26 d’ag. 2005

PERFIL D'AIGUA

La música més difícil d'interpretar és la que sona fronterera amb el silenci. De vegades la vida d'una partitura penja d'un fil de so, tan prim com la crinera de l'arc amb què, reprimint l'esglai de trencar-lo, recorro sovint la seva lleugera geografia. Ho diem en un idioma que et deixa un regust dolç a la boca: "pianíssimo", però no n'hi ha prou, encara que la batuta ho escrigui a l'aire amb gest minúscul, o ho pronunciï amb dos terrossos de sucre a les esses bessones. En defensa pròpia, mentre segueixo amb la mirada el lliscament de l'arc sobre el metall tibat de la corda, m'obligo a repetir sense pausa: perfil d'aigua, perfil d'aigua, perfil d'aigua... I quan la música calla, admiro el rastre blanc de la resina, la petjada del fil de so, que després del concert esborraré amb un drap sense poder evitar els remordiments per fer desaparèixer l'única evidència visible d'un invisible molt bell, les cendres del poema.

Com si una veu anònima estigués revelant en públic els nostres pensaments més íntims, tot so en el llindar del no-res ens obliga a sostenir la respiració. La dinàmica que ens apropa a l'inici i final de totes les coses, el silenci, esbossa amb notes el rostre invisible de l'emoció, el seu perfil d'aigua.


25 d’ag. 2005

VIRTUOSO VIAGRA

MUSO és la primera revista anglesa de música clàssica que pretén excitar el/la lector/a adolescent de qualsevol edat; la més tardana, sobretot. I és que la secció més celebrada de MUSO és Virtuoso Viagra. El nom no enganya: el lector ha de votar el/la músic que més baixes passions li desperta. Així, tal com sona. És a dir, si Beethoven i simpatitzants no t'aixequen la "moral", no pateixis, ja ho faran els/les intèrprets. Quan petgis sobre el nom de cadascun/a dels/les candidats/es, Sant Amazon.com et farà saber si la bellesa del toc correspon amb la del físic. En qualsevol cas, no em faig responsable de "la magnitud de la tragèdia.









Simon Mulligan
pianista de jazz


Joshua Bell
violinista


Emmanuel Pahud
flautista


Corey Cerovsek
violinista


Pavel Sporcl
violinista








Lara St.John
violinista


Linda Brava
violinista


Elena Riu
pianista


Min Lee
violinista


Anoushka Shankar
Sitar

24 d’ag. 2005

FOT-LI, QUE SÓN MÚSICS !


Bond String Quartet


La versió culta i per a adults de les Spice Girls. Les noies Bond, -el nom és el resultat d'una malaurada coincidència en els gustos cinematogràfics, o això diuen- confessen que no saben ben bé quin tipus de música fan. El públic, en canvi, sí: han venut milions de discos en el mercat anglosaxó. La seva qualitat com a instrumentistes acompleix els mínims de la bona educació, el que em dur a una conclusió depriment: el millor que pots fer per triomfar a la música és treure't la roba mentre incorpores el teu violí a la factura de la llum connectant-lo a l'endoll més proper.

A Catalunya hi tenim una versió literària d'aquest quartet. Bé, no arriba a quartet, només és un trio, però Fot-li, que som catalans! En aquest cas estic convençut que no em necessiteu per arribar a una conclusió depriment.

Les noies del Bond, James Bond, String Quartet sonen i es mouen així.

PASSATEMPS:

Trobeu els 2.334.546 de diferències que hi ha entre la imatge del trio literari i la del quartet musical. Bona sort.

23 d’ag. 2005

FAMÍLIES MANUALS

Sóc fill de família nombrosa per part de mà. M'explico: tinc la certesa que aquesta extremitat corporal conserva les essències de totes les persones amb les quals ha mantingut qualsevol tipus de contacte. Així, estudiant la genealogia de les meves salutacions manuals, he descobert, entre múltiples ramificacions, un llunyà parentesc dactilar amb Brahms. I és que un dia vaig donar la mà al director de cor Lazlo Helztay, qui va conèixer Kemplerer, el qual va fer manetes al piano amb Gustav Mahler, qui, tal vegada, va menjar salsitxes a can Johannes.

El cas és que aquest estiu li ha nascut una nova branca a l'arbre familiar de la meva destra; el tenor Josep Carreras i jo ens hem agermanat amb una encaixada de mans. Sí, estic content, però em sembla que m'he complicat la vida, vull dir: ¿segueixo la línia Karajan o adopto Bernstein com a cosí llunyà? La veritat, no estic segur de voler que Karajan entri a formar part de la família; per culpa seva avui ja no es fa música, només se'n ven. M'estimo més quedar-me amb Bernstein, així podré presumir de ser renebot, per part manual, del compositor Aaron Copland. Ben mirat, una pèrdua de temps, ho reconec, perquè no en tinc cap necessitat; fa anys que la inesgotable cerca dels meus orígens ja havia assolit el darrer objectiu: una vegada li vaig donar la mà a Déu. Tot i que aquell dia anava d'incògnit. Es feia dir Sergiu Celibidache.


22 d’ag. 2005

DE PÈRSIA A RAM AL·LAH

A)

Avui, la Pèrsia de Jorge és molt a prop de casa. Ho pots llegir a La Vanguardia. Un tast:


No corren buenos tiempos para las orquestas catalanas. Todos los proyectos existentes, incluso los de mayor presupuesto, muestran signos de crisis. Pero ello es un tema a hablar en otra ocasión. Lo grave es percibir que no hay políticas musicales a mediano plazo, y que los responsables de ello parecen no reaccionar o no saber qué hacer. Estamos aún en un buen momento y disponemos de potencial para grandes proyectos. Demos lugar al conocimiento, a las ideas, a la construcción por encima del consumo.




B)

Ahir a Ram Al·lah, per unes hores jueus i palestins es necessitaren els uns als altres:


West-Eastern Divan Orchestra


Barenboim a El País: "Esta orquesta no va a traer nunca la paz pero este esfuerzo es capaz de traer el entendimiento, la posibilidad de escuchar el argumento del otro y, quizá, con el tiempo, la paz".

21 d’ag. 2005

ASSEGURANCES DE VIDA (III)

Dos catalans, una madrilenya i un americà. Els noms: Vera Martínez, violí; Abel Tomàs, violí; Jonathan Brown, viola; Arnau Tomàs, violoncel. Quatre músics que avui passaran a la història en ser el primer quartet de corda espanyol, el Quartet Casals, que celebra, mai millor dit, un concert en el festival més majúscul de l'estiu, el de Salzburg. La noticia de l'esdeveniment només té avui ressò a El País, que li dedica una pàgina sencera. La resta, res; no són conscients que el Quartet Casals és una de les poques assegurances de vida que la música, la de sempre, ha contractat a casa nostra. Aquí hi podeu veure i escoltar una còpia del contracte (Manuel de Falla fa de notari).

El Quartet Casals es formà el 1997 a l'Escola Reina Sofia, de Madrid, on tots ells hi estudiaven. Tres anys més tard, un jurat, l'aplegat a Londres per al Concurs Internacional per a Quartets de corda, dictamina que són els millors; el 2002, a Hamburg, el jurat del Concurs Johannes Brahms pensa el mateix. Jo,també. Molta merda.

18 d’ag. 2005

ORDRE D'ENTRADA

David Giménez és director d'orquestra i nebot del tenor Josep Carreras. No sabria dir del cert si per aquest ordre; potser és a l'inrevés. El cas és que avui ens ha dirigit el primer dels tres assajos que hi ha previstos perquè ens aprenguem el paper que haurem de representar el proper dissabte al Festival de Cap Roig: el d'ombra de Josep Carreras.

Tot i que el seu joc de mans és manifestament millorable, en Giménez s'ha mostrat competent a l'hora d'encaixar les peces del trencaclosques musical. I prou. La tanca del "prou" la basteix una carència que comparteix amb la gran majoria dels directors joves d'avui: la música surt de davant seu, no de dins seu. Per això, fins que el pas del temps, tal volta, no ens ho reveli, em quedarà el dubte de saber quin és l'ordre d'entrada en escena dels trets, la família i la vocació, que defineixen Giménez.


17 d’ag. 2005

NITS SENSE LLUNA

Encén la flama d'aquesta música totes les nits sense lluna, guiarà el son fins a casa teva.

Real Audio

Windows Media




Slumber my darling

Slumber my darling
Thy mother is near
Guarding they dreams
From all terror and fear

Sunlight has past
And the twilight has gone
Slumber my darling
The night's coming on

Sweet visions attend they sleep
Fondest dearest to me
While others their revels keep
I will watch over thee

Slumber my darling
The birds are at rest
Wandering dews
By the flowers are caressed

Slumber my darling
I'll wrap thee up warm
Pray that the angels
Will shield thee from harm

Slumber my darling
Til morn's blushing ray
Brings to the world
The glad tidings of day

Fill the dark void
With thy dreaming delight
Slumber thy mother
Will guard thee tonight

Thy pillow shall sacred be
From all outward alarm
Thou thou art the world to me
In thy innocent charms

Slumber my darling
The birds are at rest
Wandering dews
By the flowers are caressed

Slumber my darling
I'll wrap thee up warm
Pray that the angels
Will shield thee from harm





veu: Alison Krauss
violí: Mark O'Connor
violoncel: Yo Yo Ma
contrabaix: Edgar Meyer

16 d’ag. 2005

LA MÚSICA DE LA REALITAT

Com que em costava relacionar-me emocionalment amb la realitat que descriuen les paraules, vaig decidir convertir-les en música. No em va costar gaire. Afegint els sostinguts i bemolls pertinents, més l'escala a una octava alta, vaig apanyar el sistema de notació alemanya ( A=La, B=Si bemoll, C= Do, etc.), per crear- li a l'abecedari un germà bessó en la dimensió musical. D'aquesta manera, traduïa a sons ordenats tot el que publicaven els diaris, fins i tot els anuncis per paraules i la cartellera d'espectacles. Malgrat tot, un cop convertida en simfonia, no tan sols no vaig trobar en l'actualitat diària cap melodia que m'emocionés sinó que, a més, em vaig adormir mentre solfejava la versió polifònica de la política cultural del govern tripartit.

De totes maneres, tot i que la música de la realitat del món m'era indiferent, el meu sistema de traducció em permetia que se'm desvetllessin sentiments, inexplorats fins aleshores, de la meva personalitat . Així, en la darrera campanya electoral, com que els programes dels partits polítics no m'il·lusionaven, els vaig convertir en música, i vaig descobrir, no sense esglai, que emocionalment em sentia de dretes. I és que les seves promeses dibuixades en un pentagrama componien un concert per a president solista ple de temes convergents que, sota un persistent pedal de dominant, em posaven la carn de gallina quan els cantussejava a la dutxa. Tanmateix, intel·lectualment em sentia atret per les melodies que naixien de les propostes dels partits d'esquerra, a causa, possiblement, de l'originalitat de la seva harmonització solidària. Després d'una breu discussió a peu d'urna, el meu cor i cap van consensuar que jo votés Mozart. Però no s'hi presentava.

El diumenge passat m'assaltà una sensació encara més desconcertant: vaig descobrir que, un cop transfigurada en música, la paraula "treball" sonava molt millor que "vacances", per la qual cosa no em vaig sentir emocionalment en bona disposició per afrontar la realitat del mes d'agost. L'enganxosa cèl·lula temàtica que sorgia de la conversió musical d'aquest mot laboral va enaiguar el meu cap mentre prenia el sol a la platja, provocant-me un principi de tall de digestió. Al principi, vaig provar de distreure el meu malestar xiulant "platja", "sol" i "festa". Fins i tot, confesso que vaig arribar fins a l'extrem d'harmonitzar mentalment una paraula tan impossible com "esbarjo". Però tots els meus esforços foren en va, tots els sinònims musicals de "vacances" que em passaven pel cap em sonaven igual d'atonals. Potser és per culpa meva, perquè sóc un pèl misantrop, però el cas és que mai no he aconseguit establir cap relació emocional estable amb l'atonalitat.

Ja m'havia resignat a passar un estiu sense ganes d'estiuejar quan ahir, en alterar de forma accidental en el pentagrama l'ortografia de "vacances", de sobte va néixer un breu tema d'una bellesa escruixidora que va aconseguir bandejar lluny de la meva memòria l'obsessionant fotesa melòdica creada pel terme amb el qual alguns ens guanyem la vida. Ara, fins i tot se m'accelera el pols quan em poso a pensar en els pocs dies de descans que em queden. I és que, de vegades, per relacionar-se emocionalment amb la realitat no hi ha cap més remei que saltar-se les normes. Bones "bakansses".


15 d’ag. 2005

L'HIVERN MÉS LENT

A l'estiu, l'hivern més lent de Vivaldi només pot ser el simulacre d'una transcripció.

PS, no tens cap excusa per perdre-t'ho:

Real Audio
Windows Media
Quick Time

14 d’ag. 2005

EPITAFI

Aquí he escoltat l'epitafi del compositor Alfred Schnittke (1934-1998); la grafia musical de la mort: un silenci molt sorollós (fff) perllongat eternament per un calderó que, com si volgués ser l'ull de Déu, et mira.


12 d’ag. 2005

12

Una malaltia: el caos de la música. Prova de donar-li la volta: la música del caos. No, no millora. Pren-te aquest remei: uns glaçons d'objectivitat i forma; el sentiment sota zero: 2+2=4. No, més enllà: 7 al matí i 5 a la tarda, abans dels menjars. 7+5= 12. Ara, 12 notes, 12 píndoles del laboratori d'Adrian Leverkhün contra la bolímia expressiva en el canvi de guàrdia de segle; recepte del Doctor Faustus. Amb un 100% menys d'emoció, però és Schönberg, tot i que hi manca el més bàsic, el nom. Schönberg, el veritable inventor del remei dodecafònic, exigeix el reconeixement de la paternitat. Ruc. Ell, l'escriptor, coneixia millor que el músic la fatalitat dels efectes secundaris d'aquelles 12 notes. Ell és Thomas Mann, i avui fa 12+12+12+12+2=50 anys que és mort. Pentagrama, ara que el dimoni no et veu, escup.


11 d’ag. 2005

PA-PA-PA-PA

Pa-pa-pa-pa-pa-pa

so liebe, kleine Kinderlein: Bryan Terfel i Cecilia Bartoli.

PS, no us ho perdeu.

9 d’ag. 2005

PER ORDRE ALFABÈTIC

Una catalana passeja pel món uns cognoms il·lustres la transcendència dels quals accentua la tendresa del nom que els precedeix, Núria, com si hagués estat col·locat allà expressament per esmorteir l'impacte històric que sacseja el teu cap quan, després d'uns moments de dubte, pronuncies a la fi i sense pausa: Schönberg Nono.

En un marc tan carregat històricament de progrés com els seus cognoms, la "Residencia de Estudiantes" de Madrid, Núria Schönberg Nono (1932), vídua del compositor Luigi Nono, va revelar fa uns anys un fet insòlit: el seu pare, Arnold Schönberg, va adquirir gran part de la seva saviesa d'una enciclopèdia per fascicles que rebia per correu cada setmana a casa seva. Per a dir-ho de pressa, una de les principals figures de la música del segle XX va fer-se compositor per correspondència. Paraula de Núria: "Esperava amb delit la lletra "S" per poder escriure una sonata".

El curiós del cas és que, en llegir la noticia en un diari de capçalera alfabètica, l'ABC, la meva imaginació contempla ara la possibilitat que el camí que va dur Schönberg fins a un destí dodecafònic s'obrís quan, sense esperar la "T" de tonalitat (Tonart) i tema (Thema), va compondre una sonata després de rebre aquella "S" tan desitjada. És a dir, la novetat que representà l'abandó de la tonalitat no va ser fruit d'un profund coneixement de les relacions harmòniques, sinó resultat d'una ignorància.

Tanmateix, hi ha casos en què seguir una lògica alfabètica revela un analfabet en comptes de bastir un savi; el director d'orquestra Peter Magg va ser un cop testimoni de com un representant artístic suggeria noms d'altres directors a un promotor de concerts llegint-los d'una llista elaborada per ordre alfabètic. L'escena va dur Magg a presumir de conèixer el secret de l'èxit de Claudio Abbado i de l'immerescut anonimat d'Alberto Zedda. Ell, en canvi, no tenia pas cap motiu de queixa: "vaig tenir molta sort, la posició del meu cognom al bell mig de la llista em va permetre viure de la meva feina sense l'aclaparament de la celebritat."

Núria no va dir si el seu pare també adquirí el coneixement de la vida a través de l'enciclopèdia a terminis. En tal cas, la llengua alemanya l'hi hagués aportat el consol de conèixer l'amor (Liebe) rere l'odi (HaB), i els avantatges que dóna a tot creador comprendre el significat de la paraula "art" (Kunst) abans que el de "literatura" (Literatur) o "música" (Musik). Malauradament, el sentit de "fracàs" (Unfall) li arribà després de saber què era l'èxit (Erlog), atès que el sistema dodecafònic que Schönberg inventà no va durar els anys que va predir -cent, sense exagerar- potser perquè la seva forçada marxa a l'exili el va privar de rebre de mans del carter el darrer fascicle, la "Z", amb el significat de la paraula "temps" (Zeit).

Aquesta rondalla, basada en una frase real, acaba amb un resum dels anys d'ansiós aprenentatge alfabètic de Schoenberg -i, per ventura, també de tota la seva vida- que el mateix compositor va deixar imprès en el segon acte de la seva òpera Moses und Aron, compost a Barcelona poc abans de néixer la seva filla Núria:

Així doncs, vaig guanyar.
Tot el que vaig pensar va ser bogeria
i no pot ni ha de dir-se.
Oh, paraula, paraula que no tinc !!



8 d’ag. 2005

ÀNIM!

Entre les vacances a la COSTA i la feina a TOSCA només hi ha un desordre de lletres. Ànim!

6 d’ag. 2005

ELS CRITS

Primer ens encegà el llampec; en tenim les imatges: el penis estèril de la bomba, el fong gegantí de milers de cossos esfumats, la mort en vida dels supervivents. Estampes mudes.

Quinze anys després, el tro, minuciosament desordenat dins d'un pentagrama: la remor del gran voltor mecànic, el so agut del descens de la bomba al inferns i els crits de la gent. Els crits, sobretot.

Una partitura val més que mil imatges: Threnody for the Victims of Hiroshima, Krzystov Penderecki

5 d’ag. 2005

L'ORQUESTRA DE GOETHE

Ho diuen les cròniques: Peralada. Una orquestra en el nom de Goethe. Tu, l'altre, ets jo. Ni sol ni mitja lluna: els aplaudiments de la pluja; discurs musical interromput.

Som-hi.

El 1999 l'escriptor palestí Edward W. Said i el músic d'ascendència jueva Daniel Barenboim organitzen a Weimar un taller musical amb músics israelians, àrabs i alemanys. Els matins, per a la música: Barenboim; les nits, per a la paraula: Said. Israel en l'encontre dels assajos matiners; Palestina en el desencontre dels debats nocturns. El sol i la mitja lluna a la cerca d'un punt de contacte; podria haver estat un capvespre, però va ser una albada, la de la West - Eastern Divan Orchestra. El nom és la traducció anglesa del llibre de Goethe Westöstlicher Diwan (El divan d'Orient i Occident), que Said va definir com un conjunt de poemes únics en la història de la cultura europea. (N'hi ha cap traducció al català?)

Els biògrafs de Goethe diuen que l'escriptor començà a estudiar àrab després de rebre una pàgina d'Alcorà, regal d'un soldat alemany que havia lluitat a la guerra de la independència espanyola. I que l'aprenentatge el dugué a la poesia persa, la llavor del Diwan.

La West - Eastern Divan Orchestra té avui la seu permanent a Andalusia, un dels territoris que gaudeix de la denominació d'origen de punt de trobada europeu de les cultures jueva, cristiana i musulmana. De Catalunya en podem dir el mateix. Sí, quina gran oportunitat ha perdut aquest país d'arrecerar de l'esterilitat el Fòrum de les Cultures!!

Ara, quan l'orquestra de Barenboim, de gira per tot el món, hi ve de passada, ni el temps acompanya. Ho diuen les cròniques: Peralada. Una orquestra en el nom de Goethe. Tu, l'altre, ets jo. Ni sol ni mitja lluna: els aplaudiments de la pluja; discurs musical interromput.

Somni.

EL SOL

Daniel Barenboim:

(*) Lo que a mí me parecía extraordinario era la ignorancia que existía respecto al "otro". Los chicos israelíes no podían imaginar que hubiera personas en Damasco, Amán y El Cairo que fueran capaces, realmente, de tocar el violín o la viola. Creo que los músicos árabes sabían que había vida musical en Israel, pero no conocían mucho de ella. Uno de los chicos sirios me dijo que nunca había conocido a ningún israelí antes; para él, un israelí era alguien que representa un ejemplo negativo de lo que puede pasar en su país y en el mundo árabe.

El mismo chico se encontró compartiendo atril con un violonchelista de Israel. Trataban de tocar las mismas notas, con la misma dinámica, con el mismo movimiento de arco, con el mismo sonido, con la misma expresión. Trataban de hacer algo juntos. Es así de sencillo. Bien, una vez conseguido, ya no pueden mirarse de la misma manera, porque han compartido una experiencia común. Y para mí, esto es, de verdad, lo importante del encuentro. (...)

Creo que en cuestiones culturales -con la literatura y, aún mejor, con la música, porque esta no tiene que ver con ideas explícitas- fomentar este tipo de contacto solo puede ayudar a que las personas se sientan más cerca unas de otras. Eso es todo.


LA MITJA LLUNA

Edward W. Said:

(*) Un violinista libanés explicó:"El problema es que por la noche, cuando acaba el programa, por lo general a eso de las once, un grupo nos reunimos para improvisar música árabe". Me volví hacia el primer chico y le pedí que explicara el problema. "Soy albanés. Soy de Israel, pero soy de origen albanés y soy judío, y me dijeron: No puedes tocar música árabe. Sólo los árabes pueden tocar música árabe". Fue un momento extraordinario. Planteó la cuestión de quién podía tocar música árabe y quién no.

Ese era uno de los problemas. Y luego, claro, vino la siguiente pregunta: "Oye, ¿y qué te da derecho a tocar Beethoven? No eres alemán." Así que el debate no iba a ninguna parte. Había un violonchelista israelí entre el público, que además era soldado, y le costaba hablar en inglés, así que Daniel (Barenboim) le pidió que hablara en hebreo. más o menos dijo: "Estoy aquí para tocar música. En realidad, no estoy interesado en lo que estáis tratando de imponernos con estos debates sobre cultura. Estoy aquí para hacer música, no me interesa nada más y me siento muy incómodo porque, quién sabe, quizá me envien a Líbano y tenga que luchar contra algunos de los que están aquí". Daniel le preguntó: " Si estás incómodo, ¿por qué no te marchas? Nadie te obliga a quedarte.". Al final acabó quedándose.


L'ALBADA


(*) Paralelismos y paradojas.
Daniel Barenboim, Edward W. Said.
Debate.2002
Traducció: J. J. Pérez Rodríguez.


3 d’ag. 2005

UNA GENT ESTRANYA

En el món de la cultura els escriptors constitueixen una casta privilegiada. A qui hagi guanyat un premi literari, per modest que sigui, se li concedeix patent de cors per escriure de qualsevol cosa. La secció d'opinió dels diaris es nodreix d'articles signats per escriptors, més o menys coneguts, que analitzen, sense complexos, temes tan variats com la situació política en el País Basc, els defectes de la defensa del Barça, o el temps de cocció d'un arròs amb verdures. La descripció, encara més, el compromís amb el món que ens envolta, sembla ser patrimoni dels senyors de la paraula, mentre que els músics seguim essent considerats una gent estranya, sempre afamats i queixosos, que vivim aïllats de la realitat reclosos dins d'una cova.

