Segon dia de beethnovena. Avui, tot l'exèrcit: la infanteria de la corda, l'aviació del vent i l'artilleria del metall i percussió. A un cop de batuta del general Salvador Mas, hem envaït altre cop el primer moviment un minut després de les deu del matí. Després d'unes hores de lluita acarnissada, els darrers compassos han fugit dels nostres instruments cap a dos quarts de dotze. La terminologia militar no és sobrera, només cal escoltar Beethoven: no componia simfonies, les conqueria.
Els compassos més punyents d'aquest primer moviment els podem sentir a les acaballes, quan la corda, a través d'un pedal cromàtic - escolteu els contrabaixos, ells manen!, ens deia ens Mas -, hi crea un paisatge desolador, el que envolta el seguici fúnebre de camí cap el cementiri per enterrar l'heroi. Fa un temps, després de tocar-lo, sempre m'assaltava un anguniós sentiment de pèrdua. Ara en sé el per què. Avui, per primer cop he tingut la certesa que ningú mai no podrà conquerir aquest primer acte de la novena, i que Beethoven ho sabia, ens ho està dient en aquests darrers compassos, amb el seu sovintejat to sentenciós el fil del qual ara ressegueixo: heu entrat en terra sagrada per apoderar-vos del secret de la vida, l'únic càstig possible per tanta gosadia és la mort. L'heroi que enterrem som nosaltres.
Powered by Castpost
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada