Darrer acte de la beethnovena. El desgavell ordenat d'una fanfàrria obre el teló: una caiguda en picat des del cel de l'adagio precedent a la realitat del món. El món, la humanitat, la paraula... perquè els violoncels ara ja no canten, parlen. "com si hi haguessin paraules a sota del pentagrama" segons el manual d'instruccions que ens va deixar Beethoven.
I després, el brainstorming autoreferencial a la cerca de la idea justa. A la fi, una teatralitat que mai no m'ha convençut. Una estratègia vulgar que, tanmateix, excuses ben aviat quan de les entranyes de l'orquestra hi brolla la joia més preuada del patrimoni musical d'Europa: el Tema, amb el martell de la "T" ben majúscul. Són els contrabaixos els primers que ens revelen aquest as a la màniga amb què Beethoven guanyarà la partida de cartes contra l'oblit, ells manen; els violoncels només en són la ressonància, el primer harmònic.
Tot seguit és el meu torn: les violes. Imagina-t'ho: Leonardo da Vinci t'ha encarregat de dibuixar el somriure de La Gioconda. I què fas? Doncs gairebé res, només recolzar amb fermesa el pinzell de l'arc sobre el segon compàs de la tela de la melodia, i prou. Perquè tot repte resulta més senzill quan l'encares amb humilitat, la humilitat a la que obliga la certesa que no ets tu qui fa el Tema, sinó a l'inrevés, és el Tema el qui t'està fent a tu.
Powered by Castpost
"Jo voldria que aquesta novena fes veure a la gent que tots podem ser millors del que som. Vull trasbalsar-la. Perquè per això fem música, per trasbalsar tothom que ens escolti. (Somrient) Els músics som mala gent." Salvador Mas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada