Joan Fuster era molt més obert d'ulls que d'orelles. I és que sabia trobar la bellesa en l'abstracte pictòric, però no en el musical. Fins i tot, un clàssic de cotó fluix com Debussy el posava de mal humor, i no diguem ja Stravinsky, massa "estranyinski" per al seu gust. Els disgustos musicals d'en Fuster quedaren reflectits en aforismes que punxen com agulles de cosir. El que encapçala aquest breu recull, poso per cas, és d'alta gradació irònica: Arnold Schönberg, el dissenyador del dodecafonisme, era calb.
La música dodecafònica és excessivament peluda.
El violoncel té veu de sagristà - si més no, de cabíscol.
No sé per què però el concert per a violí de Mendelsshon em fa pensar en Shelley.
Hi ha pianos enervants; el de Debussy, posem per cas.
Músic, allò que se'n diu músic, músic de raça, ho és Mozart , ho és Chopin, ho són Ravel i Corelli, i Txaikovski, i Telemann, i Vivaldi, i el mateix Mendelsshon: però no Bach, ni Beethoven, ni Wagner, ni Debussy, ni Stravinski.
El mal de Wagner és que, inevitablement, ens sembla un mentider.
El clavecí de Rameau té mal de queixals.
La música de Vivaldi és pura conversació.
Un amor sense decepcions no seria amor: seria, ¿què sé jo?, confitura o música de Bach.
Liszt: un orador sagrat.
Indagacions i propostes
Joan Fuster
Ed. 62
4ª edició: 1998.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada