29 de juny 2007

INTEL·LIGÈNCIA RUCA

El crític musical Greg Sandow diu que els músics simfònics estem convençuts que el nostre repertori és més intel·ligent que el d'altres músiques d'avui, de factura molt més elemental. Però Sandow, enumerant una sèrie d'aspectes que caracteritzen avui la feina de les orquestres, fa aquestes preguntes:

-¿És una prova d'intel·ligència tocar disfressat amb un frac -per cert, la Filharmònica de Berlín ja no el fa servir - un uniforme que diu més sobre la classe social que abans donava suport, que ara ja no en dóna, a la música clàssica, que sobre la naturalesa de la música que interpretem?

-És una prova d'intel·ligència programar un concert amb obres sense cap interconnexió, només per fer la vetllada prou llarga?

-És una prova d'intel·ligència tocar les mateixes obres una i una altra vegada sense explicar al públic per què poden ser importants per a les seves vides?

-És una prova d'intel·ligència marginar la música que es fa avui, i no només la música contemporània, sinó també altres músiques que han nascut en el segle XX?

Les orquestres insistim en quasi tots aquests aspectes que, en comptes de ressaltar la suposada intel·ligència de la música, el que provoquen és desproveir-la dels seus valors quan la presentem dins d'un marc que fa ferum a naftalina. I és que si les programacions només es basen en les obres, sense res al voltant que les hi doni un significat, l'orquestra cau en un cercle viciós de rutina que atura el seu creixement.Una intel·ligència, doncs, ben ruca

22 de juny 2007

VOLA QUE VOLARÀS

Aquests dies els simfònics del Vallès hem pogut comprovar com la immunoglobina i el cortisol vessen del cos del tenor Josep Bros, propietari d'una veu transparent a través de la qual admires la bellesa de les òperes del passat amb una nitidesa d'alta definició. A les nou del vespre, tots els melòmans que s'acostin fins al Teatre Principal de Sabadell podran purificar-se, sota la batuta del talentòs i teatral Roberto Rizzi-Bregnoli, assistent de Ricardo Mutti a l'Scala de Milà, amb la netedat d'una de les goles responsables d'escriure l'adjectiu Bel abans de Canto.

I si uns hi afegixen adjectius, uns altres esborrem sense voler els substantius: després d'assajar per primer cop l’obertura verdiana “La Forza del Destino”, el mestre Rizzi ens digué: “He pogut llegir en la vostra interpretació la preposició “de” l'article “La”, però no hi he trobat en cap compàs ni la “Forza” ni el "Destino". Da capo, sisplau” . I tot seguit, com per art de màgia, han aparegut amb els substantius que hi mancaven.

Si la veu de Maria del Mar Bonet era de color blau marí, la de Josep Bros és blau cel. Mar i cel: fa dies que no trepitgem terra. Vola que volaràs.

Josep Bros i Editha Gruberova, "I puritani", Bellini

17 de juny 2007

LA CARN ES FA MAR

7- NENÚFARS DINS LA MAR. No veis com creixen selves i clívies, deserts i sets dins mar? No veis com volen pells d’amor i universos de lluita dins mar? No veis l’instant del llamp que apareix dins la veu de la cantadora marina? No veis com la carn es fa mar i la veu es fa ona i el gra de veu és un desert que ens umpl d’oasis? No veis la vida bategant sempre seguit en la veu de la cantadora de mar?

Biel Mesquida

L’origen dels interrogants que planteja en Biel Mesquida té un nom propi: Maria del Mar Bonet. Les respostes afirmatives posades en reguitzell les he descobert lligades amb nusos mariners als ulls del Jaume Subirana i la Bruna, a la boca oberta de Marina Rossell, al somriure encisat de Josep Tero, i als palmells de les mans de tanta altra gent que ahir i avui han estat testimonis de com "la carn es feia mar" en el Palau de la Música Catalana. Gràcies per ser-hi.

Si llegiu en veu alta el text sencer del Biel, us adonareu que totes les respostes afirmatives s'amaguen en la música de les paraules que han bastit les preguntes.

PS, Ens digueren que el concert d'ahir el passarien avui pel Canal 33 a les 23:00 h., però a la web de TV3 anuncien a la mateixa hora un concert de "Els Pets". Em sembla que van errats. Si de veres emeten el "Viatge musical per la Mediterrània" de la Maria del Mar i l'OSV, també podreu respondre al Biel. Sort.

16 de juny 2007

MÀXIMES MÍNIMES

"Només hi ha dues maneres de resumir la música: o és bona o és dolenta. Si és bona no li dones més voltes, simplement en gaudeixes."

Louis Amstrong.

Il·lustració: Vizcarra

9 de juny 2007

MÀXIMES MÍNIMES

"El periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap parlar per a gent que no sap lllegir."

Frank Zappa


Castpost

G-Spot Tornado, de Frank Zappa

8 de juny 2007

EQUALITZA'T

Tot perdent el temps per la zona comercial d'Internet, he descobert una peça de roba molt adient per a músics inquiets: la ecualiseta, una samarreta amb equalitzador incorporat que converteix en llum els sons que atrapa la xarxa metàl·lica del seu micròfon adjunt, des de la flauta màgica de Mozart fins a la rentadora de John Cage. Recomanada, en fi, per a tots aquells intèrprets desacomplexats que s'hi troben com el peix a l'aigua freqüentant els suburbis més canalles de la música clàssica. Com jo, sense anar gaire lluny.

7 de juny 2007

NO DEMANARÉ PERDÓ

Tico Tico. Carmen Miranda.

Que siguin les corbes de Carmen Miranda les que al compàs del "Tico Tico" obrin la porta d'aquest text simfònic, pot semblar una excentricitat a aquells la miopía mental dels quals els hi impedeix un enfoc precís del futur de la música clàssica. El cas és que en una taula rodona participada pel violoncel·lista Lluís Claret algú comentà que caldria incloure tangos i “rock and roll” en les programacions de les orquestres simfòniques. La resposta de Claret arribà un temps després en una entrevista que li vaig fer per a la revista dels simfònics del Vallès. “Aviat haurem de demanar perdó per tocar Schumann. Si els Rolling Stones no inclouen Beethoven en les seves actuacions, no veig per què nosaltres hem de tocar “rock and roll.”

Per descomptat, en el meu cas mai demanaré perdó per tocar Schumann, com tampoc, salvant les distàncies, mai ho farà Ronaldinho pel seu joc d'alta tecnologia: és genètic; però potser sí que hauríem d’excusar-nos per tota la bona música de diversos gèneres l'existència dels quals roman encara avui ignorada per massa orquestres d'arreu. Penso en cert tipus de música de cinema, a la que se li sol dedicar un concert extraordinari, però mai compartir espai en un mateix faristol amb Beethoven i simpatitzants.

I es que sóc del parer que tota orquestra hauria d'aspirar a convertir-se en un reflex sonor de la societat actual. L'assoliment, però, d'aquest objectiu demana una aposta tranquil·la i desacomplexada alhora per l'ampliació d'estils en el repertori. De fet, només hi ha un requisit que caldria exigir a la programació d'una temporada simfònica: qualitat en tots els sentits, però en cap cas la discriminació de gèneres.

Avui, el marc que enquadra l'esdeveniment d'un concert clàssic és obsolet i precisa d'una actualització pausada, tot i que sense titubejos. Els músics de la Filharmònica de Berlín, per exemple, no només mai no els hi caldrà demanar perdó per tocar Schumann, sinó que fins i tot semblen passar-s’ho d’allò més bé actualitzant amb els seus instruments les perilloses corbes de Carmen Miranda. És més, diria que la paleta de colors sonors de la còpia simfònica resulta molt més rica i suggeridora que la de l'original. Deixo doncs que siguin els filharmònics els qui, per a escàndol dels miops, us acompanyin fins a la sortida al compàs del "Tico Tico". A reveure.

Tico Tico. Filharmònica de Berlín.

6 de juny 2007

3 de juny 2007

RITUAL D'APARIAMENT

Com dos ocells escenificant la crida de la natura, el ritual de apariament d'aquestes extremitats de pianista comença amb un festeig, el de la mà esquerra a la dreta. El final, però, serà el d'un amor platònic. I és que si després de ser testimoni de l'espectacle et sents l'ànima tocada, serà perquè els seus cossos mai han arribat a tocar-se. Diguem-ho ja, l'immens Sokolov brodant Le Tic-Toc-Choc de Couperin. Música que et buscarà les pessigolles en el múscul del sentiment. Deixa-la que les hi trobi. Sisplau, somriu.

2 de juny 2007

MÀXIMES MÍNIMES

"Compondre no és difícil, el que és complicat és deixar caure sota la taula les notes supèrflues."

Johannes Brahms.
















Avui, a las 19:00 h., la Quarta Simfonia de Brahms presumirà de bíceps cerebral en el Palau de la Música Catalana de Barcelona.

1 de juny 2007

TRES HURRES PER ROBESPIERRE

Després de pentinar les barbes de Brahms per quarta simfònica vegada, ahir va arribar el moment d'il·luminar la seva ombra històrica: Schumann. La correcta visibilitat del seu concert per a violoncel, cosí germà del de Mendelssohn per a violí, depèn d'enfocar el canó de llum de manera que enalteixi les seves virtuts, el discurs romàntic de la part solista, -interpretada en aquest cas per Lluís Claret-, alhora que aombri les seves mancances, una orquestració que sembla comprada en una botiga d'articles ortopèdics de segona mà.

El cas és que mentre Claret despullava la partitura per deixar al descobert les seves abstretes corbes melòdiques, vaig recordar de sobte que Stefan Zweig considerava el Romanticisme majúscul com la fugida d'Occident, decebut pel fracàs dels ideals de la Revolució Francesa, a les terres altes de la imaginació. Entre molts d'altres, Schumann és un viu exemple del fructífer d'aquest exili continental, tot i que al compositor li costés la vida, extraviada en l'intricat laberint que la bogeria havia dissenyat en la seva ment.

El romanticisme tan intens per tan introvertit d'aquest concert no només et desembussarà les artèries, sinó que fins i tot tindrà la delicadesa de plantar-te lliris en el jardí dels teus sentiments. Cada vegada que el seu perfum t'embriagui no t'oblidis de cridar al vent tres hurres per Robespierre.

Concert per a violoncel, de Robert Schumann

Solista: Pierre Fournier