28 de des. 2006

T-RES

El meu pessimisme està convençut que això és el més aprop que Barcelona arribarà a estar de l'última òpera de Tan Dun, The first emperor: La solista de percusión de la Orquesta de Barcelona y Nacional de Catalunya (OBC) Roxan Jurkevich comparte hoy escenario con Plácido Domingo en el estreno de la ópera 'The First Emperor', en la Metropolitan Opera de Nueva York. (La Vanguardia, 21/12/2006)

Joshua Kosman, crític musical del San Francisco Chronicle, diu aquí que el Messíes, de Haendel, davant el seu ús i abús per aquestes dates, necessita un descans. D'acord, però sempre que a l'estiu desmuntin la Sagrada Família i amaguin la primavera de Botticelli a l'ídem estacional Per si no ha quedat prou clar: qui necessita un descans és Kosman i no pas Haendel. Aleluiah!

Greg Sandow publica un nou capítol del seu book in progress sobre el futur de la música clàssica. Ep, un moment: "futur de la música clàssica" és un oxímoron!

14 de des. 2006

RRR

Joan Manuel Tresserras, el nou conseller de Cultura, ha obert boca amb unes declaracions que han deixat la meva amb bon sabor. De tot el que diu en vull destacar una màxima mínima que hauria de ser de memorització obligada per a tots els qui són al capdavant de les entitats de música clàssica: Cap tradició no és capaç de perviure si no sap transformar-se en successives modernitats. En tot cas, caldrà estar a l'aguait del sorollet que farà la màquina que durà Tresserras de les paraules als fets: rrr?

13 de des. 2006

DE TOSC A TOSCA

Una Aida metafòrica: aquesta televisió va memoritzar el moment en què el teatre de La Scala es convertia en la cripta on enterraven Roberto Alagna com a cantant. La seva estrella encara lluïa en aquest altre vídeo: un home de comportament tosc embastant una sentida Tosca.

10 de des. 2006

20 de nov. 2006

UCI

Ernest Fleischmann, director executiu de l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles durant més d'un quart de segle, va pronunciar aquestes paraules en el discurs d'obertura del curs de 1987 de l'Institut de Música de Cleveland. Ha plogut molt des d'aleshores, com sol dir-se, però la pluja no ha dissolt cap de les afirmacions de Fleichsman, excepte l'essencial: l'orquestra simfònica no ha mort, si bé és cert que segueix ingressada a la UCI; i el que és pitjor, sense que cap Doctor House mostri el més mínim interès pel seu cas.

L'Orquestra Simfònica ha mort. Llarga vida a la Comunitat de Músics. Ha mort perquè els concerts simfònics s'han convertit en una cosa insípida i predictible; els músics i les audiències pateixen una rutina repetitiva i una programació d'acord a fórmules; hi ha molta escassedat de directors que no només coneguin les partitures des de dins, sinó que siguin lleials inspiradors. I també calen administradors amb visió i imaginació artístiques alhora que responsabilitat fiscal i capacitat de negociar.

El que ens està matant és la consagració de l'hivern. Cada any acaba amb la mateixa dansa ritual, quan intentem fer canvis i variar els ingredients d'una escudella basada en un repertori orquestal estàndard i més aviat limitat al segle XIX i a principis del XX. ¿És, doncs, tan sorprenent que les nostres audiències envelleixin cada any i que els nostres músics estiguin cada vegada més avorrits i frustrats, especialment si la forma de dirigir el repertori estàndard tendeix amb freqüència a no oferir cap nova llum sobre altra Heroica més, sobre una nova Cinquena de Tchaikovski o una altra Inacabada?

Ernest Fleischmann

14 de nov. 2006

RECOMANACIÓ

Amb un passeig pel territori orquestal de Bela Bartók, un dels compositors imprescindibles del segle XX, obro aquesta secció on de manera periòdica recomanaré les novetats discogràfiques que m'han commogut, en el més ampli sentit del terme.

Contràriament al que sostè amb reiteració un crític d'un diari català, no és cert que les millors versions de qualsevol compositor neixin de les mans d'intèrprets de la seva mateixa nacionalitat. Per a desmuntar aquesta faula només cal recordar que durant dècades el millor intèrpret de les Suites para violoncel sol de Bach no era alemany, sinó que es deia Pau i havia nascut a pocs quilòmetres d'on escric aquestes ratlles. Casals, és clar. Aquest disc, no obstant això, és una excepció que confirma la regla que en aquest assumpte no hi ha regles sobre la denominació d'origen.


Les orquestres i els seus directors, també a Hongria, solen interpretar el Bartok més ètnic des de la perspectiva d'una família urbícola de classe mitja en un dia d'excursió a pagès. Versions de pixapins, en fi, on l'aroma popular que desprèn una gran porció del pastís orquestal de Bartók, queda anul·lat per un perfum d'interiors que fa ferum a classicisme i les seves acadèmies.



Fischer i la seva orquestra, en canvi, ens oferixen aquí una interpretació on regnen l'espontaneïtat, la desimboltura i una desacomplexada concepció del ritme com a energia revitalizadora de les arrels hongareses de Bartók. No ho dubtis, si en tens ocasió, gaudeix d'aquest disc lliure de tota contaminació urbana, abans que algún intèrpret acadèmic, per ventura també hongarès, ens descompongui de nou el compositor amb una versió "quemaca" de barbacoa de diumenge. He dit.

8 de nov. 2006

MARINER A TERRA

El meu colze és un poema en llatí: epicondilitis i osteocondritis dissecant del capitellum. Definicions mèdiques la traducció simultània de les quals al llenguatge comú dels mortals resol com a "colze del tennista" i "malaltia de Panner". El cas és que he caigut en combat, víctima dels riscos que comporta mantenir alçada la torxa de la meva llibertat personal. Una metàfora exagerada del simple fet de tocar la viola, ho admeto, però és contemplant-lo des d'aquesta heroica perspectiva que m'immunitzo contra la depressió de no poder sentir com les agitades onades de la Cinquena de Beethoven, partitura que el meu colze havia d'articular aquesta setmana, s'estavellen contra la fusta del meu instrument. L'aventura marina ha estat cancel·lada, doncs, per obres de rehabilitació: quinze dies de tractament a base de corrents elèctriques, microones i ultrasons. Teràpies amables la simpatia de les quals espero m'alliberin d'una cita antipàtica amb la cirurgia. Ara, sóc un mariner a terra.

Pirata de mar y cielo,
si no fui ya, lo seré.
Si no robé la aurora de los mares,
si no la robé,
ya la robaré.
Pirata de cielo y mar,
sobre un cazatorpederos,
son seis fuertes marineros,
alternos, de tres en tres.
Si no robé la aurora de los cielos,
si no la robé,
ya la robaré.


Marinero en tierra

Rafael Alberti.

6 de nov. 2006

BENVOLGUDA JULIETA,

Tenien la pretensió de fer una música sense etiquetes, i van acabar amb dues de les més comunes estampades sobre la pell de la partitura: clàssica i moderna. Tot i que més fusionades que consecutives, la barreja no escomet les oïdes de ningú; més aviat les convida a prendre la pressió del nostre múscul més vulnerable: el cor. La idea va sorgir de la personalitat inquieta del cantant Elvis Costello, després d'escoltar una versió inquietant dels quartets de Xostakòvitx bramant en els instruments de l'inquiet Quartet Brodsky.

Tant hi fa l'abisme cultural que els separi, a la vida els inquiets s'hi reconeixen a l'instant d'entre una multitud de tranquils previsibles. I en tenen prou amb una excusa compartida per a unir-se. En aquesta ocasió l'imant que van utilitzar Costello i els Brodsky per atreure's no va ser altre que un apartat perenne del gènere epistolar: cartes que enamorats contemporanis d'arreu del planeta segueixen enviant encara avui a la Julieta clàssica de Shakespeare. El cas és que totes obtenen una resposta, però no de la Julieta immortal, sinó d'un Juli mortal, Giulio Tamassia, un empresari jubilat que el 1975 va crear una associació benèfica per a promocionar la llegenda dels amants de Verona, el club de Julieta. Una ONG per a consol d'amors d'un sol passatger.

Les cartes que canten Costello i els membres del Quartet Brodsky són fruit de la seva imaginació; paraules inventades la música de les quals teixeix una xarxa de pentagrames amb la finalitat d'atrapar una porció d'aquesta veritat mentidera que anomenem "amor". El resultat és una ecografia del sentiment, per ventura un reflex més fidel a la geografia accidentada del cor que cap de les 75 cartes autèntiques que les germanes Friedman han recollit en el llibre Letters to Juliet.

D'entre totes elles, Lise Friedman en destaca la d'un nen "Va escriure dient que havia una nena a l'escola a la qual duia els llibres i que sempre li donava puntades. Llavors, el petit pregunta: "ja no em pega, això vol dir que ara li agrado?" Però la meva subpersonalitat depressiva sent debilitat per aquests gargots de mans precipitades:

Benvolguda Julieta! Resa per mi. Estic enamorada d'un tipus que és bastant seriós pel que fa al matrimoni, però no sembla que s'enamori en un futur proper. Ajuda'm! Chris.

El laboratori fotogràfic d'aquestes paraules m'ha revelat la imatge d'una dona al llindar del precipici, amb un peu ja en el buit. Deixo que siguin Costello i els Brodsky els qui la socorrin dictant-li el primer paràgraf de la propera carta que hauria d'escriure al seu estimat. L'última.

Thank you for the flowers/I threw them on the fire/And I burned the photographs that you had enclosed...


powered by ODEO

3 de nov. 2006

MÚSICA DE CIÈNCIA FICCIÓ

Un guió per explicar als més joves la història del cinema de Ciència Ficció a través de la música, aquest va ser l'encàrrec que vaig rebre del Servei Educatiu de l'Auditori de Barcelona. Demà el representem per tercer any consecutiu dins del cicle "Concerts en família" i, segons em van dir, també hi tornarem la propera temporada.

Mahler va dir un cop " A la partitura hi és tot, menys el que és essencial." Al meu guió també hi és tot, menys el més essencial: la confiança de Joan Oller, la saviesa d'Assumpció Malagarriga, l'eficiència de Imma Bandera i Mireia Jardí, la música de John Williams, Bernard Herrmann i Ligetti, entre d'altres compositors; el so alegre d'una Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya a l'albada d'un futur engrescant, la direcció talentosa de Virgínia Martínez, el timbre de veu vibrant i acollidor alhora de l'actor Enric López, el geni discret de Víctor Estrada quan fa sonar el seu màgic theremin, la creativitat dels tècnics de llum, i, de manera especial, dos poemes inèdits (encara que per poc temps, em sembla, doncs aviat estrenaran casa de paper) de Jaume Subirana. A tots ells, els essencials d'aquest concert, moltes gràcies.


L'Auditori


Concerts en família


Música de Ciència Ficció


Dissabte, 4 de novembre (10:30 h., 12:30 h.)


24 d’oct. 2006

MÀXIMA MÍNIMA

"Seguir un sol camí és retrocedir."

Stravinski

MUSIQUÈ?

En els últims cinquanta anys, la música s'ha convertit en una professió però ja no és part de la cultura general. La música no és a les escoles, ha perdut el seu lloc en la societat com a experiència humanística i cultural. Ara els músics són més tècnics i la tecnologia permet veure un concert en directe des de qualsevol lloc del món, però hi ha milions de persones a qui no els interessa. Hi ha hagut un divorci total entre les possibilitats d'accés a la música i el seu paper existencial".

"Si no hi ha un canvi radical i la música s'ensenya a les escoles igual que la biologia o la literatura, la música desapareixerà, disminuirà l'interès del públic, se'n parlarà menys als diaris i els polítics diran que és elitista. És un cercle viciós".

Daniel Barenboim


6 d’oct. 2006

UN VALIUM DE MÚSICA

El fet que els músculs del repertori simfònic del segle XX i l'ansiolític més sovintejat a la vida moderna, el Valium, comparteixin un mateix origen, demostra que cap guionista pot superar el talent de la Història en la creació de comèdies. Només a Billy Wilder se li hagués acudit imaginar un personatge tan singular que agermana la música atonal amb la psiquiatria: Paul Sacher (1906-1999), president del Consell d'Administració de l'empresa farmacèutica Hoffmann-La Roche, fabricant de l'esmentat calmant, a més de director d'orquestra i mecenes dels noms comuns de la música del segle passat.

Sacher, de qui celebrem enguany el centenari del seu naixement, crea i dirigeix als 16 anys el seu propi "laboratori", una orquestra integrada per companys d'aula, exercici escolar que li aporta la perícia justa per governar quatre anys més tard, no sense abans deixar-se esculpir el gest pel mestre Félix Weingartner, un instrument amb què conjugarà el futur de la música en temps present, l'Orquestra de Cambra de Basilea.

Paul Sacher

Som a la dècada prodigiosa dels vint dels 1900, i l'aposta per la modernitat de Sacher, obsedit amb què una ciutat sense carisma com Basilea competís amb París, Berlín i Viena en la capitalitat de l'avantguarda musical, desvetlla passions entre els joves adinerats suïssos delerosos d'espantar l'avorriment de les seves vides ocioses. Poso per cas, Emanuel Hoffman, hereu de l'empresa farmacèutica Hoffman, i Maja, la seva esposa, mare adoptiva de les darreres criatures pictòriques que parien en aquella època, no sense dolor, les mans de Chagall, Picasso i Miró. El matrimoni va caure de seguida sota l'influx de la personalitat magnètica del jove Sacher, les ambicions del qual, inversament proporcionals als recursos econòmics al seu abast, no encaixaven per aquell temps en el trencaclosques de la seva vida.


Maja Sacher

Però el destí brindarà al director d'orquestra la solució al seu problema matemàtic en un pas a nivell sense barrera, on la mort sorprèn Emanuel Hoffman amb les mans al volant d'un automòbil. Sacher confessarà anys més tard a Lesly Stephenson, autor de l'última biografia publicada del mecenes, la seva actitud després de l'accident: "Vaig anar directe cap a Maja".

Així, el 1934, un devot de la música contemporània, sense possibles, contreu matrimoni amb la vídua més rica de Suïssa i mare adoptiva dels pintors d'avantguarda. Tres anys més tard naixien els primers fruits culturals de la unió: la "Música per a corda, percussió i celesta", de Bela Bartok; la "Rapsòdia", de Conrad Beck; i "Das ewige Brausen", de Willy Burkhard; partitures encarregades per Paul Sacher que ell mateix estrena el 21 de gener de 1937. Les primeres d'una nombrosa llista d'obres, prop de 200 en 60 anys, amb què la música del segle XX adquireix musculatura de culturista gràcies a l'esforç dels gimnastes del pentagrama més talentosos de l'època: Igor Stravinski (Concerto en re), Richard Strauss ( Metamorfosi), Arthur Honneger (Simfonia n.4), Bohuslav Martinu (Toccata i due canzoni), Bela Bartok (Divertimento), al que segueix un extens etcètera del mateix pes històric.

Anys més tard, les ambicions extremes de Sacher rebran una innovadora injecció de vitalitat a través d'una prodigiosa fórmula química: després de dècades de posar els nervis de punta a tots aquells melòmans que trobaven amarg qualsevol plat musical cuinat després de Mahler, l'empresa farmacèutica que presideix Sacher comercialitza el 1973 l'ansiolític Valium.

Els damnificats per les partitures patrocinades per Sacher mai no foren advertits que el consum del medicament contribuïa a finançar la gestació de més partitures que els conduïa a insistir en el tractament, ingressant en un cercle viciós del que n'era impossible sortir, doncs el remei era, precisament, l'origen de la malaltia.

Si el teu gust musical va quedar atrapat en les xarxes de l'últim Romanticisme majúscul, et recomano com a teràpia de xoc per a emmotllar les teves orelles als nous temps l'audició parcial d'una obra d'un dels compositors patrocinats per Sacher:



Cortesia de Castpost

No seria gens estrany que el teu sistema nerviós patís una lleu descompensació en l'oportunitat que t'ofereixo de reconciliar-te amb la música atonal. En aquest cas, per a recobrar la calma interior t'aconsello que, en comptes de prendre't un Valium, llegeixis en veu alta la cua de l'epitafi capturat en la imatge que clou aquest text; paraules mítiques de l'únic creador que hagués estat capaç d'imaginar un vincle tan singular entre l'ansietat i la música del segle XX. I demà serà un altre dia.

29 de set. 2006

PATINAR

Això sí que és patinar amb Mozart, que n'aprenguin a la Deustch Oper:

26 de set. 2006

A LES NOU

Hi esteu convidats...

"La cantata Carmina Burana de Carl Orff inaugura el XX Cicle de Música a la Universitat a les noves facultats de Filosofia i de Geografia i Història, amb motiu del trasllat d'aquests centres al barri del Raval. El concert tindrà lloc el dimarts 26 de setembre, a les 21 h, al pati de les noves facultats (Montalegre, 6), i anirà a càrrec de l'Orquestra Simfònica del Vallès, sota les ordres de José Antonio Sainz Alfaro, i de la Coral Cantiga, dirigida per Josep Prats. L'entrada és gratuïta i la capacitat de l'auditori és limitada. Es tracta d'una inciativa dins el cicle de concerts simfònics a les universitats catalanes de l'obra social "la Caixa"."

19 de set. 2006

BIG BANG

Tot i que una llicenciatura en Físiques li ha atorgat la traça suficient per a fabricar una bomba nuclear, José A. Saínz s'estima més crear universos de sons amb una massa coral que enderrocar planetes remenant una massa atòmica. Per a ser exactes, com les ciències, l'Orfeón Donostiarra, l'únic cor ibèric que toca pilota a la Champions League de les millors orquestres del món.

Ho dic curt, Sáinz, director titular de l'Orfeón, és una fórmula: la suma de la racionalitat d'una equació d'Einstein amb la revelació mística de rèquiems i passions musicals, el resultat de la qual es divideix per un sentit de l'humor al cub, que circula sense cinturó de seguretat per les carreteres secundàries dels assajos. La fórmula que aquesta setmana ens desvetlla el misteri del carpe diem de Carmina Burana als músics de la Simfònica del Vallès.

A l'obra d'Orff s'hi entra rebentant-li la porta principal amb una explosió termodinàmica d'orquestra i cor, com l'esclat d'una bomba nuclear. Tal vegada ho sigui, però engendradora: un Big Bang que promet sistemes solars de planetes hedonistes amb llunes canviants com la deessa Fortuna. Una entesa entre ciència i revelació. A la fi, la rima que agermana música amb física.


Cortesia de Castpost

12 de set. 2006

L'ORQUESTRA DE LES VOCALS

Pau Casals parlava amb moltes veus. Amb la de la boca dibuixava fronteres que, amb la de les mans, el violoncel o la batuta, fonia amb l'escalfor d'un so volcànic. Aquests dies s'ha exaltat la veu de la seva boca, tal vegada perquè també és la matriu del bes, (com si de les mans no naixeren besades!) Un peix mor a la gola del mestre ha mossegat els hams del president del Barça i dels actes de la Diada: I'm a catalan. Dóna'm la paella, que he de girar la truita: But what has been Catalonia Casals? Catalonia Casals has been the greatest nation musician in the world. I will tell you why.

El 1920 Casals va comprometre el patrimoni personal i el prestigi del seu nom en la creació d'una orquestra simfònica a Barcelona: l'Orquestra Pau Casals. Sis anys després, una porta de fàbrica oberta als públics menys públics, l'Associació Obrera de Concerts, l'exaltació del número sis,: any 26, sis pessetes a l'any/sis concerts , a pesseta per concert = 300.000 socis! Els músics de la simfònica aportaren les vocals que els hi sobraven dels seus noms: Enric Casals, Josep Milà, Esteve Gratacòs, Eduard Toldrà...; els estrangers, des del podi de director o solista, les consonants i les majúscules: Arnold Schönberg, Richard Strauss, Anton Webern, Fritz Busch, Igor Stravinski...

Orquestra Pau Casals

Del 1920 al 1938 la constant entesa de vocals autòctones i consonants forasteres modelaren els adjectius més excelsos rere el nom de l'orquestra catalana. Ho dic amb coneixement de causa; les meves orelles n'han estat testimonis fidels. Llança un ham a l'únic enregistrament arxivat, que jo sàpiga, de l'Orquestra Pau Casals: Barcelona, juny de 1929. Pau Casals, violoncel, i Jacques Thibaud, violí, interpreten el Doble concert de Brahms; dirigeix Alfred Cortot a una orquestra plena de vocals sobreres. Un peix en conserva ben saborós.



Cortesia de Castpost

Casals, Thibaud, Cortot

La diàspora dels directors d'orquestra o "El cant dels ocells"... que volen, títol per a un reportatge. El problema a Catalunya de l'emigració de músics , títol per a una tesi doctoral. El peix mort a la boca de Casals, títol per a un llibre. They are catalans : Antoni Ros Marbà dirigeix a Galícia; Josep Pons dirigeix a Madrid; Salvador Brotons dóna voltes a la idea de viure als Estats Units, on és titular d'una orquestra, perquè aquí, de feina, no en troba; Edmon Colomer dirigeix a Veneçuela; Ernest Martínez Izquierdo dirigeix a Pamplona; Salvador Mas dirigeix a Catalunya, sí, una ... escola. Les darreres cuetejades del peix, dues últimes vocals autòctones: Ai!

8 de set. 2006

ELS FANTASMES DELS MORTS

Seguint el fil ectoplasmàtic dels fantasmes he topat amb Rosemary Brown (1916-2001), una pianista d'estar per casa, que en vida va traspassar amb escreix el llindar de la metàfora sobre els morts que reviuen quan la nostra ment els evoca: a Mrs. Brown se li apareixien els esperits de compositors il·lustres.

Mrs. Brown en hores de feina (1)

Aquesta versió d'art i assaig de The sixth senth comença a Londres una tarda plujosa de fa quaranta anys, quan, segons Mrs. Brown, Frederic Chopin es va instal·lar dins del seu cos, i, segons jo, se li van fondre els ploms del seny. El més curiós és que, tot i l'angúnia que ha de provocar el fet que un mort se t'allotgi a pensió completa entre la melsa i el fetge, a la pianista d'estar per casa no se li va acudir de trucar a Scotland Yard, i menys a un exorcista, sinó que se'n va anar de compres amb ell (sic) . Malauradament no disposo de cap testimoni gràfic que hagi recollit l'expressió facial de la caixera de Harrods quan Mrs. Brown li va dir que la factura dels plumcakes, que omplien a vessar el carret de la compra que empenyia, l'havia de carregar al compte d'un compositor polonès que criava malves des de feia més d'un segle. I és que, ben mirat, Mrs. Brown era boja, però no ximple.


Mrs. Brown en hores de feina (2)


El cas és que per a mantenir l'addicció de Mrs. Brown als plumcakes, el fantasma de Chopin no va tenir altre remei que compondre a través d'ella noves obres; el segell Philips les ha eternitzat en un disc que, aviso, no penso comprar si no és per ordre del jutge Garzón. I és que si quan escolto segons quina obra d'un compositor viu ja em deprimeixo, imagina't una sonata composta per un cadàver. El de Chopin, poso per cas:



Chopin post mortem (1)
Cortesia de Castpost


El fenomen Mrs Brown va prendre un caire del tot surrealista quan Leonard Bernstein, un músic amb un coeficient intel·lectual fora de tota sospita, va declarar sense tartamudejar, que ja té mèrit, que l'esperit de Chopin s'expressava mitjançant Mrs. Brown. El que no va dir Bernstein, però, va ser quantes ampolles de bourbon va haver d'emmagatzemar entre la melsa i el fetge per assolir aquest convenciment.

Leonard Bernstein

La bogeria va excitar la vocació hotelera de Mrs. Brown convertint el seu cos en una casa encantada on hi residien els esperits de Shakespeare, George Bernard Shaw, Albert Einstein, i John Lennon, entre molts d'altres. Una residència sobrenatural de la quarta edat, que a la dècada dels setanta va obrir les portes a la televisió americana a través del programa Johnny Carson Show, el productor del qual es va sentir molt cofoi d'haver aconseguit aplegar tantes celebritats en una sola nit i a preu de pianista d'estar per casa.

En qualsevol cas, no tinc cap mena de dubte que tot aquest assumpte fantasmal demostra científicament que, a més dels ximples, els bojos també tenen harmònics, atès que una simpatitzant de Mrs. Brown ha declarat fa poc sense enrogir que a l'hora del te mantenia entretingudes converses amb l'esperit de Chopin. Adjunto la prova de la seva oligofrènia en un arxiu de so que recull la veu del compositor, tot i que sóc conscient del risc que a partir d'ara li agafis por als meus posts. Descobriràs que Chopin s'expressa en anglès, una llengua que, ves per on, el compositor no dominava, circumstància que va obrir un estèril debat entre la comunitat espiritista sobre si el British Institute havia obert o no sucursals a l'altre barri:



Chopin post mortem (2)
Cortesia de Castpost

Si les vacances han malmès de tal manera la teva economia domèstica que no saps com fer front a les despeses del nou curs escolar en portes, et convido a endur-te la imatge de Mrs. Brown que encapçala aquest post perquè així els grans magatzems sàpiguen a qui han de carregar la factura dels llibres de text dels teus fills. Sobretot, en el moment que la caixera et miri amb ulls de psiquiatre, no t'oblidis de desconcertar-la amb aquesta màxima que posa fil a l'agulla a l'autèntica personalitat de Mrs Brown: els vius som els fantasmes dels morts. Bona sort.

6 de set. 2006

FANTASMA

Una setmana sense connexió adsl, per raons que només podria explicar l'espiritisme, m'ha submergit en un estat anímic aquós que m'empeny a capgirar-ho tot. També el que llegeixo. Per exemple, aquestes paraules de John F. Kennedy, esmentades a l'AVUI per Sam Abrahams:

"Quan el poder porta l'home a l'arrogància, la poesia li recorda les seves limitacions. Quan el poder redueix els temes d'interès d'un home, la poesia li recorda la riquesa i la diversitat de la seva existència. Quan el poder corromp, la poesia neteja, perquè l'art estableix la veritat humana bàsica que ha de servir de pedra de toc del nostre judici. [...]

El cas és que un cop capgirat l'ordre dels factors no he sabut trobar el producte. És a dir, si la poesia (o la música) porta l'home a una imparable arrogància, qui li recorda les seves limitacions? Si la poesia redueix el temes d'interès d'un home, qui li recorda la riquesa i diversitat de la seva existència? Quan la poesia corromp, qui neteja?


Sota l'efecte encara d'un mal d'ull cibernètic, sospito que potser les respostes a aquests dubtes també estiguin només a l'abast d'un espiritista. O d'algun altre fantasma.


PS: Visca Paco Ibañez!

20 d’ag. 2006

AMICS PER BEETHOVEN

Meirav Kadichevski (Israel) & Mohammed Saleh Ibrahim (Egipte)

The West-Eastern Divan Orchestra.

Imatge: Tom Fecht

The New York Times

18 d’ag. 2006

VEURE LA MÚSICA

Res no és el que sembla. La dona de la imatge és un home: Tamaburo Bando, el més celebrat dels onnagata, homes que interpreten papers de dona en els escenaris de teatre Kabuki, al Japó. Però la diferència de gènere no ha estat l'única frontera abolida pel talent de Tamaburo; també ha salvat l'abisme cultural que separa l'Orient d'Occident mitjançant la conversió en onnagata de tres arquetips femenins del teatre occidental: Lady Macbeth, Desdèmona i Medea, ...i d'un arquetip estructural de la música europea: la Suite per a violoncel sol n. 5 de J.S. Bach, interpretada en aquest cas per un altre oriental sense fronteres, Yo Yo Ma.


L'essència del teatre Kabuki a través d'una partitura amb nom de dona que un instrument declama amb veu d'home. Onnagata reflectit en un mirall musical europeu. O és a l'inrevés? Quina de les dues bandes del mirall és la real? Preguntes que neixen del capgirament sensorial que m'ha provocat aquesta fusió entre el misticisme oriental i la raó occidental: he escoltat el moviment, he vist la música. Somni. Res no sembla el que és.

9 d’ag. 2006

L'ELVIS ÉS VIU


L'home amorrat a la xemeneia del fagot és l'Elvis, no en dubtis pas. Ens ho jura el compositor americà Michael Daugherty, deixeble de les dues patums que més genuflexions provoquen en els melòmans més agoserats, Boulez i Ligetti, i que fa servir icons de la cultura popular com a coartada per compondre música de frac i cobartí. Dead Elvis, per exemple, un maridatge entre clàssica i "rock and roll" apte per a tots els batejats en la fe de qualsevol gènere musical.

L'argument solfejat de l'obra contempla l'Elvis com un Faust modern ubicat en escenaris tan infernals com Hollywood i Las Vegas, que ven la seva ànima al diable, el coronel Parker, per assolir la corona i el ceptre de The King. Els dos ingredients base de la partitura han estat adquirits per Daugherty en la secció de "delikatessen" del rebost de la història de la música: per una banda, la instrumentació és voluntàriament idèntica a la ideada per Stravinski en una altra musical transacció diabòlica d'ànimes, la "Història d'un soldat"; per l'altra, el material temàtic principal és una clonació d'una seqüència de la Missa de Difunts, l'himne medieval Dies Irae compost a la primera meitat del segle XIII pel monjo franciscà Tomás de Celano:


Daugherty exigeix que el solista de fagot de Dead Elvis contradigui el títol de la peça disfressant-se d'Elvis. En certa manera li està demanant a l'intèrpret que vengui la seva personalitat individual, -o ànima, si ho desitges expressat en terminologia pre-psicoanalítica,- a canvi d'una fama efímera: els deu minuts i escaig de vida de la partitura, en què precisament ens recorda que a través d'ell, i del compositor, l'Elvis més fàustic segueix viu.


