L'STOIXKOV DEL VIOLÍ

No, el que dur aquest home estampat a la cara no són els colors del Barça. T'hi hauràs d'esprémer una mica més el cervell. Com dius? El Llevant CF? I ara! No. Torna-ho a provar, però afanya-t'hi, perquè el termini per esbrinar l'origen del blaugrana en qüestió acabarà quan comenci el següent paràgraf. Després del proper punt i apart. Aquest.

El nom de l'equip de futbol, que, tal volta, no has estat capaç de deixar caure de la punta de la llengua, és Aston Villa. He escrit "futbol"? No, millor la versió original: football. I és que aquest home és britànic. D'acord, a aquella illa en forma de buda assegut (o de geografia invertida de la Índia, que tant hi fa, les dues semblances són figues del mateix paner) hi ha milions de britànics, i uns quants menys que duen els colors de l'Aston Villa impresos a alguna part del seu cos, sobretot a les impossibles, com, poso per cas, l'ànima. Per tant, si cal parlar d'aquest home no és pels trets que el lliguen a una tribu futbolística o nacional, sinó pels que l'en separen. Primer, el nom, no únic, però sí intransferible; aquest home es diu Nigel Kennedy. Segon, la vocació; Nigel Kennedy és un dels violinistes més celebrats del nostre temps.

Kennedy ingressà en el club dels músics extraterrestres a través d'una antològica versió de les Quatre Estacions de Vivaldi, enregistrada i filmada a les acaballes dels vuitanta. Una interpretació apta per a tots els públics, com ho evidencia la posta en escena: buidada de tot misticisme a base d'altes dosi de rauxa i bon humor, ulleres de sol incloses quan els còmplices de la proesa, l'English Chamber, hi han de certificar les altes temperatures de l'estiu vivaldià. A la fi, una llufa penjada a la sotana del frare pèl-roig per un virtuós que va néixer, precisament, un 28 de desembre, el del 1956. Colossal. La portada d'aquest DVD de referència la trobaràs després del proper punt i apart. Aquest.

Empatxat d'èxit, però afamat encara d'experiències noves, Kennedy va interrompre de sobte l'activat concertística el 1992. Un temps sabàtic que es perllongà prop de cinc anys, els que va trigar a explorar el codi genètic de les seves inquietuds artístiques. En el diagnòstic final no hi cabia cap possibilitat d'error: Si la gent vol, pot dir que sóc un violinista clàssic, però jo sempre m'he considerat un músic que toca música, i no tan sols una part d'ella. Dit i fet: el 1996 desempolsà el violí per enregistrar un disc el títol del qual pretén unificar l'absurditat de la barreja d'estils que el melòman més exigent hi trobarà: Kafka. I els anys que seguiren, Kennedy ens convidà a compartir una visió molt personal de músics molt allunyats de l'estètica clàssica, com Jimy Hendrix, The Doors o els gitanos nadius del melic d'Europa. El violinista de la cara marcada amb el blaugrana de l'Aston Villa ja s'havia convertit aleshores en la versió d'art i assaig d'un altre blaugrana, la punta de llança de l'enyorat dream team, Hristo Stoixkov, com queda palès a la imatge que trobareu després del proper punt i apart. Aquest.

Kennedy alterna els enregistraments del la música més psicotròpica amb els de les obres impreses amb lletres d'or en el vademècum del repertori per a violí. El més recent és una altra llufa a la sotana de Vivaldi: concerts per a violí, i d'altres instruments, en companyia dels seus amics de la Filharmònica de Berlín. En aquest cas, la interpretació de Kennedy resulta allunyada tant del fonamentalisme dels historicistes com de la llàgrima a la galta dels romàntics; una equidistància que, ben mirada, també evidència el fet que Nigel Kennedy és massa Nigel Kennedy, per la qual cosa els crítics més estirats diuen que els pentagrames vivaldians se'n ressenteixen. Tant hi fa; els melòmans mai no li estarem prou agraïts a aquest blaugrana, però de la Premier League, per aportar a la música clàssica el que avui més li cal: rauxa abans que seny. I la imaginació, les ganes de viure, la joia que hi has descobert a aquest disc en són la prova. Imprescindible.

Com dius? Que encara no el tens? I ara! El termini per posar-te el Vivaldi de Kennedy a les orelles acabarà amb aquest paràgraf. T'ho deixo fet: només has de petjar aquest enllaç per endinsar-te, a través d'un vídeo, dins del pensament i obra del violinista més contemporani del panorama actual. Afanya-t'hi, perquè ja arriba el punt final. Aquest.