31 de maig 2007

ALQUÍMIA CONTRA LA SORDÀRIA

Una cosa és tocar notes sense solta ni volta, i una altra de ben diferent és convertir-les en música. Avui, per primer cop des de fa molt de temps, els simfònics del Vallès, talment com alquimistes, hem convertit el plom de la obertura Oberon, de Weber, en or de molts quirats. I potser massa car, fins i tot, ja que el tempo bradicàrdic dictat per Jordi Mora predisposava a una interpretació hipotensa. Hi ha una causa: quantes més coses vols expressar, més temps et cal per contar-les, i Mora exigeix que lletregem totes les notes d'Oberon amb dicció de vidre. També hi ha un efecte: una execució al límit de l'ofec, perquè intueixo que el so de l'orquestra no té la densitat adient per a acomodar-se a un pols tan feixuc.

Això sí, com ja vaig apuntar ahir, el fraseig reclamat per Mora és de molta volada: “ja ningú fraseja així, aprofiteu-ho” ens ha confessat avui en un moment de joia. Pot semblar una màxima presumptuosa, però és cert que en aquests temps convulsos cap director prioritza el fraseig. El mateix Mora ens n'ha revelat el motiu: “ Per a un músic d'orquestra tenir una actitud simfònica vol dir saber escoltar els altres instruments, i ajudar-los quan reconeix que el seus discursos són més importants que el propi.” Enteneu ara perquè ja ningú fraseja així? En la vida, vull dir.

30 de maig 2007

CREAR AMB PERSPECTIVA

L'assaig general amb Sergiu Celibidache que vaig publicar el diumenge no va ser un caprici, sinó un exercici de aclimatació. I és que aquesta setmana els simfònics del Vallès ens estem deixant guiar per un dels alumnes més fidels a la teologia del mestre: Jordi Mora.

Per si no us n’havíeu assabentat, Celibidache no sostenia teories, sinó teologies amb amén inclòs. El déu de la teologia celibidachiana és el fraseig, en paraules de Mora: “Frasejar és fer música. No frasejar és crear sensacions sonores locals que no poden integrar-se dintre d'una unitat, és a dir, una cosa que no té res a veure amb la música.” Amb Celibidache cada frase musical forma part d'un univers orgànic. Neix, creix, culmina i mor. Com tu i jo: la vida.

Les conseqüències del fraseig o la seva absència les entendreu de seguida amb dos exemples que encarnen dues maneres diferents d'entendre un mateix tema musical, el que obre el darrer moviment de la Quarta Simfonia de Brahms, l'obra de més gruix que assagem aquesta setmana.

En el primer exemple, “BrahmsCelibidache”, fixeu-vos com el tema neix i es desenvolupa, alimentat per la dinàmica, cada vegada amb més força i tensió, fins a assolir el cim del cinquè compàs. A partir d'aquest instant el so es relaxa per resoldre en la nota principal de la tonalitat, mi menor, on mor per deixar espai al naixement d'una altra frase, d'una altra vida. Celibidache, en fi, ha bastit aquí una unitat de vuit compassos on cada nota és una conseqüència de l'anterior i una causa de la següent. Això és frasejar: crear amb perspectiva.

En el segon exemple,“BrahmsKleiber", esdevé tot el contrari. Comença amb una dinàmica en forte que mai abandonarà, creant l'angoixant sensació de no anar enlloc. Cada compàs de la frase es manté, de manera egoista, independent l'un de l'altre. No pot morir res perquè res ha nascut, només un continent de so buit de contingut. Aquí, l'absència de perspectiva ha creat el perfil d'una geografia sense relleu.

El tercer exemple no té res a veure amb el tema, és l'obra que il•lustrava un post anterior sobre el "Duettino buffo di due gatti", de Rossini. Coses de Box.net. Per cert, els gats, com Carlos Kleiber, tampoc frasegen.


.

Així, on Celibidache embasta un discurs lumininós, en la versió de Kleiber escoltem un crit en la foscor. Corol•lari: Celibidache ha dibuixat en vuit compassos l'esquema del cicle d'una vida, la d’aquest tema de Brahms com a metàfora de la nostra; Kleiber, en canvi, només ens en ofereix l’esblanqueït reflex d'un instant.

29 de maig 2007

EL MAR DE MARIA DEL MAR

Va néixer en una illa i Maria del Mar l’anomenaren. El destí de semblant redundància només podia ser en blau marí. Ni pirata ni pescadora, però sap fingir ambdues coses alhora quan li canta al cognom més estimat de la frontera humida incrustada en el seu nom: el Mediterrani. El dissabte va fer quaranta calendaris que pesca emocions amb la xarxa de la seva veu, que, per a arrodonir la redundància, és líquida i escumosa com els deixants del seu mar. Quaranta anys d’art celebrats en companyia dels simfònics del Vallès. Una clàssica entre clàssics per a descobrir-nos contemporanis.

Entre sons amb denominacions d’origen gregues i àrabs, alguns morts van reviure a la seva boca: Manolo Vázquez Montalbán, Terenci Moix i "Al damunt de la tomba" d'Ovidi Monitor, “que maleïdes les guerres i aquell qui les va fer!”. Però també molts vius van fer-se els morts: els qui creuen que tot es va perdre amb el recent emmudiment d’Itaca. Ignoren que des de Mallorca a l'Alguer, i més enllà, el cor d'una illa és el mar. El “Nostrum”. El de Maria del Mar Bonet.

María del Mar Bonet i els simfònics del Vallès ajuntarem de nou les nostres veus en el Palau de la Música, de Barcelona, el propers 16 i 17 de juny.

24 de maig 2007

UN SUPERVIVENT DE VARSÒVIA

I cannot remember amb exactitud el dia en què la por d'"Un supervivent de Varsòvia”, de Schoenberg, va bastir un niu en el meu cervell. Fins ara, esquinçant la boira amb què el pas del temps havia cobert la meva memòria de la partitura, s'abocaven tres volcans en erupció: les primeres notes escopides per les trompetes, el crit del narrador predient l'horror “Get Out! the sargent will be furious”, i la primera glopada de l'oració Shema’ Yisroel (Escolta Israel) que respira el cor masculí.

Però avui aquest afilador de la memòria visual que és Youtube m'ha descobert de nou tota la geografia de la música: el que sovinteja en terrenys maltractats per la lava, un paisatge esquerp on les paraules sonen com a roques incandescents despenyant-se cap a la teva consciència per un pendent pronunciat en alemany.

Schoenberg va armar l'esquelet d'aquesta música testimonial el 1947, i René Leibowitz, alumne de Webern, alumne al seu torn del mestre, el va farcir amb la carn encara fumenjant de les víctimes, que cobrí amb la pell d'una instrumentació plena de durícies.

Les dues meitats de la sèrie dodecafònica semblen haver decidit repartir-se els dos papers principals de l’auca clàssica: antecedent per a la primera porció, conseqüent en la segona.


Si a aquest detall gens gratuït li sumem les molles de pa que Schoenberg ha deixat caure en les cruïlles de la partitura, accessibles només a oïdes en permanent alerta roja, s'entén que Nuria, la filla catalana del compositor, digués en una entrevista que “Un supervivent de Varsòvia” és l'obra més adient per a ressuscitar a tots els melòmans que no van sobreviure a la desaparició de la tonalitat

La narració cantada, (Sprechgesang), tècnica el copyright de la qual pertany a Schoenberg, va a càrrec del baríton Hermann Prey subscrivint el seu viatge professional des d'Eros, quan perseguia amb veu tecnicolor formoses molineres en el bosc de Schubert, fins a Tànatos, ara declamant en blanc negre l'horror nazi en el crepuscle de Schoenberg.

El text l'obre una memòria desmemoriada: ell no ho recorda tot, però el que ara ens dirà tenim l'obligació de no oblidar-ho mai. No deixem que el temps i les seves boires extingeixin aquests volcans.

22 de maig 2007

HEROIS

Assaig de traducció de l’article de Hilary Brown per ABC News.

"Segons l'ONU cada dia moren cent persones assassinades a l'Iraq, però hi ha altres víctimes inanimades de la violència: l'Orquestra Simfònica de l'Iraq és un fenomen, una anomalia, un anacronisme en un poble a les portes de la guerra civil. Es reuneix dues vegades per setmana per a assajos i concerts, sempre i a on sigui que pugui. El director, Karim Wasfi, educat als Estats Units, i alguns dels seus músics han rebut amenaces de mort, però Wasfi té un somni: fer servir la música com a arma contra les bales i les bombes. "No crec que els segrests, els cotxes bomba, els assassinats i les atrocitats siguin tot el que funciona a l'Iraq" diu Karim. "Penso que la cultura i la música també estan funcionant".

L'orquestra interpreta tot tipus de música- no només Bach, Beethoven o Brahms, sinó també George Gershwin i jazz. De manera increïble només un músic ha estat assassinat des de la invasió. Però recentment, un d'ells ha perdut alguna cosa molt preuada. Mohammed Qassim toca el violí, un bell instrument del segle XIX que va comprar a Txèquia fa 25 anys i que atresorava des d'aleshores. Però en una incursió a casa seva de soldats d'EEUU i de l'exèrcit iraquià, el violí va ser fet miques. "Va reflectir un cert odi d'aquesta gent. Algun soldat extremista va dir, Què és això? I llavors va disparar i el va deixar així". Qassim va recollir les restes astellades del seu violí, que encara conserva dintre d'una caixa. No pot suportar la idea de desembarassar-se’n, encara que li resulta impossible reparar-lo. Podria obtenir alguna compensació? "Quan perds una cosa que té un valor espiritual, és molt difícil de compensar" diu amb un petit somriure. Qassim encara toca a l'orquestra amb un instrument de qualitat molt inferior. "Això em trenca el cor" diu "però és important que em mantingui interpretant."

I això és just el que tots els músics de l'Orquestra Simfònica de l'Iraq estan fent, tot i que han rebut amenaces de mort, han d'assajar gairebé en secret i no gosen de mostrar les seves cares a les càmeres de la televisió. Els extremistes religiosos que lluiten per a obtenir el control del país creuen que la llibertat d'expressió, la música i la cultura són perilloses, perverses i contràries a l'Alcorà. Malgrat tot, el director de l'orquestra Wasfi ha provat d'organitzar un concert per a tots els grups religiosos que lluiten a l'Iraq, per a unir-los només durant una hora. El seu idealisme és impressionant: "La música i les arts ens estan unint," diu Karim. "Aquest és un dels acostaments que estic provant de fer". Aquesta "unitat" és encara només un somni. Mentre, els seus músics toquen, fin i tot Qassim amb el seu violí prestat. Recentment l'orquestra va fer un concert a la Zona Verda, patrocinat per la Cambra de Comerç Americana. Tocaren Mozart. Aquella nit la religió era la música en tota la seva dolçor i bellesa."

ARAGALL

Un dia Luciano Pavarotti va posar un marc de paraules a les nostres intuïcions: Jaume Aragall es la veu més bella del segle. Ningú ha aconseguit encara desmuntar la sentència del tenor italià. I els que ho proven de fer, diuen a tot estirar que la carrera d'Aragall és irregular, sense advertir que darrere d'aquesta crítica s'amaga un gran elogi, que aquesta bellesa sorgeix de les cordes vocals d'un home que encarna la fragilitat inherent a la condició humana. Vull dir que tothom entendria que un artista extraterrestre, que n’hi ha, - els reconeixeran perquè mai no fan cap pífia i sempre somriuen a les fotos, tan feliços i segurs que semblen d'ells mateixos,- fos el recipient de la veu més bella del segle. El que resulta un fet excepcional és que aquest do el gaudeixi un home senzill, amb les pors i inseguretats pròpies de tot ésser humà. Tal volta el que en realitat Pavarotti ens deia és que Jaume Aragall és la veu més humana del segle.

20 de maig 2007

(ANTI)MASTERCLASS DE...

Jascha Heifetz, violí.

Concert n. 4 per a violí i orquestra, de Vieuxtemps.

19 de maig 2007

MÀXIMES MÍNIMES

"No hi ha més que un sol ensenyament, i és l'exemple"

Gustav Mahler

18 de maig 2007

EL FRACÀS DE LES PARAULES

Tot exili és una lliçó dura, però també ensenyament i aprenentatge, amassa de nou la voluntat del dèbil, fa decidit el vacil·lant, endureix encara al més dur. Per a l'home auténticament fort l'exili no és cap minva, sinó un enfortiment de la seva força.

" Fouché. Retrat d'un home polític."(1929)

Stefan Zweig (1881 - 1942)

17 de maig 2007

A L'ESQUERRA DE MOZART

Això, malauradament, només és literatura:


No pongas tus sucias manos sobre Mozart

El viernes 14 de marzo de 1980 fue un día histórico para este hombre, un tipo de izquierdas, padre de familia que se liberó de sus hijos. Y al mismo tiempo se sacudió el terror de que alguien le pudiera llamar reaccionario. Él estaba estudiando un informe del partido acerca de los índices de paro. El sonido de Led Zeppelín hacía vibrar las paredes maestras del piso. Fue cuando su hija salió de la leonera con el pelo grasiento y los dedos amarillos de nicotina, cruzó la sala, se dirigió a la biblioteca con la pretensión de llevar a sus compinches la Sinfonía número 40 de Mozart. El hombre no sabe explicar bien qué dispositivo le hizo saltar. Otras veces su hija también le había llamado carroza. Pero en esta ocasión aquel ciudadano tan fino y progresista le arreó una bofetada, se lió a golpes con todo dios y se deshizo el misterio. Echó de casa a patadas a aquella panda de golfos. Y hasta hoy. Este ciudadano es un buen hombre de izquierdas ya liberado.

Manuel Vicent

16 de maig 2007

WC

Abans i després de fer servir aquest urinari per a auditoris...

renta't les mans amb molta cura.

14 de maig 2007

ELS MOSSOS DE LA MÚSICA

La música simfònica s'està revelant com un recurs òptim per a lluitar contra la delinqüència a les estacions de metro del Regne Unit. Mike Parker, director general de Nexus, l'empresa que gestiona el transport públic a la zona de Newcastle, ha declarat a la BBC que des que el 1997 els altaveus del metro van començar a difondre música de Bach, Mozart i Beethoven "s'ha reduït de manera considerable el comportament antisocial de les bandes de joves."

Nexus va ser la primera empresa que va posar en pràctica aquest sistema a Europa, important-lo de Montreal, Canadà. Però no n'ha estat l'única: l'any passat, London Underground (LU) va programar música de Mozart, i àries d'òpera interpretades per Pavarotti en algunes estacions de Londres. Des d'aleshores, segons dades de la policia, el nombre de delictes comesos a la xarxa del metro durant el 2005 va disminuir un 25% en comparació amb anys anteriors.

13 de maig 2007

12 de maig 2007

MÀXIMES MÍNIMES

"Pel que més se'ns castiga és per les nostres virtuts."

Nietzsche

10 de maig 2007

RECORD AMB OBLIT

Un dia d'un passat fins avui orfe de calendari, em cridaren per a un "bolo": l'enregistrament de la sintonia d'una nova emissora de ràdio. El compositor i director era Joan Vives, el nostre John Williams particular, que va enginyar una fusió entre l'obertura de Tannhaüsser, de Wagner, i una altra sintonia radiofònica de la que Vives també n'era l'autor, la de Catalunya Ràdio, una senyera musical dotada amb la gràcia de l'eterna joventut. La sintonia que aleshores vam enregistrar era la de Catalunya Música, que de tant en tant encara sona en els passadissos de la programació. Recordo que els músics érem els mateixos que en aquell temps desgranàvem El Mikado, segons "Dagoll Dagom", al teatre Victòria, arranjat i dirigit també per en Joan, bon músic i millor persona. El cas és que avui aquell passat ha trobat els seus pares en un calendari molt llunyà. Perquè avui Catalunya Música fa vint anys. Commemoració que penso oblidar demà mateix en el recer de la immadura il·lusió que les coses que ens passen no passen en el temps. Per molts anys!

9 de maig 2007

MÈU

Responent a la perversitat de l'instrument moixí inventat per Kircher, exposat pel meu admirat Gregorio en el seu El café de Ocata, proposo el ronc del Duettino buffo di due gatti, de Rossini. Mèu.


7 de maig 2007

ASSAIGS DEL JO

Les paraules més emprades per Montaigne, segons la Concordance des "Essais", de Leake, i sense tenir en compte els mots gramaticals, són les següents :

1. Je + : 5007
2. Me + : 2632
3. Homme: 692 + 488 hommes
4. Moi : 664
5. Vie : 624
6. Chose : 591 + 360 choses
7. Raison: 472
8. Âme: 462
9. Mort: 441
10. Temps: 436

3 de maig 2007

PARTITURA DE PEDRA

Diuen que una música encriptada en els arcs que envolten l'altar de la capella de Rosslyn, un dels escenaris de "El Codi da Vinci", ha estat desxifrada per Thomas Mitchell i el seu fill, Stuart, després de 27 anys d'investigacions. Les claus del descobriment es troben en els experiments del músic i físic alemany Ernst Chladni, qui en el segle XIX va descobrir que es podien obtenir diferents formes geomètriques en fer vibrar amb un arc de violí una placa metàl·lica amb sal a la superfície.

Segons la freqüència de les vibracions, varien les formes de les linies nodals a on es diposita la sal, modificant els dibuixos geomètrics resultants. Sembla complicat, però ho entendreu de seguida quan visioneu el vídeo, la banda sonora del qual és el "motet de Rosslyn". Una partitura de pedra, diuen.