A l'historial clínic de la música llegim que presentava un quadre lleu d'ansietat en la segona meitat del segle XIX: Wagner ensenyava el triple salt mortal sense xarxa a la tonalitat, Berlioz convertia en bulímica l'orquestració, i Liszt, tot i la seva relació amb l'església, pecava amb les formes musicals i les femenines. Amb aquest panorama, si la música no va demanar la baixa per invalidesa va ser gràcies al tracte exquisit, combinant amb mestratge l'expressió romàntica amb un gran respecte per les formes clàssiques i les tradicions, que li va dispensar un emigrant alemany a Viena, Johannes Brahms. Ell la va protegir de les genials extravagàncies del trio d'asos abans esmentat, guarint-la sota l'ombra de l'herència de Beethoven, aquest gegant les passes del qual sempre escolto darrere meu.
Aquesta setmana ho hem comprovat assajant la seva segona simfonia, composta en l'orgullosa tonalitat de re major després de passar un estiu a la Marbella austríaca de l'època, Pörstchach, a la regió de Carintia. En el seu manual d'us, recomanen no fer gaire cas de la disfressa de preludi amb què els baixos presenten les tres primeres notes ( re-do-re ): abraçades a tots els temes del primer i darrer moviment, surten a gairebé totes les fotos, deixant ben clar que són les reines de la simfonia. Avui a la Faràndula de Sabadell (21:30 h.) i demà a Barcelona, (19:00 h.) Palau de la Música, Tranquimazín Brahms per a una música estressada.
Powered by Castpost
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada