunt i avall, obrint i tancant portes i més portes d'altres òperes, va arribar un moment en què cap músic de l'orquestra recordava quina habitació, és a dir, compositor, corresponia amb cada fragment del Rigoletto. De manera que, per evitar que la secció de vent confongués el vàter de Mozart amb la cuina de Rossini mentre la corda sortia a prendre a l'aire a la terrassa de Wagner, el dia de l'estrena vam decidir en assemblea amuntegar-nos tots al passadís, i pobre del qui se li acudís d'obrir cap porta. El director va rebre la nostra decisió amb esglai, doncs mai no havia dirigit cap Verdi que sonés a Verdi.

De tota manera, tots i els esforços per salvar una òpera de la inoperància del seu director, un crític d'un diari ubicat en el passadís de la política, el centre ideològic, va qualificar la interpretació de fosca i estreta, com els carrerons suburbials que comuniquen la misèria amb la delinqüència.

A la fi, el director del Rigoletto Mix tornà al seu país desencisat per no haver aconseguit fer de Catalunya un lloc de pas des de les sales de concert sud-americanes als principals escenaris operístics d'Europa. Pobre home. Em sembla que va ser aleshores quan vaig sentir la necessitat de convertir els meus pensaments en paraules. De fet, aquest blog és un passadís que sovintejo per arribar fins a vosaltres. Tant de bo mai no m'hi perdi pel camí.

Feliç transbord.



1 de set. 2005

L'STOIXKOV DEL VIOLÍ

No, el que dur aquest home estampat a la cara no són els colors del Barça. T'hi hauràs d'esprémer una mica més el cervell. Com dius? El Llevant CF? I ara! No. Torna-ho a provar, però afanya-t'hi, perquè el termini per esbrinar l'origen del blaugrana en qüestió acabarà quan comenci el següent paràgraf. Després del proper punt i apart. Aquest.

El nom de l'equip de futbol, que, tal volta, no has estat capaç de deixar caure de la punta de la llengua, és Aston Villa. He escrit "futbol"? No, millor la versió original: football. I és que aquest home és britànic. D'acord, a aquella illa en forma de buda assegut (o de geografia invertida de la Índia, que tant hi fa, les dues semblances són figues del mateix paner) hi ha milions de britànics, i uns quants menys que duen els colors de l'Aston Villa impresos a alguna part del seu cos, sobretot a les impossibles, com, poso per cas, l'ànima. Per tant, si cal parlar d'aquest home no és pels trets que el lliguen a una tribu futbolística o nacional, sinó pels que l'en separen. Primer, el nom, no únic, però sí intransferible; aquest home es diu Nigel Kennedy. Segon, la vocació; Nigel Kennedy és un dels violinistes més celebrats del nostre temps.

Kennedy ingressà en el club dels músics extraterrestres a través d'una antològica versió de les Quatre Estacions de Vivaldi, enregistrada i filmada a les acaballes dels vuitanta. Una interpretació apta per a tots els públics, com ho evidencia la posta en escena: buidada de tot misticisme a base d'altes dosi de rauxa i bon humor, ulleres de sol incloses quan els còmplices de la proesa, l'English Chamber, hi han de certificar les altes temperatures de l'estiu vivaldià. A la fi, una llufa penjada a la sotana del frare pèl-roig per un virtuós que va néixer, precisament, un 28 de desembre, el del 1956. Colossal. La portada d'aquest DVD de referència la trobaràs després del proper punt i apart. Aquest.