Dead Elvis (fragment).Castpost


Michael Daugherty

6 d’ag. 2006

TIMBRE D'ESPASES


Un altre apunt sobre la curiosa relació entre Benjamin Franklin i la música. El 1945 fou descobert a París un manuscrit d'un singular quartet de corda, acompanyat d'un text que n'atorgava l'autoria al polifacètic personatge il·lustrat. Tot i que la instrumentació dels quatre moviments de l'obra és una festa per al meu mal humor, -de la viola, en prescindeix, ocupant un altre violí el seu lloc-, he de reconèixer el seu esperit literari: tres violins mosqueters i un violoncel D'Artagnan. La referència no és gratuïta, i no només per l'origen francès de la partitura, composta, diuen, a París per Franklin el 1778, sinó perquè la seva posada en escena imita la dels mestres d'esgrima en plena exhibició. I és que els quatre instruments estan afinats en tons diferents, -sccordatura és el nom científic que defineix aquesta tècnica d'alterar l'afinació original- oferint un generós espectre sonor de 16 notes que fan sobrer el lliscar de la mà esquerra pel batedor. Segons Franklin, així:


Cortesia de Castpost

Com haureu pogut comprovar, el fragment no excel·leix per la seva invenció melòdica o harmònica, però tant hi fa, doncs tot apunta que la finalitat d'aquest distret trencaclosques musical no era figurar amb lletres d'or en el vademecum de la música de cambra, sinó, a través d'una demostració d'enginy, seduir Madame Brillon, una consumada intèrpret de pianoforte, el saló de la qual Franklin freqüentava aleshores a París amb una assiduïtat que excedia la mera cortesia. La meva debilitat mental m'empeny a imaginar que després d'escoltar el timbre de quatre instruments en sccordatura, com el d'entrexoc de les espases dels mosqueters de Dumas, dels llavis de la dama francesa brollà la primera evidència d'un cor enamorat: Touchée.

4 d’ag. 2006

MÚSICA DE VIDRE

Gràcies a ell no existeix mal llamp que et parteixi entre quatre parets. Però el parallamps no és l'artilugi inventat per Benjamin Franklin amb què ara vull evitar que el temps se m'escorri per l'albelló d'agost, sinó la seva original harmònica de vidre, de timbre new age avant la lettre. El cas és que després d'entrar en el club selecte dels sotasignants de la declaració d'independència dels Estats Units, Franklin va viatjar primer a Londres i després a París com a ambaixador de la flamant unió política d'estats tot just acabada d'estrenar, on s'hi va estar fins el 1785.

En el seu viatge a Europa l'inventor americà podria haver dut amb ell l'harmònica de vidre que va idear el 1761, giny musical compost de copes de vi de diferents grandàries disposades horitzontalment de manera ordenada segons les seves mides, i que es munten a través d'un eix després d'haver-les-hi amputat el peu, i, encara que soni a redundància, foradat el cul, amb perdó. Tot això adobat amb un pedal que possibilita a l'intèrpret rotar amb el peu l'eix a gran velocitat mentre frega amb els dits humitejats amb aigua les vores de les copes. Podeu gaudir del resultat d'aquesta tècnica refrescant en el següent exemple, un fragment de la cançó popular Greensleaves:



Cortesia de Castpost

El timbre sobrenatural de l'harmònica de vidre de seguida va atreure l'atenció de compositors sobrenaturals, com era d'esperar per simpatia. Mozart, poso per cas, -qui per ventura va coincidir amb Franklin durant la breu estada del compositor a París el 1778-, va compondre a les acaballes de la seva vida, 1791, dues obres destinades a aquest instrument de caràcter impressionista també avant la lettre. Heus aquí un fragment del Adagio en do major, KV. 362.



Cortesia de Castpost


Si cap dels dos exemples precedents no us ha fet gràcia, vosaltres mateixos podeu provar de cercar-la com a intèrprets en aquesta harmònica de vidre virtual, el so de la qual no depèn d'humitats, ni de pedals, ni de culs foradats en redundància. Bona sort.


Benjamin Franklin

2 d’ag. 2006

PEDRADA

Mentre Israel investiga l'oligofrènia de bombardejar criatures, Amnistia Internacional m'alerta per correu electrònic de la imminent lapidació d'una dona a la Disneylàndia musulmana, l'Iran. Els patrocinadors d'Hezbol·lah diuen que Ashraf Kolhari (digues aquest nom en veu alta) ha de morir perquè estan convençuts que és una adúltera. Si com jo, sents la teva consciència lapidada per aquest veredicte, et convido a enviar el text que trobaràs a sota a l'aiatol·là Ali Khamenei: info@leader.ir, istiftaa@wilayah.org

Pel que fa a la comissió que Hezbol·lah crearà per investigar l'oligofrènia de bombardejar civils a Israel, segur que l'anuncien demà, oi?

Your Excellency,

I would like to express my concern that Ashraf Kolhari is reportedly facing imminent execution by stoning for adultery. I would like to remind you that the UN Human Rights Committee (in the case of Toonen v Australia) has made clear that treating adultery and fornication as criminal offences does not comply with international human rights standards. Therefore the sentence of execution by stoning imposed on Ashraf Kalhori breaches Iran's commitment under article 6(2) of the ICCPR that if it imposes the deaths sentence this will be "only for the most serious crimes".

I call for the death sentence on Ashraf Kolhori to be commuted immediately. I oppose to the death penalty, as the ultimate cruel, inhuman and degrading punishment and violation of the right to life and I call for the abolition of execution by stoning in Iran as a positive step towards implementing international law and standards for the protection of human rights.


Yours sincerely,

31 de jul. 2006

PERPETUUM MOBILE


Per això m'horroritza la música
-diu alçant la veu per primera vegada,
gairebé amb violència-.
Odio aquest llenguatge melodiós i incomprensible
que permet que certes persones
comuniquin amb desimboltura coses vagues, insòlites;
de vegades tinc la impressió, fins i tot,
que la música ens comunica
alguna cosa indecorosa, immoral.
Observa la cara de qui escolta música,
mira com es transforma la seva expressió.(...)

I com que la música no té un significat
que es pugui definir amb paraules,
n'ha de tenir un de més perillós,
si considerem amb quina intensitat
commou les persones
que no només tenen en comú els seus gustos musicals,
sinó també la seva sang i el seu destí.
¿Tu què en penses?

L'última trobada
Sándor Márai
Ed. Empúries
Traducció: Antoni Garcia Santiago



13 de jul. 2006

NINOTS D'UN VENTRÍLOC

Si el sotmets a un minuciós examen filosòfic, de seguida t'adones que moltes vegades l'esdeveniment d'un concert simfònic no és res més que la representació teatral d'un fracàs. Una comèdia exitosa l'argument de la qual es resumeix en la incapacitat del director d'orquestra per aconseguir que la música agafi la ruta del so sense recolzar-se en la crossa de la seva batuta.

A tots ens semblaria ridícul que en una funció de teatre el director de l'obra aparegués de sobte en escena modelant amb gestos de mim l'entonació i els moviments dels actors. Curiosament, en canvi, aquesta intrusió la considerem necessària, fins i tot imprescindible, per gaudir de la música simfònica.

Dic jo que la màxima glòria a la que hauria d'aspirar un director d'orquestra és, precisament, no oficiar la cerimònia del concert disfressat de mossèn , sinó assaborir assegut en la platea de l'auditori els fruits del treball en comú realitzat en la intimitat dels assajos, tal com el pintor contempla l'obra que acaba de crear amb el mateix goig amb què una mare rep el seu fill nounat. Deixar, en fi, que la música simfònica sigui el reflex d'una societat-orquestra lliure que practica el democràtic exercici del diàleg sense paraules del solfeig.

Molts directors, no obstant això, se senten realitzats mantenint la música, i amb ella els músics, encadenada a la batuta com un gos a una corretja. Aquests subjectes utilitzen el pentagrama com a excusa per legitimar l'exercici d'un poder absolut on tot s'hi val. Són els que ens dirigeixen de la mateixa manera que manen a la dóna de fer feines que els netegi el mas al Baix Empordà, que després mostraran al públic com una dama d'alta nissaga exhibeix les nou cambres de bany del seu sumptuós palau en el paper couché d'una revista del cor.

Tota aquesta retòrica ve al cas per la preocupació mostrada últimament per alguns músics sobre els canvis que s'estan produint en la direcció titular de l'orquestra. Col·legues, no hi doneu més voltes; nacional o estranger, famós o anònim, principiant o veterà, a la primera simfonia de Mozart que engarjoli dins la seva batuta sota el clam d'una massa òrfena de líders, serem els protagonistes de l'èxit de la comèdia, inspirada en la nostra societat, que ens redueix a la condició de ninots d'un ventríloc. Visca la democràcia.

10 de jul. 2006

L'ALTRA CONSTANZE

Diuen que la dona més a l'oest de la imatge és Constanze: soprano i vídua de Mozart de professió, per aquest ordre. L'home assegut al seu costat és un amic, Max Keller, a qui la història ha atorgat el paper d'animador d'una biografia del compositor excels, que van escriure ella i el seu segon marit, el diplomàtic danès Georg Nissen.

En aquest instant congelat el 1840 se celebra que Keller fa setanta anys, els aparenta. Constanze en té setanta-vuit, no els aparenta. Quan la vídua cèlebre en tenia seixanta-set, l'editor Vicent Novello, després de visitar-la, va deixar escrit que aparentava ser molt més jove; ha conservat l'aparença, enhorabona. Novello també apuntà que era curta d'alçada; ha crescut, enhorabona.

Les cròniques diuen que per aquella època Constanze duia un dietari. El que hi anotava era més aviat minso perquè els inconvenients de la vellesa gairebé la mantenien reclosa a casa seva, a Salzburg, on hi residia amb les seves dues germanes, Sophie i Aloysia. (Nissen l'havia deixat vídua per segona vegada el 1826 i amb un altre rèquiem per acabar: la biografia esmentada del compositor excels.)

Max Keller vivia a Altötting, un poble de Baviera a uns 150 quilòmetres de Salzburg. Una excursió d'aquesta mena, que trencava la rutina quotidiana de Constanze, hauria d'haver deixat una empremta en el dietari, si més no per l'anècdota del seu perfil immortalitzat per primera vegada amb la màquina màgica del senyor Daguerre, aleshores de recent invenció. No en fa cap esment.

No sé si Constanze és la del daguerrotip, però sí sé que m'estimo més que no ho sigui. I per això he apuntat unes incongruències -l'alçada, el dietari- que avalin el meu desig. I és que l'estampa presa el dia de l'aniversari de Max Keller m'angunia. Mireu-la bé: desprèn l'atmosfera tètrica d'aquella pel·lícula d'Amenábar en què els morts no saben que ho són. Encara més esfereïdor: sembla com si Constanze no sabés que encara és viva. És una altra. Una ombra de la Constanze dibuixada per Hans Hansen, la de cabell revoltat i uns grans ulls espurnejants damunt de galtes rogenques, i que ara repetiria el mateix somriure forçat davant la ironia de El Roto: un mixtura impossible entre Mozart i el triomf d'una òpera italiana en un escenari de gespa. L'"allegro finale" d'aquest text.

4 de jul. 2006

CADÈNCIA ECOLÒGICA

Via el blog del crític i compositor Greg Sandow, descobreixo aquest sorprenent vídeo del violinista Gilles Apap. Una cadència en el sentit més ecològic del terme: una secció del concert per a solista en què l'intèrpret demostra el seu virtuosisme improvisant sobre els temes originals del compositor; en aquest cas, Mozart i el seu Concert n. 3 per a violí. La improvisació d'Apap, -Un violinista del segle XXI, com el va definir el Déu dels violinistes, Yehudi Menuhin- inclou de tot: música "gypsy", xiulets, la tapa del violí tractada com a instrument de percussió, un "blues", un tast de "country".... El resultat de sumar tots aquests estils és un Mozart més viu que mai, només cal escoltar el moment en què la seva música reapareix al final del vídeo, sembla talment com si hagués estat composta ahir mateix. Gilles Apap: un intèrpret que no tracta la música clàssica com si fos només una peça de museu. Enhorabona i, sobretot, gràcies.

2 de jul. 2006

HERIBERTO CARAJANO

Ulls closos i braços tensats que abracen l'orquestra. Aquesta va ser la posta en escena de tota una vida dedicada a la cerca d'un so molt específic. Ho va aconseguir, però a un preu massa alt: la música.

Com un Hitchcock qualsevol, apareix disfressat de mexicà (???) en el repartiment de l'espanyolíssima Carmen, de Bizet, filmada el 1967, i que ell mateix va dirigir.

Herbert von Karajan, un gran director.

Heriberto Carajano, un pèssim geògraf.

30 de juny 2006

JUNTA

Un matí empresarial: Junta General d'Accionistes de l'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). Informo a qui encara no ho sàpiga que l'OSV és una Societat Anònima Laboral gestionada pels mateixos músics. Aquí hi deixo un extracte de la meva intervenció. Per primera vegada ho he volgut escriure, perquè molt em temo que hauré de dir el mateix a la Junta de l'any que ve. Paciència.

Als estatuts de l'OSV hi llegim que la finalitat de la Simfònica del Vallès és la "promoció i difusió" de la música clàssica. Jo crec que, ara, amb vint anys de història al darrere, aquesta finalitat ha quedat superada per la realitat. Al que hauríem d'aspirar ara, i que hauria de quedar reflectit en les nostres concerts, és a promoure la idea de la música com a una activitat que contribueix al desenvolupament de la persona com a individu i la seva integració social. De fet, no són objectius exclusius de la música clàssica, sinó aplicables a molts altres estils; la música moderna de caire més popular, per exemple, ja els exemplifica en alguns casos. Aquí, a la Simfònica, en canvi, el que predomina és una visió museística ja caduca de l'esdeveniment del concert. I és que fa anys, des dels 90 del segle passat, que els museus no es limiten només a ser centres de conservació d'obres d'art, ara també són centres de percepció. Nosaltres, però, seguim penjant els nostres retrats sonors, les simfonies o els concerts per a solista, sense establir relacions entre ells, i aquest any, fins i tot, sense cap eix o eixos centrals que unifiquin la temporada, que donin a la nostra tasca un sentit de propòsit, d'implicació i de compromís amb el món en què vivim; que demostrin, en fi, que sabem cap a on anem.

Greg Sandow, un consultor d'orquestres, dels Estats Units, diu que els músics simfònics estem convençuts que el nostre repertori és més intel·ligent que el d'altres músiques que es fan avui en dia, de factura molt més elemental. Però Sandow, enumerant una sèrie d'aspectes que caracteritzen avui la feina de les orquestres, aplicables també a la nostra, es pregunta què té d'intel·ligent la manera en què presentem la música simfònica en l'actualitat. Per exemple:

-És una prova d'intel·ligència tocar disfressat amb un frac -per cert, la Filharmònica de Berlín ja no el fa servir - un uniforme que diu més sobre la classe social que abans donava suport, que ara ja no dóna, a la música clàssica, que sobre la naturalesa de la música que interpretem?

-És una prova d'intel·ligència programar un concert amb obres sense cap interconnexió, només per fer la vetllada prou llarga?

-És una prova d'intel·ligència tocar les mateixes obres una i una altra vegada sense explicar al públic per què són importants per a les seves vides?

-És una prova d'intel·ligència marginar la música que es fa avui, i no només la música contemporània, sinó també altres músiques que han nascut en el segle XX?

Les orquestres insistim en quasi tots aquests aspectes que, en comptes de ressaltar la suposada intel·ligència de la música, de la que presumim, el que provoquen en canvi és desproveir-la dels seus valors quan la presentem dins d'un marc que fa ferum a naftalina. I és que si en les programacions només et centres en les obres més populars, sense res al voltant que les hi doni un significat, l'orquestra cau en un cercle viciós de rutina que impedeix el seu creixement. I si a més, aquest estancament l'adobes amb directors de poca volada, els efectes sobre el rendiment i la motivació del músic resulten devastadors.

Tot i així, seguim aquesta política artística mancada d'ambició i d'imaginació en un temps en què a l'Estat espanyol la música clàssica viu una període daurat des de fa un anys, una època de prosperitat que contrasta amb la crisi de públic que pateixen altres països. Una crisi que segur que més tard o més aviat, a nosaltres, també ens hi afectarà. I això no ho predic jo, sinó que ho ha fet algú que en sap molt més, Víctor Pablo Pérez, director de la Simfònica de Galícia. De fet, els primers factors que engegaren la crisi, almenys al Estats Units, ja els tenim en acció: un excés d'oferta degut a la proliferació d'orquestres. El que jo em pregunto és, ¿què programarem en temps de crisi si ja en temps de bonança ens centrem en les obres més populars del repertori per a omplir els auditoris? És, per tant, només la programació el que assegura la venda d'entrades? És que no té res a veure el marc que envolta l'esdeveniment del concert?

Estem perdent una oportunitat única de bastir a través dels mateixos músics una orquestra acordada amb els temps en què vivim, i de demostrar que la societat ens necessita. Perquè estic segur que ens necessita. I és que mai no hem d'oblidar que gran part de la música que interpretem, fins i tot l'orquestra mateixa com a estructura, va néixer en una època de la història alhora que els valors que han donat carta d'identitat a Europa i a la resta d'Occident, a saber: la raó com a instrument principal d'interpretació del món, la llibertat de l'individu, la tolerància, el laïcisme, etcètera. Avui, per raons que tots coneixem, -només cal llegir la premsa-, crec que aquests valors corren perill d'extinció, i, per tant, cal fer tot el possible perquè no quedin esborrats de la memòria col·lectiva. I és que, malauradament, ja quasi no es reediten, i menys es llegeixen, les obres dels pensadors que perfilaren aquests valors (Voltaire, Diderot, Montesquieu...); l'únic testimoni viu que resta d'aquella època il·luminada, el seu registre sonor, som nosaltres, les orquestres, que els difonem cada cap de setmana en els auditoris d'arreu a través de la música que els encarna: Bach, Haendel, Haydn, Mozart, Beethoven... Considero fermament que va en contra de la nostra dignitat com a artistes deixar aquest patrimoni a la intempèrie, penjat nu en la foscor d'un programa de rebaixes, sense comunicar al públic, amb tots els mitjans que el segle XXI ens posa a l'abast, el convenciment que la llum d'aquests valors que va il·luminar el nostre passat és la que ens ha de guiar en aquest present convuls. Moltes gràcies.