Els melòmans no tenen més sort. El nivell cultural d'una persona es mesura més pel volum de llibres llegits que per la quantitat de música escoltada. Així, un lector compulsiu és una persona culta, mentre que qui posseeix una àmplia col·lecció discogràfica, o no es perd cap funció operística al Liceu és, simplement, un gran afeccionat, o si no, se'l qualifica amb un terme més propi de la psiquiatria que de la cultura, com és el de fanàtic.

El fet que la cultura només sigui una paraula que es diu, o s'escriu, però que mai no s'escolta és, sens dubte, un problema d'educació, però tinc la impressió que els mateixos músics tampoc no estem per la feina. Potser tenen raó els qui ens acusen de viure d'esquenes al món. Els programes de les orquestres, generalment, es dissenyen amb el masegat patró d'obertura-concert-simfonia, sense cap fil conductor que ajudi l'oient a establir una relació vivencial, contemporània, amb el que és a punt d'escoltar. No resulta estrany, doncs, que els joves i els mitjans de comunicació ens ignorin. A cap diari no li ha passat pel cap oferir la seva tribuna d'opinió a algun dels savis de la música que tenim a Catalunya. Per exemple, mai no he llegit un article signat per Benet Casablancas donant el seu punt de vista sobre el futur d'Occident, o una dissertació de Salvador Mas sobre la solitud de l'àrbitre de futbol, semblant a la d'un director d'orquestra. En els diaris, les notícies sobre música no es troben a la secció de cultura, sinó a la d'espectacles, com si la meva feina, tocar la viola, fos un número de circ.

En un passat recent, quan encara s'escrivien simfonies, els grans músics remenaven la consciència del públic i provocaven el poder amb les seves obres. En l'actualitat, ja no generem idees noves, només comerciem amb emocions. O ni tan sols això. La música ha deixat de ser un instrument de cultura per convertir-se en la banda sonora, entesa com a sons ordenats que tot el món sent però que ningú no escolta, d'un món caòtic i diuen que modern. Avui, a ningú no li resulta estrany assaborir un bacallà a la llauna en un restaurant al compàs de la Pastoral de Beethoven, o que la veu de Carreras desgrani el Maria de Bernstein mentre el dentista li extreu un queixal.

Això no succeeix en cap altra expressió cultural. La literatura, en especial, gaudeix del respecte i la consideració que mereix. A tots ens semblaria surrealista escoltar en un vagó de tren el següent: Tren amb destinació a Barcelona. "Invasió subtil i altres contes" de Pere Calders. A l'Hostal Punta Marina de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que...propera parada, Sabadell Sud....no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals". Però a ningú no l'escandalitza que una simfonia passi per aquest viacrucis.

Sense anar gaire lluny, l'altre dia, en el tren que em duia a Vilafranca, un jove universitari assegut al meu costat llegia, concentrat, un article signat per Mario Vargas Llosa sense posar la més mínima atenció a un meravellós manifest contra la guerra que ressonava per tot el vagó, la Vuitena Simfonia de Xostakovitx. I vaig somiar un món on la paraula "cultura" no hagués estat inventada per un escriptor, sinó composta per un músic. En aquest espai obert dins la meva imaginació, el jove universitari llegia la magistral partitura del compositor rus duent el compàs amb la mà mentre, pels altaveus, la veu de l'escriptor peruà declamava el seu conte més cèlebre, que ningú, per sort, no escoltava: les virtuts del liberalisme econòmic.



Xostakovitx

2 d’ag. 2005

ASSEGURANCES DE VIDA (II)



Casals: "Jo sóc músic, que és molt més important que ser violoncel·lista" Claudio Bohórquez ha pres nota. Les seves faccions insinuen que és sud-americà, però només són les empremtes dels pares. Les aparences sempre enganyen: va néixer a Alemanya. L'any 2000 Bohórquez va guanyar el primer premi en el Concurs Internacional Pau Casals, a Alemanya. També ha participat en el Festival Pau Casals de Puerto Rico. Alemanya, Puerto Rico, Prades. Pel que fa a recursos, El Vendrell a la cua. Classe turista. "I'm catalan". Ja.

A més d'una alegria econòmica, el triomf en la competició alemanya donà a Bohórquez el privilegi de poder tocar durant uns anys un dels violoncels del mestre. El Matteo Gofriller, fecit el 1729. Els anys passen i arriben més premis. El Txaikovski, a Moscou; el Rostropovitx, a París. No he acabat: Holanda, Suïssa i Anglaterra. Els passaports que li permeten de sotmetre's a la jurisdicció de directors com Barenboim, Zinman, Marriner, Blomstedt, entre d'altres.

Bohórquez toca el violoncel per a deixar de ser violoncel·lista. En va prendre nota: vol ser músic. Us ho demostrarà quan obriu la porta principal de la seva pàgina web, una assegurança de vida per a la música. També descobrireu que Bohórquez vol anar més enllà: amb la col·laboració de l'escultor Franz-Peter Kirchner ha dissenyat una cambra en homenatge a Casals. Room for Pablo Casals combina 14 de les frases cèlebres del mestre amb música per a violoncel dins d'un marc escènic presidit per 14 columnes il·luminades de diferents colors. Accents oberts en l'obra i vida de Casals: llibertat, dignitat, democràcia, exili, intuïció, el violoncel, les suites de Bach... Aquí no ho hem vist. Ni ho veurem.

Casals. ¿Pablo? ¿Pau? ¿Paul? Tots. "I'm catalan". No, mestre. Vostè és músic, que és molt més important que ser violoncel·lista. I que ser català.

1 d’ag. 2005

UNA FITXA

Una fitxa breu. Vilar, Alberto. Un mecenes del nostre temps. Potser el més important de la història de la música, testes coronades apart. Una ONG unipersonal que en els darrers deu anys ha donat un munt de diners als teatres lírics més celebrats; l'infinit condensat en la paraula "fortuna", prop de 250 milions d'euros: Covent Garden, Met, Kirov i un etcètera generós. La Champions de l'òpera. També als que només poden jugar l'UEFA; entre d'altres, el nostre Liceu.

L'inici de la riquesa d'aquest cubà refugiat als Estats Units, nascut el 1940, solter i sense fills, es pot resumir de manera telegràfica: "Anys vuitanta. Stop. Inverteix en noves tecnologies. Stop."· Fa un parell de mesos Vilar fou detingut a l'aeroport de Nova York, acusat d'engreixar la seva filantropia amb 5 milions de dòlars d'un client. Ell es declara innocent. No pot pagar la fiança, 10 milions, segons el seu advocat només té 10000$ al banc. A la garjola. El final està contingut a l'inici. Stop.

Penses que els que s'han beneficiat del seu amor exclusiu per l'òpera faran un gest; i el fan, però no el que esperaves. Presumpció de culpabilitat; el Covent Garden estudia esborrar el nom del mecenes del Vilar Floral Hall, pati cobert la construcció del qual Vilar en va finançar una part. Dels altres que gaudiren dels seus diners, Liceu inclòs, no se'n sap públicament res, ni un trist "quingreuqueemsap".

La filantropia de Vilar ha donat un futur al Covent Garden, al Kirov i a tants d'altres centres neuràlgics de l'òpera d'arreu del món. Gràcies a ell encara poden jugar la Champions del do de pit. Així ens ho ha recordat el sempre oportú Norman Lebrecht en aquest article , on hi trobo un resum esquemàtic de la darrera lliçó que Vilar ha après de la vida:"on that money does not buy you operatic love." No sóc l'únic que l'ha llegit; en aquests moments és probable que molts filàntrops estiguin meditant si els hi compensa posar la seva fortuna sobrant ens mans de gent tan desagraïda. Perquè l'únic que molts teatres d'òpera recorden ara de qui ha estat el seu benefactor, el més generós, és una fitxa. La fitxa policial. Maledetti