Empatxat d'èxit, però afamat encara d'experiències noves, Kennedy va interrompre de sobte l'activat concertística el 1992. Un temps sabàtic que es perllongà prop de cinc anys, els que va trigar a explorar el codi genètic de les seves inquietuds artístiques. En el diagnòstic final no hi cabia cap possibilitat d'error: Si la gent vol, pot dir que sóc un violinista clàssic, però jo sempre m'he considerat un músic que toca música, i no tan sols una part d'ella. Dit i fet: el 1996 desempolsà el violí per enregistrar un disc el títol del qual pretén unificar l'absurditat de la barreja d'estils que el melòman més exigent hi trobarà: Kafka. I els anys que seguiren, Kennedy ens convidà a compartir una visió molt personal de músics molt allunyats de l'estètica clàssica, com Jimy Hendrix, The Doors o els gitanos nadius del melic d'Europa. El violinista de la cara marcada amb el blaugrana de l'Aston Villa ja s'havia convertit aleshores en la versió d'art i assaig d'un altre blaugrana, la punta de llança de l'enyorat dream team, Hristo Stoixkov, com queda palès a la imatge que trobareu després del proper punt i apart. Aquest.

Kennedy alterna els enregistraments del la música més psicotròpica amb els de les obres impreses amb lletres d'or en el vademècum del repertori per a violí. El més recent és una altra llufa a la sotana de Vivaldi: concerts per a violí, i d'altres instruments, en companyia dels seus amics de la Filharmònica de Berlín. En aquest cas, la interpretació de Kennedy resulta allunyada tant del fonamentalisme dels historicistes com de la llàgrima a la galta dels romàntics; una equidistància que, ben mirada, també evidència el fet que Nigel Kennedy és massa Nigel Kennedy, per la qual cosa els crítics més estirats diuen que els pentagrames vivaldians se'n ressenteixen. Tant hi fa; els melòmans mai no li estarem prou agraïts a aquest blaugrana, però de la Premier League, per aportar a la música clàssica el que avui més li cal: rauxa abans que seny. I la imaginació, les ganes de viure, la joia que hi has descobert a aquest disc en són la prova. Imprescindible.

Com dius? Que encara no el tens? I ara! El termini per posar-te el Vivaldi de Kennedy a les orelles acabarà amb aquest paràgraf. T'ho deixo fet: només has de petjar aquest enllaç per endinsar-te, a través d'un vídeo, dins del pensament i obra del violinista més contemporani del panorama actual. Afanya-t'hi, perquè ja arriba el punt final. Aquest.

26 d’ag. 2005

PERFIL D'AIGUA

La música més difícil d'interpretar és la que sona fronterera amb el silenci. De vegades la vida d'una partitura penja d'un fil de so, tan prim com la crinera de l'arc amb què, reprimint l'esglai de trencar-lo, recorro sovint la seva lleugera geografia. Ho diem en un idioma que et deixa un regust dolç a la boca: "pianíssimo", però no n'hi ha prou, encara que la batuta ho escrigui a l'aire amb gest minúscul, o ho pronunciï amb dos terrossos de sucre a les esses bessones. En defensa pròpia, mentre segueixo amb la mirada el lliscament de l'arc sobre el metall tibat de la corda, m'obligo a repetir sense pausa: perfil d'aigua, perfil d'aigua, perfil d'aigua... I quan la música calla, admiro el rastre blanc de la resina, la petjada del fil de so, que després del concert esborraré amb un drap sense poder evitar els remordiments per fer desaparèixer l'única evidència visible d'un invisible molt bell, les cendres del poema.

Com si una veu anònima estigués revelant en públic els nostres pensaments més íntims, tot so en el llindar del no-res ens obliga a sostenir la respiració. La dinàmica que ens apropa a l'inici i final de totes les coses, el silenci, esbossa amb notes el rostre invisible de l'emoció, el seu perfil d'aigua.


25 d’ag. 2005

VIRTUOSO VIAGRA

MUSO és la primera revista anglesa de música clàssica que pretén excitar el/la lector/a adolescent de qualsevol edat; la més tardana, sobretot. I és que la secció més celebrada de MUSO és Virtuoso Viagra. El nom no enganya: el lector ha de votar el/la músic que més baixes passions li desperta. Així, tal com sona. És a dir, si Beethoven i simpatitzants no t'aixequen la "moral", no pateixis, ja ho faran els/les intèrprets. Quan petgis sobre el nom de cadascun/a dels/les candidats/es, Sant Amazon.com et farà saber si la bellesa del toc correspon amb la del físic. En qualsevol cas, no em faig responsable de "la magnitud de la tragèdia.









Simon Mulligan
pianista de jazz


Joshua Bell
violinista


Emmanuel Pahud
flautista


Corey Cerovsek
violinista


Pavel Sporcl
violinista








Lara St.John
violinista


Linda Brava
violinista


Elena Riu
pianista


Min Lee
violinista


Anoushka Shankar
Sitar

24 d’ag. 2005

FOT-LI, QUE SÓN MÚSICS !


Bond String Quartet


La versió culta i per a adults de les Spice Girls. Les noies Bond, -el nom és el resultat d'una malaurada coincidència en els gustos cinematogràfics, o això diuen- confessen que no saben ben bé quin tipus de música fan. El públic, en canvi, sí: han venut milions de discos en el mercat anglosaxó. La seva qualitat com a instrumentistes acompleix els mínims de la bona educació, el que em dur a una conclusió depriment: el millor que pots fer per triomfar a la música és treure't la roba mentre incorpores el teu violí a la factura de la llum connectant-lo a l'endoll més proper.

A Catalunya hi tenim una versió literària d'aquest quartet. Bé, no arriba a quartet, només és un trio, però Fot-li, que som catalans! En aquest cas estic convençut que no em necessiteu per arribar a una conclusió depriment.

Les noies del Bond, James Bond, String Quartet sonen i es mouen així.

PASSATEMPS:

Trobeu els 2.334.546 de diferències que hi ha entre la imatge del trio literari i la del quartet musical. Bona sort.

23 d’ag. 2005

FAMÍLIES MANUALS

Sóc fill de família nombrosa per part de mà. M'explico: tinc la certesa que aquesta extremitat corporal conserva les essències de totes les persones amb les quals ha mantingut qualsevol tipus de contacte. Així, estudiant la genealogia de les meves salutacions manuals, he descobert, entre múltiples ramificacions, un llunyà parentesc dactilar amb Brahms. I és que un dia vaig donar la mà al director de cor Lazlo Helztay, qui va conèixer Kemplerer, el qual va fer manetes al piano amb Gustav Mahler, qui, tal vegada, va menjar salsitxes a can Johannes.

El cas és que aquest estiu li ha nascut una nova branca a l'arbre familiar de la meva destra; el tenor Josep Carreras i jo ens hem agermanat amb una encaixada de mans. Sí, estic content, però em sembla que m'he complicat la vida, vull dir: ¿segueixo la línia Karajan o adopto Bernstein com a cosí llunyà? La veritat, no estic segur de voler que Karajan entri a formar part de la família; per culpa seva avui ja no es fa música, només se'n ven. M'estimo més quedar-me amb Bernstein, així podré presumir de ser renebot, per part manual, del compositor Aaron Copland. Ben mirat, una pèrdua de temps, ho reconec, perquè no en tinc cap necessitat; fa anys que la inesgotable cerca dels meus orígens ja havia assolit el darrer objectiu: una vegada li vaig donar la mà a Déu. Tot i que aquell dia anava d'incògnit. Es feia dir Sergiu Celibidache.


22 d’ag. 2005

DE PÈRSIA A RAM AL·LAH

A)

Avui, la Pèrsia de Jorge és molt a prop de casa. Ho pots llegir a La Vanguardia. Un tast:


No corren buenos tiempos para las orquestas catalanas. Todos los proyectos existentes, incluso los de mayor presupuesto, muestran signos de crisis. Pero ello es un tema a hablar en otra ocasión. Lo grave es percibir que no hay políticas musicales a mediano plazo, y que los responsables de ello parecen no reaccionar o no saber qué hacer. Estamos aún en un buen momento y disponemos de potencial para grandes proyectos. Demos lugar al conocimiento, a las ideas, a la construcción por encima del consumo.




B)

Ahir a Ram Al·lah, per unes hores jueus i palestins es necessitaren els uns als altres:


West-Eastern Divan Orchestra


Barenboim a El País: "Esta orquesta no va a traer nunca la paz pero este esfuerzo es capaz de traer el entendimiento, la posibilidad de escuchar el argumento del otro y, quizá, con el tiempo, la paz".

21 d’ag. 2005

ASSEGURANCES DE VIDA (III)

Dos catalans, una madrilenya i un americà. Els noms: Vera Martínez, violí; Abel Tomàs, violí; Jonathan Brown, viola; Arnau Tomàs, violoncel. Quatre músics que avui passaran a la història en ser el primer quartet de corda espanyol, el Quartet Casals, que celebra, mai millor dit, un concert en el festival més majúscul de l'estiu, el de Salzburg. La noticia de l'esdeveniment només té avui ressò a El País, que li dedica una pàgina sencera. La resta, res; no són conscients que el Quartet Casals és una de les poques assegurances de vida que la música, la de sempre, ha contractat a casa nostra. Aquí hi podeu veure i escoltar una còpia del contracte (Manuel de Falla fa de notari).

El Quartet Casals es formà el 1997 a l'Escola Reina Sofia, de Madrid, on tots ells hi estudiaven. Tres anys més tard, un jurat, l'aplegat a Londres per al Concurs Internacional per a Quartets de corda, dictamina que són els millors; el 2002, a Hamburg, el jurat del Concurs Johannes Brahms pensa el mateix. Jo,també. Molta merda.

18 d’ag. 2005

ORDRE D'ENTRADA

David Giménez és director d'orquestra i nebot del tenor Josep Carreras. No sabria dir del cert si per aquest ordre; potser és a l'inrevés. El cas és que avui ens ha dirigit el primer dels tres assajos que hi ha previstos perquè ens aprenguem el paper que haurem de representar el proper dissabte al Festival de Cap Roig: el d'ombra de Josep Carreras.

Tot i que el seu joc de mans és manifestament millorable, en Giménez s'ha mostrat competent a l'hora d'encaixar les peces del trencaclosques musical. I prou. La tanca del "prou" la basteix una carència que comparteix amb la gran majoria dels directors joves d'avui: la música surt de davant seu, no de dins seu. Per això, fins que el pas del temps, tal volta, no ens ho reveli, em quedarà el dubte de saber quin és l'ordre d'entrada en escena dels trets, la família i la vocació, que defineixen Giménez.


17 d’ag. 2005

NITS SENSE LLUNA

Encén la flama d'aquesta música totes les nits sense lluna, guiarà el son fins a casa teva.

Real Audio

Windows Media




Slumber my darling

Slumber my darling
Thy mother is near
Guarding they dreams
From all terror and fear

Sunlight has past
And the twilight has gone
Slumber my darling
The night's coming on

Sweet visions attend they sleep
Fondest dearest to me
While others their revels keep
I will watch over thee

Slumber my darling
The birds are at rest
Wandering dews
By the flowers are caressed

Slumber my darling
I'll wrap thee up warm
Pray that the angels
Will shield thee from harm

Slumber my darling
Til morn's blushing ray
Brings to the world
The glad tidings of day

Fill the dark void
With thy dreaming delight
Slumber thy mother
Will guard thee tonight

Thy pillow shall sacred be
From all outward alarm
Thou thou art the world to me
In thy innocent charms

Slumber my darling
The birds are at rest
Wandering dews
By the flowers are caressed

Slumber my darling
I'll wrap thee up warm
Pray that the angels
Will shield thee from harm





veu: Alison Krauss
violí: Mark O'Connor
violoncel: Yo Yo Ma
contrabaix: Edgar Meyer

16 d’ag. 2005

LA MÚSICA DE LA REALITAT

Com que em costava relacionar-me emocionalment amb la realitat que descriuen les paraules, vaig decidir convertir-les en música. No em va costar gaire. Afegint els sostinguts i bemolls pertinents, més l'escala a una octava alta, vaig apanyar el sistema de notació alemanya ( A=La, B=Si bemoll, C= Do, etc.), per crear- li a l'abecedari un germà bessó en la dimensió musical. D'aquesta manera, traduïa a sons ordenats tot el que publicaven els diaris, fins i tot els anuncis per paraules i la cartellera d'espectacles. Malgrat tot, un cop convertida en simfonia, no tan sols no vaig trobar en l'actualitat diària cap melodia que m'emocionés sinó que, a més, em vaig adormir mentre solfejava la versió polifònica de la política cultural del govern tripartit.

De totes maneres, tot i que la música de la realitat del món m'era indiferent, el meu sistema de traducció em permetia que se'm desvetllessin sentiments, inexplorats fins aleshores, de la meva personalitat . Així, en la darrera campanya electoral, com que els programes dels partits polítics no m'il·lusionaven, els vaig convertir en música, i vaig descobrir, no sense esglai, que emocionalment em sentia de dretes. I és que les seves promeses dibuixades en un pentagrama componien un concert per a president solista ple de temes convergents que, sota un persistent pedal de dominant, em posaven la carn de gallina quan els cantussejava a la dutxa. Tanmateix, intel·lectualment em sentia atret per les melodies que naixien de les propostes dels partits d'esquerra, a causa, possiblement, de l'originalitat de la seva harmonització solidària. Després d'una breu discussió a peu d'urna, el meu cor i cap van consensuar que jo votés Mozart. Però no s'hi presentava.

El diumenge passat m'assaltà una sensació encara més desconcertant: vaig descobrir que, un cop transfigurada en música, la paraula "treball" sonava molt millor que "vacances", per la qual cosa no em vaig sentir emocionalment en bona disposició per afrontar la realitat del mes d'agost. L'enganxosa cèl·lula temàtica que sorgia de la conversió musical d'aquest mot laboral va enaiguar el meu cap mentre prenia el sol a la platja, provocant-me un principi de tall de digestió. Al principi, vaig provar de distreure el meu malestar xiulant "platja", "sol" i "festa". Fins i tot, confesso que vaig arribar fins a l'extrem d'harmonitzar mentalment una paraula tan impossible com "esbarjo". Però tots els meus esforços foren en va, tots els sinònims musicals de "vacances" que em passaven pel cap em sonaven igual d'atonals. Potser és per culpa meva, perquè sóc un pèl misantrop, però el cas és que mai no he aconseguit establir cap relació emocional estable amb l'atonalitat.

Ja m'havia resignat a passar un estiu sense ganes d'estiuejar quan ahir, en alterar de forma accidental en el pentagrama l'ortografia de "vacances", de sobte va néixer un breu tema d'una bellesa escruixidora que va aconseguir bandejar lluny de la meva memòria l'obsessionant fotesa melòdica creada pel terme amb el qual alguns ens guanyem la vida. Ara, fins i tot se m'accelera el pols quan em poso a pensar en els pocs dies de descans que em queden. I és que, de vegades, per relacionar-se emocionalment amb la realitat no hi ha cap més remei que saltar-se les normes. Bones "bakansses".


15 d’ag. 2005

L'HIVERN MÉS LENT

A l'estiu, l'hivern més lent de Vivaldi només pot ser el simulacre d'una transcripció.

PS, no tens cap excusa per perdre-t'ho:

Real Audio
Windows Media
Quick Time

14 d’ag. 2005

EPITAFI

Aquí he escoltat l'epitafi del compositor Alfred Schnittke (1934-1998); la grafia musical de la mort: un silenci molt sorollós (fff) perllongat eternament per un calderó que, com si volgués ser l'ull de Déu, et mira.