1 de des. 2004

CRÍTICS

Les crítiques dels concerts de música clàssica haurien de ser diferents. I no cal celebrar un simpòsium per arribar a aquesta conclusió. Però n'han fet un a Nova York fa un mes i escaig més d'un centenar crítics que escriuen a diaris d'Estats Units, Dinamarca, Israel, França, Canadà, Alemanya, Regne Unit i Rússia. D'una partitura que han compost entre dos dels ponents, Alex Ross i Justin Davidson, la crítica en destaca els següents compassos:

· Ross: "Classical music has an actual audience and a potential audience. I try to write with both fanatical and unconverted readers in mind. The trick is in finding a language that intrigues both."
· Davidson: "The probability that a concert will be very, very good doesn't necessarily justify writing about it. The question is: What's the story?"
· Ross: "Nothing is more off-putting than the critic who puts down one kind of music in order to praise another. There is no need to mention Britney Spears until such time as Ms. Spears writes her first piano quintet."
· Davidson: "Criticism of any kind needs to get outside itself. Movie reviews shouldn't just be about acting and camera angles. Music reviews should be about more than just notes."
· Ross: "If the big orchestra is playing the same repertory ad nauseam, I don't have to complain ad nauseam. Instead, I can seek out youth orchestras, new-music ensembles, chamber groups playing in inner-city schools. Critics can take the lead in showing where music should go."
· Ross: "There is nothing shameful in unchecked enthusiasm. If I walk out dancing on air, I say it in the review, even if my colleagues smirk."
· Davidson: "I try to write with the same decisiveness and passion that I demand from performers."

28 d’oct. 2004

CANVI DE PERSONALITAT

A l'inrevés del que creu tothom, escriure el teu nom un munt de vegades és la millor manera de deixar de ser qui ets . Jo, poso per cas, he millorat la meva qualitat musical amb el canvi. Ara sóc Maurice Ravel.

26 de set. 2004

VEUS MUDES




És la primera vegada que vaig a una exposició que malmet el significat de l'objecte exposat. Veus, del Fòrum . Una simple enumeració audiovisual de les llengües que es parlen arreu. Una riquesa sonora vulgaritzada amb murals fotogràfics que semblen fets per alumnes d'ESO. Això sí, pots saber com es pronuncia "hola" en suhahili. A la fi només cal escoltar un quartet de Mozart interpretat per, poso per casos, un xinès, un italià, un alemany i un rus, per descobrir la mudesa de "Veus" tal com està concebuda. Un enemic de la paraula no ho hagués fet millor. Enhorabona.

Cantonades. Maquetes per a mones de Pasqua de mantega. És el que passa quan una exposició sobre arquitectura renuncia a la seva essència, la més "edificant": la perspectiva. Per això la gent s'amuntegava davant la joguina d'una visió de gegant, les maquetes de Tokio i Nova York.


Habitar el món en la memòria. Els cops de puny, sempre a l'estómac, dels dibuixos de "El Roto". Una banda sonora adient. Les nostres deixalles. Les del món. La vergonya. Depèn de mi i de tu.

Això s'acaba.Impossible. Perquè pel que fa a la música, a la meva música, mai no va començar.

24 d’ag. 2004

AIRE FRESC



NPR analitza l'aire fresc que entra per una finestra informàtica oberta dins de les seus d'un grapat d'orquestres simfòniques americanes. La finestra es diu "Concert Companion", que, expressat amb poques paraules, consisteix en un programa de mà convertit en una guia multimèdia en temps real. La mecànica la tradueixo de NPR: "Mentre la música sona, des d'un racó de l'auditori un ordinador fa servir tecnologia Wi-FI per a transmetre senyals al PDA, propi o llogat a la mateixa sala, de l'oient. De manera sincronitzada amb la música, l'ordinador envia un text, aproximadament cada 30 segons, amb informació sobre el passatge de la partitura que està sonant en aquell precís instant".





Les versions més sofisticades del "Companion" sembla ser que també mostren imatges dels esforços (re)creadors del director i músics, i, naturalment, les dades essencials de l'obra i la biografia del compositor. El diari Kansas City Star informa que el 94 % dels melòmans que provaren l'invent a Nova York es mostrà disposat a repetir l'experiència, mentre que un 56% declarà que sempre en faria ús. Molt bé, però a primer cop d'orella els harmònics de la notícia em generen un dubte: "Concert Companion" és un estímul o una frontera a la imaginació dels assistents a un concert?

Malgrat tot, benvingut sigui l'aire fresc que entra per la seva finestra informàtica. De manera especial en aquests dies, quan a l'agost encara li resten coses a dir de la xafogor de l'estiu.


31 de jul. 2004

UN XURRO DE RECEPTA



Diari La Tercera, de Xile. 30/07/04

La Tercera lamenta casos de quemaduras por receta de cocina

La principal preocupación de La Tercera son sus lectores y lectoras. Ante los casos de quemaduras ocurridos en la aplicación de una receta de churros publicada el domingo 25 en su revista Mujer, en primer lugar, el diario renueva su compromiso con ellos y con sus familias. La Tercera manifiesta su profundo pesar y expresa su solidaridad y aprecio por las personas que pudieran haber sido afectadas. Lamentamos todo y cualquier problema derivado de esta situación.


30 de jul. 2004

EL LLEST I EL RUC



EL LLEST DE LA CLASSE:

Arcadi Espada

"El éxito de Moore no se basa tan sólo en su atractiva colección de mentiras. Su demagogia está blindada. La demagogia contra la guerra siempre será menor que la demagogia de la guerra. Las similitudes entre Bush y Moore son manifiestas. Ambos se dirigen al mismo público, a la misma transversalidad analfabeta. Pero es que su humor es también muy parecido. Basta ver los chistes imperiales de Moore sobre Marruecos (país de monos) o Rumanía (país de dráculas)."



EL RUC DE LA CLASSE:

Sebastià Alzamora, Avui

Després d'haver vist la pel·lícula Fahrenheit 9/11, m'alegra discrepar dels llestos de la classe i coincidir en canvi amb el cronista Navarro Arisa: és una pel·lícula que, per poc que se'n tingui ocasió, val la pena de veure. Per descomptat, no ofereix cap valor artístic destacable: es tracta d'un documental; per tant, un gènere menor (equivalent en literatura a les memòries, el reportatge i altres mistificacions), i encara, a les limitacions pròpies del gènere s'hi han d'afegir les de Michael Moore com a cineasta: pinyó fix i inhibició estilística al servei de la funcionalitat. Des del punt de vista cinematogràfic, Bowling for Columbine era un pèl més imaginativa en l'aspecte visual i, en conjunt, una mica millor pel que feia a cal·ligrafia i capacitat narrativa; però Fahrenheit 9/11 aparca com a accessori tot el que no sigui complir el seu propòsit declarat: construir un pamflet electoral -força eficaç, val a dir-ho- anti-Bush i antirepublicà (i, per tant, pro-Kerry i prodemòcrata? No necessàriament, i aquesta sí que és una de les poques subtileses del film). Com deia, resulta ara de bon to entre els llestos de la classe i els comentaristes ben informats menysprear Moore, acusant-lo de practicar la demagògia i de fer-se d'or amb els seus llibres i pel·lícules. Bé: em pensava que els llestos de la classe i els comentaristes ben informats no es cansaven de repetir que vendre molt -siguin llibres, discos, entrades de cinema o botifarres d'ou- no era intrínsecament dolent: i jo sóc el primer a estar-hi d'acord, de manera que felicitem tots el senyor Moore pel seu èxit. Pel que fa a la demagògia, es veu que la deu haver inventat Michael Moore, i que la merda en estat químicament pur amb què ens omplen el cap els mitjans seriosos dia sí i dia també no en deu contenir ni un gram, de demagògia. Moltes punyetes és el que tenen, els llestos de la classe i els comentaristes ben informats. Si per un cop la demagògia no és usada al servei dels de sempre, sinó que algú la fa rebotar a la cara d'un troglodita totalitari com Bush, doncs esplèndid, i ben fet que va fer Tarantino d'atorgar-li a Moore la Palma d'Or a Cannes si així li va sortir dels pebrots.




26 de jul. 2004

SERRAT I JO





El rectangle de l'escenari en el camp de golf de Bonmont, Montroig del Camp. La humitat. La maionesa de pot d'un entrepà de tonyina. L'únic botó sense cordar de la camisa negra. Un forat a la gespa lluny de la pilota de golf més propera. La veu rovellada del conseller Siurana en el "pregó" inaugural del concert. La primera nota de franc, la; la primera nota pagada, el mi bemoll de "Barcelona i jo". Els aplaudiments de Versace, Toni Miró i Zara, amb gent anònima a dins. Un crit, "Nano, te queremos"; la resposta: un somriure. La humitat II: la viola sua . "Ara fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys" i el tempo de la cançó: negre amb punt=60. Un altre crit: "Guapo"; la resposta: "Gràcies, Antònia". La humitat III: el violista sua. El blanc i blau d'una bandera argentina que una dona grassa espolsa desprès de cada peça.

Pausa. El coratge de l'última cigarreta davant de l'encenedor. Una ampolla d'aigua mig buida o mig plena, vés a saber. L'abraçada entre Serrat i un home disfressat del Travolta d'aquell dissabte a la nit; és Luis del Olmo.


"Pare", que ens han declarat la guerra. La humitat IV: l'arc que llisca sobre cordes emmudides. La "Cançó de matinada" a les onze de la nit. "Mediterráneo" en calma a la remor de més aplaudiments. "Paraules d'amor" a totes les boques i als ulls closos d'una adolescent molt afavorida. "Cantares" nota a nota, vers a vers. L'última nota d'ofici: un re natural. L'espetec impacient de la darrera ovació. L'espetec pacient dels focs d'artifici. Una jaqueta XXL amb un ciutadà francès talla L, voilà, a dins. Una pilota de golf lluny del forat més proper. L'únic botó cordat de la camisa negra. El tomàquet de branca d'un entrepà de pernil salat. La humitat. Una lectura a l'autocar de tornada: "Títol de la redacció: "Elements contingents del rectangle observat. Mai no suspenia, si no me'n sortia, només m'obligava a repetir l'exercici. Això sí, fins l'infinit, si calia. Aquella redacció em va costar tres mesos. Vaig repetir-la i repetir-la, fins que un bon dia em vaig limitar a escriure: "L'únic element contingent és el rectangle".

22 de jul. 2004

LA CONQUESTA DE L'ESPAI


Jerry Goldsmith (1929-2004)
Compositor de música de cinema.



Avui ha conquerit l'espai infinit.


9 de jul. 2004

ELS HALFFTER I LA RELIGIÓ

(...) el Presidente (Zapatero) recibió hace un par de semanas a un grupo de músicos en representación de los diversos sectores profesionales de la música española a los que parece haber declarado: "No os preocupeis que de lo que pasa en la música clásica estoy informado por los Halffter, que me llaman a menudo".

És en ocasions com aquesta que recupero les creences (si el "parece", sempre sospitós en una noticia, desapareix): ¡Mare de Déu!

A Mundo Clásico hi trobareu tots els motius de la meva temporal conversió, però n'hi ha prou amb aquests paràgrafs:

"(...) Fue en este concierto lisboeta en donde Cristóbal Halffter conoció a la soprano Sonsoles Espinosa, una leonesa que cantaba en el coro y resultó ser admiradora suya y esposa de un diputado del PSOE llamado José Luis Rodríguez Zapatero. Por aquel entonces Cristóbal Halffter era un fervoroso partidario público del presidente José María Aznar y disfrutaba del mecenazgo de la entidad financiera Caja Duero para componer Don Quijote, sobre libreto de Andrés Amorós, Director General del INAEM. Las fidelidades del ilustre académico cambiaron desde que el PSOE ganó las elecciones. Cristóbal Halffter recuperó la amistad con la soprano y recibió en su palacio de Villafranca del Bierzo a Sonsoles Espinosa y a su marido, a la sazón firme candidato a la presidencia de Gobierno.

Poco después de las elecciones, nos enteramos por boca del propio Cristóbal Halffter de como había sido marginado por José María Aznar y el gobierno del PP. Y cuando, unas semanas más tarde, se publicó la grabación de Don Quijote -financiada por el gobierno del PP- dirigida por Pedro Halffter, el disco fue presentado en la Casa de América por los dos Halffter, padre e hijo, amadrinados al alimón por Carmen Calvo, la Ministra de Cultura, y Sonsoles Espinosa, la "Señora Presidenta" según la denomina Cristóbal Halffter, quien justificó su presencia diciendo que "en aquel coro universitario que presentó tres partes de El Quijote en la Expo de Lisboa en 1998 estaba Sonsoles Espinosa, así que hoy está aquí como parte activa", sin explicar en que consiste dicha "parte activa".

Entre las ausencias clamorosas estaban el libretista de la ópera y los mecenas de Caja Duero. No habían sido invitados. Las fidelidades de los Halffter, recordémoslo, habían cambiado. Por eso, Cristóbal Halffter, tras declararse el guardián del espíritu de Don Quijote, se lamentó amargamente de que ningún miembro del gobierno de José María Aznar hubiese acudido al estreno de una obra suya en el pasado Festival de Salzburgo y concluyó diciendo: "Espero que en el futuro, la cultura y la música tengan en este país el lugar que les corresponde". Al parecer, Cristóbal Halffter está tan satisfecho con el gobierno socialista como lo estaba en 1964 con el de Francisco Franco, cuando fue designado Consejero Nacional de Educación. De hecho, según se lee en la prensa madrileña, Halffter ha declarado recientemente: "El Presidente me concede todo lo que le pido". Por su parte, el Presidente recibió hace un par de semanas a un grupo de músicos en representación de los diversos sectores profesionales de la música española a los que parece haber declarado: "No os preocupeis que de lo que pasa en la música clásica estoy informado por los Halffter, que me llaman a menudo".

4 de jul. 2004

¡NIKE!

Aprofitem la benentesa per a recuperar la música original d'una paraula mítica que una multinacional de l'esport ha americanitzat. Nike, i no "naik". Victòria de la victòria.


20 de juny 2004

TEMPS AL TEMPS




Inauguro aquest escrit, que endevino llarg (ho sento), ressaltant una obvietat: la vida és tan curta que amb prou esforços aconseguim materialitzar una mínima part dels nostres somnis. En un moment de la seva història, la humanitat va trobar una solució a aquest contratemps, mai millor dit, que no per ser més evident resulta menys enutjós. La religió. Així, la promesa d'un paradís o l'esperança en la reencarnació han mitigat la melangia que genera ésser conscient de l'efímer de l'existència. Tanmateix hi ha una classe de devots practicants que, sense esperar que se'ls pari el cor, ha decidit guanyar la batalla a la fugacitat del temps robant, o comprant, instants dels seus ídols. Els practicants d'aquest culte a déus humans reben el nom de caçadors d'autògrafs, i es divideixen en dos grups confessionals, els proustians i els sense-nom, ja que no tots destinen a un mateix ús els minuts capturats.

El proustià creu que la vida no és més que la suma de tots els moments que han quedat impresos en la memòria personal. És a dir, que en realitat només tenim l'edat de tot el que hem viscut que recordem. El més curiós és que, tot i que el secret de l'eterna joventut sembla consistir a tenir una memòria selectiva, els proustians no tan sols s'entesten a evitar la pèrdua dels seus records, sinó també a recuperar els que han naufragat en el mar del seu inconscient. Així, a la vegada que escriuen un diari on, com sardines en llauna, conserven hermèticament el seu passat per evitar que es descompongui a la intempèrie de la memòria, freqüenten el psicoanalista perquè els retorni el temps perdut. Malgrat tot, una vegada que han aconseguit compassar l'edat de la seva memòria amb la biològica descobreixen que la magdalena de Proust els ha obert encara més la fam d'hores, per la qual cosa, ja insaciables, comencen a robar trossos minúsculs de vida a celebritats --un autògraf per aquí, un altre més enllà-- per sumar-los a la seva, que, en definitiva, aquesta és la finalitat que persegueixen aquests devots cleptòmans: prendre temps al temps.

Per contra, la intenció del segon grup, els sense-nom, no és utilitzar hores sagrades per afegir-les a la seva vida, sinó restar-les a allò que han viscut. En general, es tracta de persones que, fartes de ser qui són, han trobat una manera molt elegant de suïcidar-se --encara que una mica masoquista de tan lenta--, tot desprenent-se, autògraf a autògraf, de les seves vivències passades per substituir-les per les dels seus mites.

Tots, potser sense proposar-nos-ho, posseïm instants d'altres vides que no són la nostra. Poso per cas: si vostè arrenca aquest full i se'l guarda a la butxaca, s'haurà quedat amb un fragment de la meva. Res a dir en contra, fins i tot li agrairé que tingui el detall de tornar-me'l si en una cantonada de la meva vellesa m'assaltés el seu oblit. Acció caritativa que, per desgràcia, no podrà realitzar amb la imatge que il·lustra aquestes paraules: un moment en la vida de la divina Maria Callas que, a diferència de totes les seves gravacions, no admet còpies; els prop de cinc segons que va trigar a estampar la seva signatura en la foto.

Si creieu que mai no anireu al paradís celestial o us fa mandra reencarnar-vos mil vegades per veure acomplerts els vostres somnis, podeu començar a guanyar-li la partida al temps adquirint a Internet per 850$ americans aquest fragment insignificant, però únic, de la mítica soprano. Si bé perquè el vostre nou credo creixi sa i fort és aconsellable que l'adobeu amb una bona provisió de minuts d'altres grans músics. Aquests són alguns exemples dels més fèrtils: un autògraf de la llegendària cantant Adelina Patti, amb la nota "This is my latest photo": 10 segons, 750$. Una caricatura de Caruso, dibuixada per ell mateix: posem 2 minuts, 1.500$. Una carta manuscrita de Xostakovitx, entre pensar-la i escriure-la podria ser que mitja hora, 2.500$. Total, 32 minuts i escaig. Disposeu-ne segons el vostre caràcter, tot i que jo em malfiaria dels sense-nom: ningú no és qui pretén ser. El meu consell és que abraceu la fe dels proustians; a més d'adquirir una sana ambició de vida, perseguireu la quimera de ser per sempre amb temps prestat. Un simulacre infantil d'alguna cosa remotament semblant a la immortalitat. Amén.



Temps

1 de juny 2004

EL MILLOR MOTIU

Ha trobat el millor motiu per a deixar d'escriure...només una estona.
Video clip (Real Audio, 1,71 MB)

PS: A Schubert li hagués agradat.
PS 2: No us ho perdeu; és car de sentir en versió original.


31 de maig 2004

PARAULA "VERSUS" MÚSICA

MÚSIC
- Músic: el fesol (mongeta).
- En to despectiu: musiquet, musiquetxo, musiquel.lo, musicot.
- "No m'atabaleu, que jo sóc músic" (frase feta empordanesa per indicar que hom no es vol embolicar en un afer, que se'n renta les mans... Recollida del compositor sardanista Lluís Albert).

MÚSICA
- Música ratonera: nom burlesc que es donava a la rota o viola de rodes.
- Moure música: moure soroll, provocar baralles, crits, desordre.
- Tenir músiques: tenir baralles, disputes acalorades, o bé assumptes difícils, trastorns, embolics.
- Anar darrera músiques: ficar-se en qüestions embullades.
- Música celestial: temps perdut, etc... En to despectiu: musiqueta, musiquetxa, musiqueua, musiquiua, musicona, musicota (Ref. Diccionari Alcover Moll).

MUSICAIRE
Músic, en to despectiu (Empordà).

MUSICALLA
Conjunt de músics, en to despectiu.

MUSICASTRE
Músic dolent.

MUSIQUEJAR
Turmentar, molestar amb algunes coses insistents (Menorca).

MUSIQUER
Que mou músiques, provocador d'embolics (Menorca).

(Extret de l'"Enciclopèdia logicofobista de la música catalana" de Pascal Comelade.)

14 de maig 2004

COMPARACIONS ODIOSES

El cost de "Veus", una de les exposicions del FÒRUM, equival al pressupost de tres anys de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Aquest esdeveniment caduca el 29 de setembre; no crec que la Simfònica li sobrevisqui gaire temps més.

11 de maig 2004

ORDRE DELS FACTORS

Em sembla que un canvi al'ordre dels factors hauria alterat el "producte" (en el sentit més comercial de la paraula) FORUM; és a dir: m'hagués estimat més que la recuperació d'un barri degradat hagués servit com a excusa per a la cultura, i no al'inrevés.

"9 mesos sense l'Orquestra del Teatre Lliure"

21 d’abr. 2004

BINARI I TERNARI

El pols binari escalfa la sang, excita els nostres instints més primaris i ressalta els extrems. Les ideologies es defineixen a cop de binari perquè, si en la nit dels valsos tots els Strauss són negres, és a la llum de les polques i marxes binàries que prenen color els diferents idearis de cada un dels membres d’aquesta família valsera.

Així, el caràcter reaccionari de Johann Strauss pare resulta evident en la seva aplaudida, mai millor dit, marxa dedicada al genocida general Radetzky. Mentre que les idees incendiàries del seu fill queden apuntades en títols tan suggeridors com la “Marxa Revolucionària”, o la “Cançó de las Barricades”.

Per contra, el pols ternari amb què es basteix el vals, a més de ser un instrument civilitzador i prevenir contra la indigestió ideològica, amaga un profund significat esotèric darrere la seva aparença innocent. Malgrat que mai no he acabat d’entendre el que és l’Esperit Sant, i molt menys la Tercera Via de Blair, estic convençut que a través d’aquesta expressió musical del número tres, un pot arribar a transcendir el seu "jo" descobrint la forma circular de la roda de la vida.

14 d’abr. 2004

MOZART OLÍMPIC

Greek Sports Physician Says Mozart Is Better for Athletes Than Steroids
By Alan Hubbard
The Independent [London] - 14 April 2004


Never mind the nandrolone. A strong dose of Mozart is more likely to enhance athletic performance.

This is the revolutionary theory of a Greek cardiologist who, when not attending to affairs of the heart, busies himself as a composer. He recommends music as the best stimulant for sporting success and claims that a series of studies have shown that, used in combination with the right diet, "it can act as an energy supplement in the attempt to reduce the use of pharmaceutical substances by young people involved in sport".

According to Thanassis Dritsas, an adviser to the Greek Olympic team, music is a natural tonic which can banish fatigue and stress, increase muscle power and boost performance on the day. In his book Music and Medicine, he praises the use of personal CD players for training purposes and says music "might develop into a technique which, unlike doping, does not run counter to Olympic ideals". But he stresses that it has to be the right kind of music.

Classical rather than trance; symphonies, not rock. His studies have been conducted in conjunction with a Greek colleague at London's Brunel University, Professor Costas Karagiorgis. These show that music can relax athletes before an event and "create a positive training environment that increases their kinetic skills".

Says Dritsas: "Before every workout there should be 10 to 15 minutes of classical music at a slow, easy pace, so that exercise begins at a low pulse rate to aid the blood flow to the muscles."

Live music is actually banned during Olympic competition — except for rhythmic gymnastics and synchronised swimming — but, if the Greek philosophy is right, the message is to stop swallowing the steroids and switch on the Strauss. Music to the ears.




5 d’abr. 2004

BLA, BLA, BLA...



Ho he llegit a “El País”; l'autor és Pete Seeger: No ho cantava. Ho deia:

"La melodía une a los hombres. Si dentro de cien años todavía existe la raza humana, una de las razones de su supervivencia habrá sido la música, porque las palabras tienden a separarnos, pero el ritmo y la melodía unen a los hombres. Y si la humanidad se autodestruye será por su dependencia de las palabras, por la falta de uso de otras formas de comunicación como la pintura, la arquitectura, la danza, la música....

31 de març 2004

PARTITURALOGIA

Una tal Eva Cybulska afirma que les divuit vegades que es repeteix el tema en el Bolero de Ravel constitueixen una prova concloent que el compositor francès patia d’Alzheimer. És a dir, que hi ha una branca de la ximpleria que es dedica a la investigació. El més curiós, però, és que la Sra. Cybulska està convençuda que és psiquiatra de dedicació en comptes de beneita de professió. I és que el fet que el seu oligofrènic diagnòstic aparegués a l’edició de maig de 1997 del "British Psyquiatric Bulletin" demostra que és una impostora. M’explico: quan jo estudiava EGB, els mestres encarregaven als alumnes la redacció de les notícies que apareixien en el butlletí escolar. De la mateixa manera, gràcies a la Cybulska, ara sé que el butlletí britànic de psiquiatria el redacten els pacients, i no pas els metges. Per no amargar-vos el dia obvio de dir qui hi ha al darrere del "Boletín Oficial del Estado". De res.

20 de març 2004

D-S-C-H



D-S-C-H : les inicials de Dimitri Xostakòvitx. Un acrònim convertit en música gràcies a l’alfabética notació alemanya (Re-Mi bemoll-Do-Si), i que acapara tota la seva Simfonia de Cambra Op. 110. Avui al Palau de la Música de Barcelona, a les 19:00 h., interpretarem aquest homenatge del compositor rus a les víctimes del bombardeig aliat, l'any 1945, sobre la ciutat de Dresde. Sí, just el mateix dia, ara fa un any, del bombardeig de Bagdad. Xostakòvitx us agrairia de manera sorollosa que no hi faltéssiu...


10 de març 2004

COSSOS DE PAPER



Les partitures de lloguer amaguen en el ventre breus retalls de vides anònimes. A més "de estas garrapateas que cuelgan de los hilos telegráficos de la música", com Azorín va descriure les notes, contenen indicacions escrites amb llapis o amb ploma, de quasi tots els músics que recuperaren durant un breu espai de temps els batecs del seu cor de tinta. El variat estil caligràfic d’aquestes inscripcions manuals, algunes tan costoses de desxifrar com els jeroglífics de les piràmides egípcies, converteix aquests monuments de la música en autèntics jaciments arqueològics a l’alçada de les diverses Troies descobertes per un boig amb molta raó que es deia Schliemann. Així, amb un xic d’esforç i molta imaginació, a "La Bohème" de Puccini un pot arribar a descobrir des de les restes de la Troia I (Maurizio, Milà 1909) fins a intuir la Troia VII d'Homer a les cantonades socarrimades d’una pàgina interior.

Més enllà dels tecnicismes, (arc amunt o arc avall) és possible trobar indicis de vida suposadament intel·ligent en una partitura, ja que, a la pràctica, el fons blanc on viuen les garrapatetes d’Azorín és el confessionari on els músics de cadira aboquem les nostres impressions, els nostres desitjos i temors. Fins i tot, en certes ocasions, una partitura es converteix en el mur cobert de pintades del palau de govern d’un Estat regit per un sàtrapa, el director d’orquestra. ("Fora el dictador, primer violí al poder", Marina).

Alguns guixots constitueixen petites obres d’art pop, com el dibuix d’una tassa de cafè fumejant que vaig descobrir, com a metàfora de dotze compassos d’espera, en una vella partitura d’una sarsuela. Altres, en canvi, et sorprenen disfressats d’onomatopeies de l’avorriment: una fila índia de zetes escrites a llapis al principi d’un molto adagio la nota més breu del qual era la Verge del solfeig, una blanca immaculada. No obstant això, els més nombrosos són els autògrafs, sense apèndixs textuals, dels músics que un cop van insuflar un efímer alè de vida a aquests cossos inerts de paper. Empremtes gràfiques del seu pas, quals turistes, pels monuments de la música ("Joan Arnau va prendre el sol aquí, 1963", Vistes al mar, de Toldrà ). Per contra, no a tots els textos trobats els hi penja un cognom, en particular els que s’amaguen dins les partitures llogades de música contemporània, sempre fèrtils en comentaris orfes. D’entre aquests anònims, confesso la meva debilitat per una rima descoberta en l’última pàgina d’una obra d’estrena recent. Una prova irrefutable que certa música del nostre temps convida a la poesia:

"Al terminar la faena
sea grande o sea chica
tírese de la cadena
no se manda,se suplica"


Les partitures són paisatges de notes vessades, on jeuen, com fulles mortes, les memòries dels seus intèrprets.



7 de març 2004

MINIMALISME



Michael. Michael. Michael. Michael Nyman. Michael Nyman. Michael. Michael Nyman. Michael. Michael Nyman. Michael Nyman és. És. Michael. Michael Nyman. Michael Nyman és. Michael Nyman és. Michael Nyman és. Michael Nyman és. Michael Nyman és un. Michael Nyman és un. Michael Nyman és un. Michael Nyman és un compositor. Compositor és. Michael. Michael. Michael Nyman és un compositor. Michael Nyman és un compositor. Michael Nyman és un compositor. Michel Nyman és un compositor minimalista. Michael Nymas és. Michael Nyman és un. Michael Nyman és un compositor minimalista. Michael Nyman és un compositor minimalista. Michael Nyman és un compositor minimalista. Michael Nyman és un compositor minimalista.

3 de març 2004

AUTOBIOGRAFIA CAPIL.LAR DE BEETHOVEN



Breu autobiografia de 586 cabells

Som d'una terra on ha nascut la música més celebrada arreu del món: el cap de vegetació espessa, com de selva amazònica, d'un geni sorrut. Sí, Beethoven. Quan la vida deixà plantat el compositor a mitja desena simfonia, Ferdinand Hiller ens lliurà, a tall de tisores, de la foscor sense remei del taüt .

Un grapat d'anys després, el 1883, Ferdinand ens embolcà amb paper de seda i ens entregà al seu fill com a regal d'aniversari. En Paul, que així es deia el noi, ens comprà a París una casa nova el 1911; un reliquari ample i assolellat, amb vistes a un món que ens mirava amb ulls humits.

A mesura, però, que el segle XX es feia gran, la Història mostrà el seu rostre més diabòlic a les famílies d'ascendència jueva, com els Hiller, i ens van haver d'amagar de la ignomínia a un calaix de la casa d'un metge danès, el Dr. Alexander Fremming.

El 1994, quan la casa Sotheby's ens va vendre per 5,395.39 euros a uns fonamentalistes de confessió "beethoveniana", calculàrem el valor físic -el sentimental no és mesurable- de cadascú de nosaltres : 9 euros i escaig; un preu just, tot i el nostre origen il.lustre, si tenim en compte que fa gairebé dos segles que ningú no ens renta ni pentina. Ni tan sols, i que el mestre ens perdoni, en vida de Beethoven.



Signa: El Manyoc Sord



29 de febr. 2004

CARUSO PER LA BOCA



Hi ha intèrprets que demanen una dedicació exclusiva de la xarxa elèctrica nacional del teu sistema nerviós. Enrico Caruso, per exemple.


L’oïda

Si no et destorba la remor de la pols, com el mastec d’ametlles torrades, que el pas del temps ha acumulat sobre les partitures que ell enregistrà, pots deixar que la veu del "tenore" t’extirpi el brogit urbà de les orelles.

La vista.

Distreure els teus ulls amb les caricatures que ell dibuixà entre "Tosques" i "Pagliaccis" (L'autoretrat que encapçala aquest post n'és una.)

El gust, l’olfacte i el tacte.

Caruso per la boca, és a dir:



ESPAGUETIS A LA CARUSO





RECEPTA


4 cullerades d’oli d’oliva
2 dents d’all, pelats i tallats per la meitat.
2 cebes tallades a daus
200 gr. de fetges de pollastre
200 gr. de xampinyons
1 pot de tomàquet cru.
orenga
alfàbrega
1 fulla de llorer
1 cullerada de sal
1 cullerada petita de pebre negre
½ cullerada de sucre
500gr. d’espaghetis
1 copa de formatge parmesà fresc.

En una cassola, amb dues cullerades d’oli d’oliva, saltar l’all i la ceba durant tres minuts. Afegir-hi els xampinyons i els fetges de pollastre, i saltar-ho 5 minuts més. Afegir-hi aleshores la salsa de tomàquet, les espècies i mitja cullerada de sucre. Deixeu que cogui a foc baix una mitja hora. Mentre es fa la salsa, coure la pasta "al dente". Afegir-hi la salsa i empolvorar generosament la pasta amb formatge parmesà fresc.



26 de febr. 2004

MÀXIMES MÍNIMES (4)



"No m’agrada la música a les pel.lícules. Detesto veure un home sol en el desert, morint-se de set, amb l’Orquestra de Filadèlfia rere seu."
John Ford

24 de febr. 2004

JB



El repicó dels glaçons de l’orquestra, contra les parets de la partitura, puntegen el discurs de gresca que declama a batzegades amb sincopada insistència. Qui li ha servit el tercer JB de la nit?

22 de febr. 2004

CARNA-VALS



Resulta difí­cil d'esbrinar si van disfressats o si s'han tret la disfressa d'homes de carrer per a mostrar l'essència dels seus orí­gens; decidiu-ho vosaltres. El violoncel.lista és Arnold Schoenberg uns anys abans de pispar-li el DNI a la tonalitat, amb un estri dodecafònic; delicte estructural estrany a l'arquitectura cerebral del violinista més a l'esquerra de la fotografia, Fritz Kreisler: pertanyia a una generació d'intèrprets tan respectuosos amb la lleis naturals de la música, que mai no gosaren de coure la carn del "so" amb un altra brasa que no fos "emocionar".

20 de febr. 2004

CALENDARI ALFABÈTIC

Si la polí­tica catalana gira els fulls de calendari per ordre alfabètic, cal recordar que el dia següent de "supèrbia" és "superficial" . Tant de bo no sigui així, perquè, un cop calculat el temps amb la lògica del diccionari, he descobert que la jornada postelectoral, 15 de març, serà  un dia de "súplica":

súplica


[1653; de suplicar]


f 1 Acció de suplicar.


2 Paraules o escrit amb què hom suplica una cosa.


3 DIPL /DR Clàusula final d'un escrit dirigit a l'autoritat administrativa o judicial per obtenir una resolució de gràcia o de justícia.


4 recurs de s'aplica DR PROC Recurs d'apel·lació interposat contra resolucions de les audiències i del tribunal suprem davant la mateixa sala que hagi dictat sentència resolutòria d'incidents que es promoguin durant la segona instància o durant el procediment de cassació.





DICCIONARI

La realitat és un diccionari:

supèrbia



[s. XII; del ll. superbia, íd.]


f 1 Excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres.


2 Desig immoderat de la pròpia exaltació. Un home carregat de supèrbia i de fam de manar.


su_pèr_bi_a.

18 de febr. 2004

GANES DE BALLAR

Si a la música de Verdi hi plantes una batuta sense estudis, hi brollarà  un manat de notes analfabetes tot i que tinguis cura de regar-la a cada trenc d'alba amb una versió de Toscanini memoritzada. I és que la frontera que separa l'excel.lència de la vulgaritat és tan fina al'univers verdià com un pèl de l'arc que frega la meva viola. Avui és el tercer dia que assajo l'òpera Nabucco, i m' he adonat que si el director no va en compte, aquesta partitura, que parla de pensaments que volen (Va pensiero ) cap a una pàtria "si bella e perduta", adquirirà aviat el perfil d'una de tantes tonades d'envelat de Festa Major, que la gent no escolta perquè treuen les ganes de ballar*.

*Nota: Qualsevol semblança amb la situaciò actual del paí­s és pura coincidència.

15 de febr. 2004

ARMA QUÍMICA

LLOC: Iraq
ASSUMPTE: Arma química
RECOMANACIÓ: Per tal que l'exèrcit ocupant s'esmunyi pel clavegueró de la Història, es prega tirar la cadena en acabar de mirar la foto. Gràcies.



14 de febr. 2004

AD-MIRADA

Potser ens l'haurí­em de mirar amb els ulls de Ravel, Maurice per als amics. Abans, però, gaudiu del so abonyegat d'una desgràcia : "Infanta difunta". Digues-ho en veu alta. L'al.literació va merèixer de Maurice una Pavana. Una dansa noble. També lenta, sense exagerar; l'autor ens ho advertí amb aire sorneguer: "La difunta és la Infanta, no la Pavana". Hi ha qui s'ha pres l'al.literació de manera literal, com, poso per cas, el compositor i poeta veneçolà  Jorge Sosa:

Pavana triste y tierna,
Te escucho y no te envidio,
Te quedaste con el sueño
De la niña azul enferma,
Vaporosa y vaga
Trasnochada y quieta...



O, si t'ho estimes més, te la pots mirar amb els ulls de Lalo, Éduard per als amics. L'obra és molt fatxenda tant de contingut com de forma; va de simfonia, però de seguida un violí­ ens descobreix el seu vertader perfil. És el concert mé llaminer del repertori", paraula d'un Àngel, el que acompanya Jesús Garcí­a. Per esbrinar-ne els motius només t'has de prendre la molèstia de traduir els primers compassos en paraules castellanes: "LA LAMÍ". Mmmm!

Tot i que França l'ad-mira, tal volta fóra millor mirar-se-la amb els ulls d'n nadiu. Turina, per exemple, Joaquín per als amics. Més fatxenderia; la seva proposta també pretèn ser simfònica. Ho és però només a mitges. Sí, teniu raó,­ ningú no és el que diu ser. Tampoc allò que avui, si véns al Palau , miraràs amb els seus ulls: l'Estat espanyol, Espanya per als amics.


13 de febr. 2004

MÀXIMES MÍNIMES (3)



"Escoltar música gravada és com si fessis l'amor amb una foto de Brigitte Bardot"
Sergiu Celibidache

12 de febr. 2004

COL.LEGA

Sam Bergman toca la viola a l'Orquestra de Minessota. Un col.lega, doncs. Ara són de gira, una mica els Estats Units i molta Europa. Ho sé perquè cada dia llegeixo aquí­ el que en pensa. L'odi de les comparacions és cosa meva, que ningú no s'hi fiqui: abans d'ahir ell va tocar a Nova York, al Carnegie Hall; jo, ahir, al Teatre Principal de Reus.



10 de febr. 2004

NEURÒTIC



Encara no n'havia tocat una sola nota, però el compositor és malfiat de mena. De nit, a "Los Jardines de España", les petjades d'un neuròtic: "Tranquillo, MA NON TANTO". Manuel de Falla, no falla.

7 de febr. 2004

LA MILLOR DEFENSA

Una crida a la pràctica de la música per prescripció facultativa.

Si estàs baix de defenses, canta. La revista Andante ens explica que uns investigadors de la Universitat de Frankfurt han arribat a aquesta conclusió un cop analitzada la sang dels membres d'una coral. El cas és que l'examen de les mostres, extretes mentre els cantaires entretenien la gola amb el Rèquiem de Mozart, va revelar un nivell molt elevat de immunoglobina i cortisol, dues substàncies que tenen cura de l'óptim funcionament del nostre sistema immunològic. Una setmana després, durant la qual la coral havia romàs en silenci, repetiren les anàlisi: les substàncies esmentades havien recuperat els seus nivells quotidians.

Deixo que la darrera paraula d'aquest comentari l'escrigui el professor Hans Gunther Bastian : "Les activitats musicals poden influenciar de manera positiva no tan sols factors fisiològics, també l'autonomia dels sistema nerviós."

Ja ho saps; la millor defensa no és un atac, sinó cantar una bona partitura.

5 de febr. 2004

temps al TEMPS

Ho testimoniava en Xavier Cester a l’Avui : segons l’estudi de la SGAE "El repertorio sinfónico de las orquestas españolas" , el percentatge de música contemporània que s’escoltà de 1997 a 2002 a les sales de concert de l’Estat representà un minso 11,7 per cent. Els músics del XIX s’endugueren la part més gran i saborosa del pastís del repertori, Beethoven en testa.

No es pot parlar de divorci entre el públic i els compositors actuals, mai no han estat casats; en alguns casos, fins i tot, s’odien a mort. ( Un odi mutu, sí, perquè hi ha obres que l'únic que evidencien és la misantropia de l'autor). Amb verbs menys intensos ho admetia, en la presentació de les dades esmentades, el Director de l’Auditori de Barcelona, Joan Oller : "El públic té problemes a acceptar la música contemporània, l'afluència baixa notablement i el dilluns següent ens arriben molts e-mails de protesta" . Té la seva lògica; no pots pretendre que la gent resolgui les equacions de tercer grau de Guinjoan si encara no ha après de multiplicar les sèries d’Alban Berg. Dit d’una manera més lírica: no s’estima el que no es coneix.

Els nostres temps ens han dotat de recursos per engegar la curiositat de la gent vers la música simfònica que es fa avui, però ningú no vol fer-ne'n ús. En qualsevol cas, sóc del parer que el proper estudi de la SGAE sobre el tema registrarà un augment ben apreciable del percentatge de música del segle XX interpretada per les orquestres de l’Estat. Amb la llefiscosa parsimònia del cargol, els simfònics li estem guanyant temps al Temps.


4 de febr. 2004

ENIGMES (1)

Per què els polítics que més exciten la identitat col.lectiva de la gent tenen una identitat personal tan immadura?

30 de gen. 2004

PERILL D'AMOR

Avui, un dia en què l'hivern ha tret el geni, a l'orquestra el so d'un violoncel ha pretès mudar de primavera el meu faristol. Amb veu melangiosa de despullada fusta noble, m'ha promès humilitat en la victòria i coratge en la desfeta. Fins i tot, fent-se seves notes imaginades per un nom que sempre fa nosa a la gorja quan el dius, Dvoràk, m'ha semblat entendre que em declarava amor etern.


No m'he deixat entabanar pel seu discurs; sé que obra així­ amb tothom, sense reparar en edat, gènere o condició social. Demà , al Palau de la Música de Barcelona (19:00 h.) vosaltres mateixos podreu ser-ne testimonis. Aneu en compte d'enamorar-vos-en: és infidel de mena.





27 de gen. 2004

MÀXIMES MÍNIMES (2)

"Els artistes són aquells que dediquen la seva vida a ajuntar les peces separades del món"

Ives Simon

26 de gen. 2004

QUANTITAT=QUALITAT?

Torno d’un concert a Sant Pere de Torelló, que l'organització pretenia "únic i irrepetible" (ho confesava en el programa de mà). Una redundància al cap i a la fi, perquè tots els concerts per se són únics i irrepetibles o, si més no, ho haurien de ser.

El més curiós, però, no és la reiteració, sinó una altra frase que pretén argumentar els qualificatius esmentats: "Més de dos cents cantaires i cinquanta músics damunt de l’escenari", com si la quantitat tingués alguna cosa a veure amb la qualitat.

Resseguint el fil d’aquesta lògica osonenca, tems que a Sant Pere de Torelló la "Simfonia dels Mil" de Gustav Mahler resulti ser l'obra més celebrada; els Quartets de Beethoven, en canvi, semblen condemnats a un destí esfereïdor. De les Partites de Bach per a... violí sol!!!,... no encerto imaginar el què.


15 de gen. 2004

MÀXIMES M�NIMES (1)

"Els músics només som responsables del 50% de la música; la resta és responsabilitat de l'oient."

A. Bylsma.

14 de gen. 2004

PROGRAMES

A l’hora de fer un programa de música clàssica, ens hauríem de plantejar què volem comunicar, quines reflexions desitgem provocar en l’oient i de quins compromisos amb el món són testimonis les obres que interpretem. Qualsevol concert que no contempli aquestes premisses no és res més que un lleuger "divertimento", una píndola més de les moltes que en el nostre temps garanteixen un son sense culpa a les nostres consciències. Res a veure amb l'art.

7 de gen. 2004

LLUÍS CLARET I PROUST

Si abans que la nostra democràcia aprengués a caminar sola escrivies en català  una història amb argument violoncel.lístic, la gegantesca ombra de Pau Casals et guaria des de la primera línia del discurs fins a la porta de sortida del punt i final.

Avui tot és ben diferent. Ben cert és que el nom de Casals et segueix donant la benvinguda en el rebedor de qualsevol casa literària bastida amb les paraules "violoncel" i "Catalunya" com a matèria primera -i vosaltres n'acabeu ara de ser testimonis- però el relat s'ha enriquit gràcies a un altre intèrpret, l'aportació més rellevant del qual és haver aconseguit que aquest instrument de corbes generoses sigui a la fi considerat en el nostre paí­s més un art excels que un objecte de culte d'una religió monoteista.

Aquest inspirat traductor d'invisibles no és altre que Lluís Claret, músic -"molt més important que ser violoncel.lista" com recordava sovint el mateix Casals- nascut el 1951 a Andorra, de pares catalans exiliats.

Dins del seu extens repertori, Claret sempre ha reservat un espai de generosa amplada a la música del nostre temps. Obres d'autors amb cognoms que solen provocar genuflexions involuntàries en els melòmans més ambiciosos: Dutilleux, Penderecki, Lutoslawski, Xenakis, Guinjoan... alguns dels quals han pensat les seves pàgines per a violoncel perquè fossin repensades expressament en les mans de Lluís Claret.



QÜESTIONARI PROUST

1. La primera música de la qual se'n recorda tocant?
El Cant dels Ocells
I escoltant?
Un disc de Pau Casals del qual recordo especialment la Nana “ de Falla i El Cant dels Ocells
2. La música que ha tocat més vegades és...
Potser les Suites de Bach i les Sonates de Beethoven.
3. Quina obra li agradaria de tocar, però encara no ho ha fet?
El Concert n. 2 de Xostakòvitx i el Concert de Walton, entre d'altres
4. Ha plorat tocant?
Sí, interiorment.
5. I rient?
Si riure s'entén com gaudir del que estàs tocant, sempre.
6. Li agradaria tocar com...
Ningú en concret. M'agradaria ser un compendi de molts violoncel.listes que admiro.
7. Les tres millors qualitats d'un violoncel.lista són:
L'honestedat, la senzillesa i la profunditat.
8. Quin ha estat la seva més gran gosadia?
Interpretar totes les Suites de Bach en un concert a Barcelona. No me'n penedeixo perquè va anar molt bé.
9. La virtut més sobrevalorada és..-
Els efectes especials, en el sentit que la gent prefereix un concert amb 100 persones a l'escenari que escoltar música de cambra; o que la gent s'estima més llegir el diari abans que poesia.
10. Que és el que menys li agrada de la seva aparença ?
Depèn de com et lleves cada dia.
11. I el que més li agrada?
El mateix
12 . De que se'n penedeix?
D'haver fet mal a persones properes.
13. Quin considera que és el seu estat mental actual?
De serenitat, finalment.
14. Quina és la seva més estimada possessió?
Com a possessió física, el meu violoncels; sense el sentit de possessió, la meva família.
15. Quina considera que és la pitjor misèria?
La malaltia
16. Quina és la qualitat que més li agrada en un home?
Les tres mateixes que he esmentat abans sobre el violoncel.lista.
17. I en una dona?
El mateix, no ha d'haver diferència.
18. Quan i a on ha estat més feliç?
Com a moment concret, quan van néixer els meus fills.
19. Quan diu mentides?
Només quan és estrictament necessari.
20. Quina és la seva passejada preferida?
Quan estic a Ordino i em llevo ben d'hora per anar a buscar bolets.
21. Qui o que ha estat el més gran amor de la seva vida?
La meva famí­lia.
22. Quina és la seva idea de la mort?
Un trànsit cap a una nova etapa.
25. Quin ha estat el seu més gran assoliment...
Els meus fills.

5 de gen. 2004

EL DARRER VALS

El Nadal em trastoca les matemàtiques. Per exemple, si per aquestes dates multiplico tres per quatre, no em fan dotze sinó una dança: el vals. Fins avui, que hem enterrat Strauss i companyia a Vilobí del Penedès. He de confessar que ens ha costat molt que es morissin: 18 concerts per tota la geografia catalana, Andorra inclosa. Ningú no ha vessat cap llàgrima, ans al contrari, ho hem celebrat amb coca i cava (convidaven els penedencs). Hi havia un bon motiu: el director dels "tres per quatre" d'enguany ha estat un suí­s que encarnava els tòpics més barroers de la mentalitat germànica: molta disciplina i poca emoció. Els crí­tics dels diaris, però, d'això en diuen "honestedat interpretativa", concepte(?) rere el qual l'avorriment sol amagar el seu perfil més criminal. Tant hi fa, la roda del vals s'ha aturat, i el que és més important: tres per quatre ja em tornen a fer dotze.