Sóc fill de família nombrosa per part de mà. M'explico: tinc la certesa que aquesta extremitat corporal conserva les essències de totes les persones amb les quals ha mantingut qualsevol tipus de contacte. Així, estudiant la genealogia de les meves salutacions manuals, he descobert, entre múltiples ramificacions, un llunyà parentesc dactilar amb Brahms. I és que un dia vaig donar la mà al director de cor Lazlo Helztay, qui va conèixer Kemplerer, el qual va fer manetes al piano amb Gustav Mahler, qui, tal vegada, va menjar salsitxes a can Johannes.
El cas és que aquest estiu li ha nascut una nova branca a l'arbre familiar de la meva destra; el tenor Josep Carreras i jo ens hem agermanat amb una encaixada de mans. Sí, estic content, però em sembla que m'he complicat la vida, vull dir: ¿segueixo la línia Karajan o adopto Bernstein com a cosí llunyà? La veritat, no estic segur de voler que Karajan entri a formar part de la família; per culpa seva avui ja no es fa música, només se'n ven. M'estimo més quedar-me amb Bernstein, així podré presumir de ser renebot, per part manual, del compositor Aaron Copland. Ben mirat, una pèrdua de temps, ho reconec, perquè no en tinc cap necessitat; fa anys que la inesgotable cerca dels meus orígens ja havia assolit el darrer objectiu: una vegada li vaig donar la mà a Déu. Tot i que aquell dia anava d'incògnit. Es feia dir Sergiu Celibidache.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada