Només públic selecte per al segon concert de la beethnovena: els socis de la Fundació Palau de la Música Catalana. Una ullada a la sala i de seguida m'assalta el convenciment que som més gent a dalt que a baix. Poso per cas: les tres primeres files de platea serien buides si no fos per una parella, asseguda a la segona, que amb la seva presència taca el roig uniforme del tapissat: són el convergent Trias i la seva dona, que encapçalen el petit exèrcit assegut rere seu de roba de Massimo Dutti i de Versace amb gent anònima a dins. No tota: m'ha semblat veure en Baltasar Porcel a una de les llotges. I, és clar, en Felix Millet, president de la Fundació, a la llotja presidencial. Toquem amb alegria fingida que la música de Beethoven fa sincera, però el nostre discurs només recull uns aplaudiments de compromís. No ho entenc; la lògica més infantil diu que el seu entusiasme hauria de ser directament proporcional a la quantitat de diners que aporten a la Fundació, que en són molts. Vestit de cambrer surto del Palau per la porta del darrere sortejant cambrers vestits de músics, que sostenen safates amb copes de cava i muntanyes d'encenalls de pernil del bo per a les boques d'en Trias i la seva dona, Baltasar Porcel, Felix Millet i les multiplicacions anònimes de Massimo Dutti i Versace. Beethoven, tan a prop, tan lluny. Tinc gana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada