EL CERCLE VICIÓS

Molt a desgrat meu, la conclusió final del text adjunt confirma l'existència d'un cercle viciós sense aturador. Per això, potser, és d'obligada lectura. Si més no, l'autor,- el Fuster majúscul, Joan-, us farà entendre les veritables motivacions que s'amaguen rere el recent manifest d'Espasa, Boadella i companyia. El més sorprenent, però, és que les paraules de l'escriptor de Sueca són de fa gairebé mig segle. El passat que es fa present. Ja ho he dit: el cercle viciós. I molt a desgrat meu.

23 d'abril de 1956

Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulians que s'acontenten de repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes. Poques idees, o pocs ideals, heretats de les generacions anteriors, es veuen, com el nacionalisme d'avui, sotmesos a una desestima tan palpable i insistida. No em vaga d'entrar, ara en conjectures sobre si s'ho té ben merescut o no. Una opinió generalitzada dels darrers temps li atribueix la culpa de les guerres més doloroses de la centúria, oblidant que potser en comptes de ser-ne la causa n'és l'efecte, i callant sobretot que molt sovint ha servit de pretext a mòbils prou més obscurs i inconfessables. (...)

El que jo voldria comentar en aquesta nota , i subratllar, és la maniobra que s'oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot. En certa part, és clar, hi ha una voluntat càlida i de bona fe, que desitjaria desintoxicar els pobles europeus d'aqueix sentiment, de vegades sentimentalisme malaltís, que és l'exacerbació patriòtica. Però en major mesura, l'antinacionalisme que veiem estendre's al nostre entorn no té un tan lloable fonament, ans el contrari, sembla no ser sinó una astúcia pròpiament nacionalista: l'astúcia d'un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre en la seva subsistència o en la seva expansió. Darrera l'antinacionalisme de l'europeista, del cosmopolita i del revolucionari segueix, a penes emboscada, en peu de guerra, la mateixa obsessió nacionalista de sempre. (...) El fet a destacar és aquest: en un grau important, l'actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme, d'alguns nacionalismes.(...)

La indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o ni tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d'universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre es bo de tenir colònies: ara, només que es proposi de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s'irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional.(...)

I pensem encara en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d'avui , procedeixen de les nacions potents de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè l'hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I el seu antinacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme dels seus compatriotes, sinó més aviat als dels nacionalismes que li són adversos, interns, veïns o colonials. (...)

En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat- de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació- d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Som molts els homes del món -i ai!. a la mateixa Europa i tot- que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho.

Indagacions i propostes

Joan Fuster
Ed. 62
4ª edició: 1998.