UN PET EN EL PALAU

Quan un programa de la, diuen, Ràdio Nacional de Catalunya, decideix que Lluís Gavaldà, cantant de "Els Pets", -conegut per la seva "excel·lent" tasca pedagògica, sobretot quan en els seus concerts excita els adolescents al crit de "Espanyol el que no boti!",- quan una emissora pública, deia, decideix que aquest personatge és qui en hora de màxima audiència millor pot il·lustrar musicalment el centenari de la inaguració del Palau de la Música Catalana, ningú pot negar l'evidència que aquest país fa pudor. I és que avui el Palau ha patit de flats.¡Benvinguts a Catallufa! Boteu.

LLICÈNCIES

Només unes hores després de llegir un panegíric a partir del 50 aniversari del debut operístic de Carreres -Josep a Catalunya, José a la resta del món- descobreixo aquí una imatge del tenor presa prop de les nostres antípodes, a Sidney, Austràlia, durant la presentació del seu proper concert en el vaixell de ciment de la Opera House, dirigit per David Giménez, ombra fidel i director titular dels simfònics del Vallés.

A Opera Chic ens adverteixen sobre la atmosfera Bond, James Bond, que desprèn el retrat. No és l'única: aquí han trobat d’altres atmosferes glamouroses en sengles retrats de Carreras. L'estil James Bond, no obstant això, és el més s'ajusta a l'actual personalitat del tenor. Tot i que la seva llicència no sigui per matar, com la de 007, sinó les seves antípodes: llicència per salvar vides. I això sí que mereix un panegíric redactat amb el patrocini d’un martini “shaken not stirred”. Salut.

DECISIONS

La premsa catalana encara no ha difós la bona nova. Té tot el dret a decidir de no fer-ho. El cas és que el músic català Joan Albert Amargós (Barcelona, 1950) ha estat nominat als prestigiosos premis Grammy, els Òscars de la música, en la categoria de Millor Composició de Música Clàssica Contemporània pel seu “Northern Concerto”, una impressionant obra per a flauta de bec i orquestra, encarregada i interpretada per la virtuosa Michala Petri, acompanyada de l'Orquestra Nacional Danesa dirigida per Lan Shui. La creació d'Amargós haurà de competir pel premi amb, entre d’altres, les “Neruda Songs”, l’excel·lent partitura de Peter Lieberson basada en poemes del poeta xilè, i recentment guardonada amb el Premi Grawemeyer, i “Made in America” ideada per una les compositores de més anomenada als Estats Units, Joan Tower.

En aquesta adreça hi podreu escoltar uns extractes del "Northern Concerto". I també comprar-lo, acció que recomano us decidiu de fer de seguida, perquè es dóna la paradoxa que aquesta obra d’un compositor català no és a la venda a Catalunya.

Un altre detall molt revelador sobre la qualitat del farcit de les grans reclamacions nacionals: fixeu-vos en la nacionalitat de les orquestres que han enregistrat les dues obres dels compositors americans, -enregistraments que pots trobar sense entrebancs als Estats Units- i compareu-la amb la de qui recrea la partitura d’Amargós. I és que, en aquesta mena d’assumptes, ja fa molts anys que els catalans tenim reconegut per llei el dret a decidir. País.

• Amargós: Northern Concerto
Joan Albert Amargós (Lan Shui, conductor; Danish National Symphony Orchestra/DR)

• Lorraine Hunt Lieberson Sings Peter Lieberson: Neruda Songs
Peter Lieberson (James Levine, conductor; Boston Symphony Orchestra)

• Made In America
Joan Tower (Leonard Slatkin, conductor; Nashville Symphony Orchestra)
Track from: Tower: Made In America

ÀNIMA INANIMADA

Hi ha violinistes que toquen com a robots, però a Toyota li ha vingut de gust invertir els termes de l'equació per a obtenir robots que toquen com a violinistes. En qualsevol cas, i pel que hem escoltat, de molta pompa i poca circumstància, no hi ha motiu d’alarma; els robots poden tocar una partitura, sí, però els humans la interpretem. Epíleg: un ésser inanimat mai podrà donar-li una "ánima" a la música.

ON ÉS STOCKHAUSEN?

INVISIBLES VISIBLES

Hi ha gent que confessa no entendre les pel·lícules de Pere Portabella, però en realitat el que els hi resulta un enigma és la persona. I és que no els hi quadra la seva condició d'home adinerat, -la seva família fou la propietària de la Danone i ell presideix actualment una societat d'inversions - amb la seva ideologia d'esquerres i les seves variades inquietuds culturals. Els diners, en fi, com a un estigma, o si desitges contemplar-ho des d’una perspectiva més nociva, un compte corrent en números vermells com a condició essencial per a una expressió artística inspirada.

Per altra banda, m'agradaria saber des de quan cal entendre alguna cosa o a algú perquè el teu cos s'’enaigüi d'emocions. Jo em declaro seguidor de la teoria oposada, la qual sosté que els éssers perden el seu atractiu quan descobreixes el secret del seu misteri.

Aquesta retòrica ve al cas perquè Portabella, director de vuit pel·lícules, entre d’altres assoliments, que han merescut un homenatge del Centro Georges Pompidou de París i una recent retrospectiva en el MOMA de Nova York, estrena el proper dia 21 el seu darrer film: Die Stille Vor Bach (El silenci abans de Bach). N’adjunto dos extractes, el de la sinopsi:

Una mirada sobre les profundes relacions dramatúrgiques entre imatge i música, de manera que aquesta última no és concebuda com a tan sols un subratllat subsidiari de la imatge, sinó com a subjecte paritari del relat.

I el de la pel·lícula:

Ambdós desvetllen l'esperança que el seu consum ens enriqueixi amb tots aquests invisibles visibles que mai no podrem comprar amb diners. En Portabella, tampoc.

UN PARANGÓ AL SILENCI

Curiosa paradoxa la del músic que parla del silenci en un suplement cultural el nom del qual evoca un caos sonor: Babelia. El pianista polonès Piotr Anderszewski és un caçador de silencis, que ningú no s'estranyi doncs que l’hagin especialitzat en el sord més fragorós de la història de la música, Beethoven: El silenci és molt important per a un músic i com la meva professió m'obliga a viatjar contínuament, a més d'explorar els carrers, els bars i els museus dels llocs que visito, em fixo especialment en la qualitat del silenci que té cada ciutat. No n’hi ha dos, d’iguals. Per això adoro Lisboa, la seva qualitat de silenci no té parangó.

No tenir parangó ha d’estar molt bé. No ho sé, com també desconec si la seva adoració declarada pels enregistraments s'estén als silencis. Aquest seria el relat amb Paul Auster com a parangó: un pianista de gira pel món amb els silencis de les grans urbs registrats per ordre alfabètic en el seu ipod; d'Anvers a Saragossa.

L'arbre geneoartístic de Anderszewski té les seves arrels en Sviatoslav Richter i Glenn Gould. Encara no li ha crescut la branca de John Cage, o per ventura en un rapte de bogeria cometés la insensatesa de podar-la, aquesta: “El silenci no existeix, no és un fenomen acústic sinó la pèrdua de la intenció d'escoltar.” El pianista hauria de prendre's un temps per a meditar-la. Amb 4’33’’ en tindria prou.