EL PASSADÍS

Setembre és una via temporal que concilia la fantasia de les vacances amb la realitat laboral. Contemplat des d'una perspectiva arquitectònica: si l'any fos un apartament, aquest mes seria el passadís que comunica el dormitori de l'estiu amb el rebedor de la tardor. Un lloc de pas, doncs, on, si no hi vas amb compte, pots perdre-hi el sentit de l'orientació de la teva vida.

Una vegada els simfònics del Vallès vam tenir com a director convidat un sud-americà amb mentalitat de corredor de pis de l'Eixample. Harmonitzant amb el seu rostre en forma de tub, que unia els trets de l'actor Federico Luppi amb l'estètica gestual de Toscanini, concebia el Rigoletto de Verdi com un passadís que distribuïa les habitacions de drames lírics d'altres compositors. Així, en els assajos ens demanava que el tema d'aquella ària havia de sonar com El barber de Sevilla de Rossini; aquest altre fragment, lleuger com el Mozart de Les Noces de Fígaro; el de més enllà, gras, però sense colesterol, com Els mestres cantaires de Nüremberg de Wagner. I així anar fent fins gairebé completar la totalitat del repertori operístic. Un Verdi, en fi, esquizofrènic.

El cas és que de tant anar-hi amunt i avall, obrint i tancant portes i més portes d'altres òperes, va arribar un moment en què cap músic de l'orquestra recordava quina habitació, és a dir, compositor, corresponia amb cada fragment del Rigoletto. De manera que, per evitar que la secció de vent confongués el vàter de Mozart amb la cuina de Rossini mentre la corda sortia a prendre a l'aire a la terrassa de Wagner, el dia de l'estrena vam decidir en assemblea amuntegar-nos tots al passadís, i pobre del qui se li acudís d'obrir cap porta. El director va rebre la nostra decisió amb esglai, doncs mai no havia dirigit cap Verdi que sonés a Verdi.

De tota manera, tots i els esforços per salvar una òpera de la inoperància del seu director, un crític d'un diari ubicat en el passadís de la política, el centre ideològic, va qualificar la interpretació de fosca i estreta, com els carrerons suburbials que comuniquen la misèria amb la delinqüència.

A la fi, el director del Rigoletto Mix tornà al seu país desencisat per no haver aconseguit fer de Catalunya un lloc de pas des de les sales de concert sud-americanes als principals escenaris operístics d'Europa. Pobre home. Em sembla que va ser aleshores quan vaig sentir la necessitat de convertir els meus pensaments en paraules. De fet, aquest blog és un passadís que sovintejo per arribar fins a vosaltres. Tant de bo mai no m'hi perdi pel camí.

Feliç transbord.