10 de des. 2007

ÀNIMA INANIMADA

Hi ha violinistes que toquen com a robots, però a Toyota li ha vingut de gust invertir els termes de l'equació per a obtenir robots que toquen com a violinistes. En qualsevol cas, i pel que hem escoltat, de molta pompa i poca circumstància, no hi ha motiu d’alarma; els robots poden tocar una partitura, sí, però els humans la interpretem. Epíleg: un ésser inanimat mai podrà donar-li una "ánima" a la música.

4 de des. 2007

UN PARANGÓ AL SILENCI

Curiosa paradoxa la del músic que parla del silenci en un suplement cultural el nom del qual evoca un caos sonor: Babelia. El pianista polonès Piotr Anderszewski és un caçador de silencis, que ningú no s'estranyi doncs que l’hagin especialitzat en el sord més fragorós de la història de la música, Beethoven: El silenci és molt important per a un músic i com la meva professió m'obliga a viatjar contínuament, a més d'explorar els carrers, els bars i els museus dels llocs que visito, em fixo especialment en la qualitat del silenci que té cada ciutat. No n’hi ha dos, d’iguals. Per això adoro Lisboa, la seva qualitat de silenci no té parangó.

No tenir parangó ha d’estar molt bé. No ho sé, com també desconec si la seva adoració declarada pels enregistraments s'estén als silencis. Aquest seria el relat amb Paul Auster com a parangó: un pianista de gira pel món amb els silencis de les grans urbs registrats per ordre alfabètic en el seu ipod; d'Anvers a Saragossa.

L'arbre geneoartístic de Anderszewski té les seves arrels en Sviatoslav Richter i Glenn Gould. Encara no li ha crescut la branca de John Cage, o per ventura en un rapte de bogeria cometés la insensatesa de podar-la, aquesta: “El silenci no existeix, no és un fenomen acústic sinó la pèrdua de la intenció d'escoltar.” El pianista hauria de prendre's un temps per a meditar-la. Amb 4’33’’ en tindria prou.

21 de nov. 2007

AQUEST LLIBRE EM SONA!

Demà, dijous, 22 de novembre, a la Sala de Revistes de la Biblioteca d’Humanitats, Facultat de Filosofia i Lletres (Edifici B), Campus de Bellaterra, (13:00 h.) un quartet de corda de la Simfònica, acompanyat de l’actor Enric López, escenificaran “Aquest llibre em sona!” un programa que he dissenyat dins del cicle “Musikarts” amb què la Simfònica del Vallès, amb el patrocini de “la Caixa”, ofereix la realització conjunta amb les Universitats, d’un seguit d’activitats amb la finalitat de posar el món musical a l’abast dels estudiants, apropant-los físicament la música simfònica al seu entorn quotidià i facilitar la possibilitat d’assistir a concerts en els principals auditoris i equipaments del país.

Aquest llibre em sona! agermana literatura i música. Música com a matriu d’on neixen paraules. Papers i partitures que es fusionen els uns amb les altres: Samuel Becket, John Cage i Philip Glass; Vikrham Seth, Ariel Dorfman i Schubert ; Thomas Mann i Gustav Mahler; Hermann Hesse i Mozart; Jaume Cabré i Bach. Escriptors i músics, músics i escriptors, dues cares que giren en una roda de mots i notes per donar llum a textos que et fan dir: Aquest llibre em sona!

L'entrada és lliure. Hi sou tots convidats.

18 de nov. 2007

TOT ESFULLANT CARXOFES

El quartet d'amics “Els escarxofats”, així anomenat per qui aquest text subscriu degut al costum de menjar carxofes al punt de brasa tots els divendres que ens trobem al restaurant "Lluís Montllor", de Sabadell, vam asseure ahir a taula el músic empordanès Vicens Prats, flauta solista de l' Orquestra de París i artista resident aquesta temporada a la Simfònica del Vallès.

El Vicens estrenà divendres la seva residència a casa nostra interpretant l'himne oficial dels flautistes, el Concert de Mozart en Sol major. Himne que agermanà amb un altre himne: “El tempo del primer moviment és el mateix que el de la Marsellesa.”. Comproveu-ho vosaltres mateixos taral·lejant la tonada del francès damunt d'aquesta interpretació concentrada del Sol de Mozart per les mans d'un anònim estudiant oriental.

El nostre convidat és enemic acèrrim de la serietat institucional que presideix la interpretació de la música simfònica. “ En els concerts, no m'agrada posar cara d'estar enregistrant un DVD. M'agrada parlar amb el públic” No diu mentida; ahir, res més sortir a escena, es dirigí al respectable amb aquestes paraules : “Atès que ens hem de veure sovint aquesta temporada, espero que acabem fent-nos amics. Per altra banda, disculpin si toco el concert de Mozart amb partitura. No és que no me’l sàpiga, l’he tocat moltes vegades, sinó que en aquests casos sempre dono preferència a la música abans que a la memòria.”


El Vicens va fer una interpretació estupenda de Mozart, tan brillant i daurada com la seva flauta d'or, (sí, ja ho sé, no és una comparança molt inspirada, però ¿què vols en cap de setmana?). Després, com a propines, primer va brodar Syrinx, de Debussy:“Els hi juro que la tocaré tal i com Debussy la va escriure” va anunciar al públic. És a dir, com ho delata la imatge, i no com sona a la “Música en els teus ulls” d'aquest blog, amb les fuses entestades a posar cara de velocitat.

Amb el segon bis, la Allemande de la Partita de Bach, el Vicens va aconseguir que dues llàgrimes rellisquessin per les galtes de la meva companya de faristol, la nord-americana Lynn Burton, que en arribar als seus llavis es transformaren en aquesta frase: “Me ha "emosionado" .

Mentre esfullàvem carxofes a la brasa, el nostre artista resident ens digué que, al llarg de la seva història, l'Orquestra de París ha tingut, entre d’altres celebritats, Karajan, Georg Solti i Daniel Barenboim com a directors titulars. Que el flautista i director especialitzat en música antiga, Franz Brüggen, té barroques fins les dents: “Li vaig regalar unes espardenyes barroques que li van encantar. Tot i que em va costar un munt trobar el seu número, calça un 48. Quina llesca!”.

Més: ...que a París hi ha una escola per a futurs ministres on una de les proves d'ingrés consisteix a parlar durant mitja hora d'un tema del que no se'n tingui ni idea. Val a dir que els qui no arriben a ministres acaben de gerents a les orquestres públiques. També ens mostrà el seu nou i flamant "iphone", alliberat, que Vicens adquirí a Xangai durant una molt recent gira dels músics parisencs per Orient: “Seül és enorme. De l'hotel a la sala de concerts, l'autobús trigà una hora i mitja.”

El Vicens expandeix la seva rauxa ampurdanesa quan fa de cronista de la seva orquestra. Dos exemples: en el primer vídeo, provoca Anaïs Benoit, flautí de l'Orquestra de París, perquè mostri el seu art a la sala d'espera de l'aeroport de València. En el segon, immortalitza les bretolades d'alguns músics de la formació francesa en el preludi d'un concert. A ambdós, la jocosa veu del narrador pertany al músic català:

He transcrit les paraules del Vicens, i ensenyat a través d'intèrprets anònims la música amb què ahir ens delectà, però no he deixat cap mostra sonora del seu toc portentós. Per obtenir-la de primera mà, haureu d'anar dissabte que ve, 24 de novembre, al Palau de la Música, de Barcelona, on a les 19:00 h. i acompanyat dels Simfònics del Vallès, Vicens Prats encendrà de nou l'enlluernador Sol de Mozart. No us ho perdeu.. Vaig més enllà: a qui més s'esforci en fer-me la gara-gara en l'apartat de comentaris, li regalaré una entrada. De res.

"Com qui m'agradaria tocar, dius? Si pogués tocar sempre com jo, ja en tindria prou."

Vicens Prats.

30 d’oct. 2007

UNA MONEDA A L'AIRE

CREU

“La cultura no ens protegeix de res. Els nazis en són la prova”

Jonathan Littell. EL PAIS, 27/10/2007

CARA

“El nostre primer objectiu no és crear músics professionals, sinó salvar els nens".

Javier Moreno, membre executiu de la "Fundación del Estado para el Sistema de Orquesta Juvenil e Infantil de Venezuela" (FESNOJIV) .

"TOCAR I LLUITAR"

29 d’oct. 2007

"LIBERA ME""

Hi ha obres l'èxit de les quals s'amida través del silenci que separa l'última nota del primer aplaudiment: quant més perllongat és el silenci, més majúscul s'escriu el triomf. El silenci com una cambra de descompressió, o per ventura com una ruta que el públic fa servir per tornar al present des d'aquella dimensió intemporal de la música. El cas és que ahir el deprecatiu libera me que epiloga el Rèquiem de Verdi, interpretat pels Simfònics del Vallès en el Palau de la Música de Barcelona, es tranfigurà de seguida en el pròleg d'una simfonia d'aplaudiments acolorits amb "bravos" intermitents. No hi va haver descompressió, i és que ningú va fer ús del silenci com a camí de retorn al món, perquè ningú havia marxat. De fet, mai havia vist tanta gent riallera després d'escoltar un final tan desesperat, circumstància només justificable pel renom de les veus solistes que l’havien traduït, una davantera de "Champions": Stefano Palatchi, Aquiles Machado, Verónica Villarroel i Nancy Fabiola Herrera. El públic va agrair l'única cosa resaltable d'una direcció sense matisos, sense ànima: la bellesa del cant. Triomfàrem, en fi, en el fracàs.

Si algú que es trencà ahir les mans en el Palau aclamant aquesta bellesa superficial creu que he embogit, només ha de veure i escoltar el vídeo adjunt per entendre el que aquesta prosa maldestra prova de dir. Allí s'hi trobarà amb un esblanqueït i demacrat Claudio Abbado, dirigint el 2001 les últimes raneres del Rèquiem de Verdi. (Per aquell temps la vida del director italià, corcat per un càncer d'estómac, penjava d'un fil.) D'aquest fragment, imprescindible per a tots els amants del viure, el més revelador és el silenci que estreny la conclusió de la música, quan Abbado roman immòbil, amb els braços suspesos en el buit, moments després que els cantaires li hagin murmulat a cau d'orella un esglaiador “Libera me, Domine, de morte aeterna”. En aquell instant vaig descobrir que Verdi no havia compost un Rèquiem per emfatitzar la bellesa d'unes veus, ni tan sols per solemnitzar la mort, sinó per celebrar la vida. Visca!

10 de jul. 2007

HIBERNAR A L'ESTIU

En els propers quinze dies, els simfònics del Vallés estarem al servei de dues magnes veus que aprofiten la calor estival per conjurar la tardor de les seves carreres. I és que l'estiu resulta l'elixir de l'eterna joventut més cobejat per les glòries animades del cant d'ahir i d'avui. Montserrat Caballé, poso per cas, de qui les enciclopèdies certifiquen que ho ha cantat gairebé tot, tret de l'òpera que interpretarem amb ella la propera setmana a la ciutat on molts catalans van perdre la innocència en l'últim tango del franquisme i Carod-Rovira innocentà la perdició en el primer tango del tripartit: Perpinyà.

L'obra, emmarcada avui pels nostres faristols, és “Le Roi d’Ys”, del gairebé francès Eduard Lalo, "gairebé" si el contemplem des de la perspectiva del seu concert per a violí, transvestit en simfonia espanyola per a major erotisme del repertori, segons confessió castellana de les seves repolides notes inicials: “La lami”.

Simfonia Espanyola, de Lalo

Atesa la meva timidesa congènita, no revelaré pas ara els riscos consubstancials al fet que la Caballé s’aprengui un paper nou amb 74 primaveres acumulades a les cordes vocals, insinuats ahir al matí per la batuta de la producció, tan útil artesà com artista inútil, a través d’apel•lar a la nostra paciència davant els assajos que ens cauran al damunt.

Pel que fa a la segona magna veu, l'aspecte repolit de la qual recorda al violí més espanyol de Lalo, demà en desvetllaré el nom. Avui serien paraules sobreres, doncs aquest post ja té una moralitat: els músics d'orquestra hibernem a l'estiu perquè els cantants tardorencs somiïn amb primaveres perdudes. Tempus fugit.

6 de jul. 2007

2 de jul. 2007

PECATS CAPITALS

Un pecat capital com a tarja de presentació del director més llest del planeta a El País Semanal Sóc comprensiu: un esquer per atreure a aquesta immensa majoria de lectors a qui, a hores d'ara del termòmetre estiuenc, Berlín i la seva Filharmònica els hi cau en la geografia del cor més lluny que Cancún i les seves platges. Enveja? En els meu cas, aquestes paraules de ritme contornejant que exhibeixen el pensament nu de Simon Rattle, m’han desvetllat una certa luxúria…

(…) Hay dos fundamentales: una orquesta que no afronta el repertorio de su tiempo muere, y muere merecidamente; otra es que si no forma parte de la comunidad a la que pertenece y evangeliza a su alrededor, tampoco tiene nada que hacer.

(…) Tienes que hacerlo, convertirte en evangelista. El día de los sumos sacerdotes desde el púlpito ha terminado para la música clásica. Ya no viene nadie, tenemos que salir nosotros a por ellos. No es el único tipo de música que la gente quiere escuchar. Pero sin ella, su vida es mucho menos rica. Hay algo que esta música puede dar a todo el mundo, que no encuentras en otras; pero, claro, hay que mostrarlo.(…)

…i una irreprimible ira davant aquesta dissonància sobre el president Chávez:

Es muy listo. Y tiene suerte, además de petróleo. A pesar de lo que se diga, se preocupa por el bienestar de su gente. Ante todo es un político, y en todos los lados hay gente despreciable. Por lo menos, él me hace reír, no como los neocon.

Això no fa cap gràcia:

29 de juny 2007

INTEL·LIGÈNCIA RUCA

El crític musical Greg Sandow diu que els músics simfònics estem convençuts que el nostre repertori és més intel·ligent que el d'altres músiques d'avui, de factura molt més elemental. Però Sandow, enumerant una sèrie d'aspectes que caracteritzen avui la feina de les orquestres, fa aquestes preguntes:

-¿És una prova d'intel·ligència tocar disfressat amb un frac -per cert, la Filharmònica de Berlín ja no el fa servir - un uniforme que diu més sobre la classe social que abans donava suport, que ara ja no en dóna, a la música clàssica, que sobre la naturalesa de la música que interpretem?

-És una prova d'intel·ligència programar un concert amb obres sense cap interconnexió, només per fer la vetllada prou llarga?

-És una prova d'intel·ligència tocar les mateixes obres una i una altra vegada sense explicar al públic per què poden ser importants per a les seves vides?

-És una prova d'intel·ligència marginar la música que es fa avui, i no només la música contemporània, sinó també altres músiques que han nascut en el segle XX?

Les orquestres insistim en quasi tots aquests aspectes que, en comptes de ressaltar la suposada intel·ligència de la música, el que provoquen és desproveir-la dels seus valors quan la presentem dins d'un marc que fa ferum a naftalina. I és que si les programacions només es basen en les obres, sense res al voltant que les hi doni un significat, l'orquestra cau en un cercle viciós de rutina que atura el seu creixement.Una intel·ligència, doncs, ben ruca

22 de juny 2007

VOLA QUE VOLARÀS

Aquests dies els simfònics del Vallès hem pogut comprovar com la immunoglobina i el cortisol vessen del cos del tenor Josep Bros, propietari d'una veu transparent a través de la qual admires la bellesa de les òperes del passat amb una nitidesa d'alta definició. A les nou del vespre, tots els melòmans que s'acostin fins al Teatre Principal de Sabadell podran purificar-se, sota la batuta del talentòs i teatral Roberto Rizzi-Bregnoli, assistent de Ricardo Mutti a l'Scala de Milà, amb la netedat d'una de les goles responsables d'escriure l'adjectiu Bel abans de Canto.

I si uns hi afegixen adjectius, uns altres esborrem sense voler els substantius: després d'assajar per primer cop l’obertura verdiana “La Forza del Destino”, el mestre Rizzi ens digué: “He pogut llegir en la vostra interpretació la preposició “de” l'article “La”, però no hi he trobat en cap compàs ni la “Forza” ni el "Destino". Da capo, sisplau” . I tot seguit, com per art de màgia, han aparegut amb els substantius que hi mancaven.

Si la veu de Maria del Mar Bonet era de color blau marí, la de Josep Bros és blau cel. Mar i cel: fa dies que no trepitgem terra. Vola que volaràs.

Josep Bros i Editha Gruberova, "I puritani", Bellini

17 de juny 2007

LA CARN ES FA MAR

7- NENÚFARS DINS LA MAR. No veis com creixen selves i clívies, deserts i sets dins mar? No veis com volen pells d’amor i universos de lluita dins mar? No veis l’instant del llamp que apareix dins la veu de la cantadora marina? No veis com la carn es fa mar i la veu es fa ona i el gra de veu és un desert que ens umpl d’oasis? No veis la vida bategant sempre seguit en la veu de la cantadora de mar?

Biel Mesquida

L’origen dels interrogants que planteja en Biel Mesquida té un nom propi: Maria del Mar Bonet. Les respostes afirmatives posades en reguitzell les he descobert lligades amb nusos mariners als ulls del Jaume Subirana i la Bruna, a la boca oberta de Marina Rossell, al somriure encisat de Josep Tero, i als palmells de les mans de tanta altra gent que ahir i avui han estat testimonis de com "la carn es feia mar" en el Palau de la Música Catalana. Gràcies per ser-hi.

Si llegiu en veu alta el text sencer del Biel, us adonareu que totes les respostes afirmatives s'amaguen en la música de les paraules que han bastit les preguntes.

PS, Ens digueren que el concert d'ahir el passarien avui pel Canal 33 a les 23:00 h., però a la web de TV3 anuncien a la mateixa hora un concert de "Els Pets". Em sembla que van errats. Si de veres emeten el "Viatge musical per la Mediterrània" de la Maria del Mar i l'OSV, també podreu respondre al Biel. Sort.

16 de juny 2007

MÀXIMES MÍNIMES

"Només hi ha dues maneres de resumir la música: o és bona o és dolenta. Si és bona no li dones més voltes, simplement en gaudeixes."

Louis Amstrong.

Il·lustració: Vizcarra

9 de juny 2007

MÀXIMES MÍNIMES

"El periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap parlar per a gent que no sap lllegir."

Frank Zappa


Castpost

G-Spot Tornado, de Frank Zappa

8 de juny 2007

EQUALITZA'T

Tot perdent el temps per la zona comercial d'Internet, he descobert una peça de roba molt adient per a músics inquiets: la ecualiseta, una samarreta amb equalitzador incorporat que converteix en llum els sons que atrapa la xarxa metàl·lica del seu micròfon adjunt, des de la flauta màgica de Mozart fins a la rentadora de John Cage. Recomanada, en fi, per a tots aquells intèrprets desacomplexats que s'hi troben com el peix a l'aigua freqüentant els suburbis més canalles de la música clàssica. Com jo, sense anar gaire lluny.

7 de juny 2007

NO DEMANARÉ PERDÓ

Tico Tico. Carmen Miranda.

Que siguin les corbes de Carmen Miranda les que al compàs del "Tico Tico" obrin la porta d'aquest text simfònic, pot semblar una excentricitat a aquells la miopía mental dels quals els hi impedeix un enfoc precís del futur de la música clàssica. El cas és que en una taula rodona participada pel violoncel·lista Lluís Claret algú comentà que caldria incloure tangos i “rock and roll” en les programacions de les orquestres simfòniques. La resposta de Claret arribà un temps després en una entrevista que li vaig fer per a la revista dels simfònics del Vallès. “Aviat haurem de demanar perdó per tocar Schumann. Si els Rolling Stones no inclouen Beethoven en les seves actuacions, no veig per què nosaltres hem de tocar “rock and roll.”

Per descomptat, en el meu cas mai demanaré perdó per tocar Schumann, com tampoc, salvant les distàncies, mai ho farà Ronaldinho pel seu joc d'alta tecnologia: és genètic; però potser sí que hauríem d’excusar-nos per tota la bona música de diversos gèneres l'existència dels quals roman encara avui ignorada per massa orquestres d'arreu. Penso en cert tipus de música de cinema, a la que se li sol dedicar un concert extraordinari, però mai compartir espai en un mateix faristol amb Beethoven i simpatitzants.

I es que sóc del parer que tota orquestra hauria d'aspirar a convertir-se en un reflex sonor de la societat actual. L'assoliment, però, d'aquest objectiu demana una aposta tranquil·la i desacomplexada alhora per l'ampliació d'estils en el repertori. De fet, només hi ha un requisit que caldria exigir a la programació d'una temporada simfònica: qualitat en tots els sentits, però en cap cas la discriminació de gèneres.

Avui, el marc que enquadra l'esdeveniment d'un concert clàssic és obsolet i precisa d'una actualització pausada, tot i que sense titubejos. Els músics de la Filharmònica de Berlín, per exemple, no només mai no els hi caldrà demanar perdó per tocar Schumann, sinó que fins i tot semblen passar-s’ho d’allò més bé actualitzant amb els seus instruments les perilloses corbes de Carmen Miranda. És més, diria que la paleta de colors sonors de la còpia simfònica resulta molt més rica i suggeridora que la de l'original. Deixo doncs que siguin els filharmònics els qui, per a escàndol dels miops, us acompanyin fins a la sortida al compàs del "Tico Tico". A reveure.

Tico Tico. Filharmònica de Berlín.

6 de juny 2007

3 de juny 2007

RITUAL D'APARIAMENT

Com dos ocells escenificant la crida de la natura, el ritual de apariament d'aquestes extremitats de pianista comença amb un festeig, el de la mà esquerra a la dreta. El final, però, serà el d'un amor platònic. I és que si després de ser testimoni de l'espectacle et sents l'ànima tocada, serà perquè els seus cossos mai han arribat a tocar-se. Diguem-ho ja, l'immens Sokolov brodant Le Tic-Toc-Choc de Couperin. Música que et buscarà les pessigolles en el múscul del sentiment. Deixa-la que les hi trobi. Sisplau, somriu.

2 de juny 2007

MÀXIMES MÍNIMES

"Compondre no és difícil, el que és complicat és deixar caure sota la taula les notes supèrflues."

Johannes Brahms.
















Avui, a las 19:00 h., la Quarta Simfonia de Brahms presumirà de bíceps cerebral en el Palau de la Música Catalana de Barcelona.

1 de juny 2007

TRES HURRES PER ROBESPIERRE

Després de pentinar les barbes de Brahms per quarta simfònica vegada, ahir va arribar el moment d'il·luminar la seva ombra històrica: Schumann. La correcta visibilitat del seu concert per a violoncel, cosí germà del de Mendelssohn per a violí, depèn d'enfocar el canó de llum de manera que enalteixi les seves virtuts, el discurs romàntic de la part solista, -interpretada en aquest cas per Lluís Claret-, alhora que aombri les seves mancances, una orquestració que sembla comprada en una botiga d'articles ortopèdics de segona mà.

El cas és que mentre Claret despullava la partitura per deixar al descobert les seves abstretes corbes melòdiques, vaig recordar de sobte que Stefan Zweig considerava el Romanticisme majúscul com la fugida d'Occident, decebut pel fracàs dels ideals de la Revolució Francesa, a les terres altes de la imaginació. Entre molts d'altres, Schumann és un viu exemple del fructífer d'aquest exili continental, tot i que al compositor li costés la vida, extraviada en l'intricat laberint que la bogeria havia dissenyat en la seva ment.

El romanticisme tan intens per tan introvertit d'aquest concert no només et desembussarà les artèries, sinó que fins i tot tindrà la delicadesa de plantar-te lliris en el jardí dels teus sentiments. Cada vegada que el seu perfum t'embriagui no t'oblidis de cridar al vent tres hurres per Robespierre.

Concert per a violoncel, de Robert Schumann

Solista: Pierre Fournier

31 de maig 2007

ALQUÍMIA CONTRA LA SORDÀRIA

Una cosa és tocar notes sense solta ni volta, i una altra de ben diferent és convertir-les en música. Avui, per primer cop des de fa molt de temps, els simfònics del Vallès, talment com alquimistes, hem convertit el plom de la obertura Oberon, de Weber, en or de molts quirats. I potser massa car, fins i tot, ja que el tempo bradicàrdic dictat per Jordi Mora predisposava a una interpretació hipotensa. Hi ha una causa: quantes més coses vols expressar, més temps et cal per contar-les, i Mora exigeix que lletregem totes les notes d'Oberon amb dicció de vidre. També hi ha un efecte: una execució al límit de l'ofec, perquè intueixo que el so de l'orquestra no té la densitat adient per a acomodar-se a un pols tan feixuc.

Això sí, com ja vaig apuntar ahir, el fraseig reclamat per Mora és de molta volada: “ja ningú fraseja així, aprofiteu-ho” ens ha confessat avui en un moment de joia. Pot semblar una màxima presumptuosa, però és cert que en aquests temps convulsos cap director prioritza el fraseig. El mateix Mora ens n'ha revelat el motiu: “ Per a un músic d'orquestra tenir una actitud simfònica vol dir saber escoltar els altres instruments, i ajudar-los quan reconeix que el seus discursos són més importants que el propi.” Enteneu ara perquè ja ningú fraseja així? En la vida, vull dir.

30 de maig 2007

CREAR AMB PERSPECTIVA

L'assaig general amb Sergiu Celibidache que vaig publicar el diumenge no va ser un caprici, sinó un exercici de aclimatació. I és que aquesta setmana els simfònics del Vallès ens estem deixant guiar per un dels alumnes més fidels a la teologia del mestre: Jordi Mora.

Per si no us n’havíeu assabentat, Celibidache no sostenia teories, sinó teologies amb amén inclòs. El déu de la teologia celibidachiana és el fraseig, en paraules de Mora: “Frasejar és fer música. No frasejar és crear sensacions sonores locals que no poden integrar-se dintre d'una unitat, és a dir, una cosa que no té res a veure amb la música.” Amb Celibidache cada frase musical forma part d'un univers orgànic. Neix, creix, culmina i mor. Com tu i jo: la vida.

Les conseqüències del fraseig o la seva absència les entendreu de seguida amb dos exemples que encarnen dues maneres diferents d'entendre un mateix tema musical, el que obre el darrer moviment de la Quarta Simfonia de Brahms, l'obra de més gruix que assagem aquesta setmana.

En el primer exemple, “BrahmsCelibidache”, fixeu-vos com el tema neix i es desenvolupa, alimentat per la dinàmica, cada vegada amb més força i tensió, fins a assolir el cim del cinquè compàs. A partir d'aquest instant el so es relaxa per resoldre en la nota principal de la tonalitat, mi menor, on mor per deixar espai al naixement d'una altra frase, d'una altra vida. Celibidache, en fi, ha bastit aquí una unitat de vuit compassos on cada nota és una conseqüència de l'anterior i una causa de la següent. Això és frasejar: crear amb perspectiva.

En el segon exemple,“BrahmsKleiber", esdevé tot el contrari. Comença amb una dinàmica en forte que mai abandonarà, creant l'angoixant sensació de no anar enlloc. Cada compàs de la frase es manté, de manera egoista, independent l'un de l'altre. No pot morir res perquè res ha nascut, només un continent de so buit de contingut. Aquí, l'absència de perspectiva ha creat el perfil d'una geografia sense relleu.

El tercer exemple no té res a veure amb el tema, és l'obra que il•lustrava un post anterior sobre el "Duettino buffo di due gatti", de Rossini. Coses de Box.net. Per cert, els gats, com Carlos Kleiber, tampoc frasegen.


.

Així, on Celibidache embasta un discurs lumininós, en la versió de Kleiber escoltem un crit en la foscor. Corol•lari: Celibidache ha dibuixat en vuit compassos l'esquema del cicle d'una vida, la d’aquest tema de Brahms com a metàfora de la nostra; Kleiber, en canvi, només ens en ofereix l’esblanqueït reflex d'un instant.

29 de maig 2007

EL MAR DE MARIA DEL MAR

Va néixer en una illa i Maria del Mar l’anomenaren. El destí de semblant redundància només podia ser en blau marí. Ni pirata ni pescadora, però sap fingir ambdues coses alhora quan li canta al cognom més estimat de la frontera humida incrustada en el seu nom: el Mediterrani. El dissabte va fer quaranta calendaris que pesca emocions amb la xarxa de la seva veu, que, per a arrodonir la redundància, és líquida i escumosa com els deixants del seu mar. Quaranta anys d’art celebrats en companyia dels simfònics del Vallès. Una clàssica entre clàssics per a descobrir-nos contemporanis.

Entre sons amb denominacions d’origen gregues i àrabs, alguns morts van reviure a la seva boca: Manolo Vázquez Montalbán, Terenci Moix i "Al damunt de la tomba" d'Ovidi Monitor, “que maleïdes les guerres i aquell qui les va fer!”. Però també molts vius van fer-se els morts: els qui creuen que tot es va perdre amb el recent emmudiment d’Itaca. Ignoren que des de Mallorca a l'Alguer, i més enllà, el cor d'una illa és el mar. El “Nostrum”. El de Maria del Mar Bonet.

María del Mar Bonet i els simfònics del Vallès ajuntarem de nou les nostres veus en el Palau de la Música, de Barcelona, el propers 16 i 17 de juny.

24 de maig 2007

UN SUPERVIVENT DE VARSÒVIA

I cannot remember amb exactitud el dia en què la por d'"Un supervivent de Varsòvia”, de Schoenberg, va bastir un niu en el meu cervell. Fins ara, esquinçant la boira amb què el pas del temps havia cobert la meva memòria de la partitura, s'abocaven tres volcans en erupció: les primeres notes escopides per les trompetes, el crit del narrador predient l'horror “Get Out! the sargent will be furious”, i la primera glopada de l'oració Shema’ Yisroel (Escolta Israel) que respira el cor masculí.

Però avui aquest afilador de la memòria visual que és Youtube m'ha descobert de nou tota la geografia de la música: el que sovinteja en terrenys maltractats per la lava, un paisatge esquerp on les paraules sonen com a roques incandescents despenyant-se cap a la teva consciència per un pendent pronunciat en alemany.

Schoenberg va armar l'esquelet d'aquesta música testimonial el 1947, i René Leibowitz, alumne de Webern, alumne al seu torn del mestre, el va farcir amb la carn encara fumenjant de les víctimes, que cobrí amb la pell d'una instrumentació plena de durícies.

Les dues meitats de la sèrie dodecafònica semblen haver decidit repartir-se els dos papers principals de l’auca clàssica: antecedent per a la primera porció, conseqüent en la segona.


Si a aquest detall gens gratuït li sumem les molles de pa que Schoenberg ha deixat caure en les cruïlles de la partitura, accessibles només a oïdes en permanent alerta roja, s'entén que Nuria, la filla catalana del compositor, digués en una entrevista que “Un supervivent de Varsòvia” és l'obra més adient per a ressuscitar a tots els melòmans que no van sobreviure a la desaparició de la tonalitat

La narració cantada, (Sprechgesang), tècnica el copyright de la qual pertany a Schoenberg, va a càrrec del baríton Hermann Prey subscrivint el seu viatge professional des d'Eros, quan perseguia amb veu tecnicolor formoses molineres en el bosc de Schubert, fins a Tànatos, ara declamant en blanc negre l'horror nazi en el crepuscle de Schoenberg.

El text l'obre una memòria desmemoriada: ell no ho recorda tot, però el que ara ens dirà tenim l'obligació de no oblidar-ho mai. No deixem que el temps i les seves boires extingeixin aquests volcans.

22 de maig 2007

HEROIS

Assaig de traducció de l’article de Hilary Brown per ABC News.

"Segons l'ONU cada dia moren cent persones assassinades a l'Iraq, però hi ha altres víctimes inanimades de la violència: l'Orquestra Simfònica de l'Iraq és un fenomen, una anomalia, un anacronisme en un poble a les portes de la guerra civil. Es reuneix dues vegades per setmana per a assajos i concerts, sempre i a on sigui que pugui. El director, Karim Wasfi, educat als Estats Units, i alguns dels seus músics han rebut amenaces de mort, però Wasfi té un somni: fer servir la música com a arma contra les bales i les bombes. "No crec que els segrests, els cotxes bomba, els assassinats i les atrocitats siguin tot el que funciona a l'Iraq" diu Karim. "Penso que la cultura i la música també estan funcionant".

L'orquestra interpreta tot tipus de música- no només Bach, Beethoven o Brahms, sinó també George Gershwin i jazz. De manera increïble només un músic ha estat assassinat des de la invasió. Però recentment, un d'ells ha perdut alguna cosa molt preuada. Mohammed Qassim toca el violí, un bell instrument del segle XIX que va comprar a Txèquia fa 25 anys i que atresorava des d'aleshores. Però en una incursió a casa seva de soldats d'EEUU i de l'exèrcit iraquià, el violí va ser fet miques. "Va reflectir un cert odi d'aquesta gent. Algun soldat extremista va dir, Què és això? I llavors va disparar i el va deixar així". Qassim va recollir les restes astellades del seu violí, que encara conserva dintre d'una caixa. No pot suportar la idea de desembarassar-se’n, encara que li resulta impossible reparar-lo. Podria obtenir alguna compensació? "Quan perds una cosa que té un valor espiritual, és molt difícil de compensar" diu amb un petit somriure. Qassim encara toca a l'orquestra amb un instrument de qualitat molt inferior. "Això em trenca el cor" diu "però és important que em mantingui interpretant."

I això és just el que tots els músics de l'Orquestra Simfònica de l'Iraq estan fent, tot i que han rebut amenaces de mort, han d'assajar gairebé en secret i no gosen de mostrar les seves cares a les càmeres de la televisió. Els extremistes religiosos que lluiten per a obtenir el control del país creuen que la llibertat d'expressió, la música i la cultura són perilloses, perverses i contràries a l'Alcorà. Malgrat tot, el director de l'orquestra Wasfi ha provat d'organitzar un concert per a tots els grups religiosos que lluiten a l'Iraq, per a unir-los només durant una hora. El seu idealisme és impressionant: "La música i les arts ens estan unint," diu Karim. "Aquest és un dels acostaments que estic provant de fer". Aquesta "unitat" és encara només un somni. Mentre, els seus músics toquen, fin i tot Qassim amb el seu violí prestat. Recentment l'orquestra va fer un concert a la Zona Verda, patrocinat per la Cambra de Comerç Americana. Tocaren Mozart. Aquella nit la religió era la música en tota la seva dolçor i bellesa."

ARAGALL

Un dia Luciano Pavarotti va posar un marc de paraules a les nostres intuïcions: Jaume Aragall es la veu més bella del segle. Ningú ha aconseguit encara desmuntar la sentència del tenor italià. I els que ho proven de fer, diuen a tot estirar que la carrera d'Aragall és irregular, sense advertir que darrere d'aquesta crítica s'amaga un gran elogi, que aquesta bellesa sorgeix de les cordes vocals d'un home que encarna la fragilitat inherent a la condició humana. Vull dir que tothom entendria que un artista extraterrestre, que n’hi ha, - els reconeixeran perquè mai no fan cap pífia i sempre somriuen a les fotos, tan feliços i segurs que semblen d'ells mateixos,- fos el recipient de la veu més bella del segle. El que resulta un fet excepcional és que aquest do el gaudeixi un home senzill, amb les pors i inseguretats pròpies de tot ésser humà. Tal volta el que en realitat Pavarotti ens deia és que Jaume Aragall és la veu més humana del segle.

20 de maig 2007

(ANTI)MASTERCLASS DE...

Jascha Heifetz, violí.

Concert n. 4 per a violí i orquestra, de Vieuxtemps.

19 de maig 2007

MÀXIMES MÍNIMES

"No hi ha més que un sol ensenyament, i és l'exemple"

Gustav Mahler

18 de maig 2007

EL FRACÀS DE LES PARAULES

Tot exili és una lliçó dura, però també ensenyament i aprenentatge, amassa de nou la voluntat del dèbil, fa decidit el vacil·lant, endureix encara al més dur. Per a l'home auténticament fort l'exili no és cap minva, sinó un enfortiment de la seva força.

" Fouché. Retrat d'un home polític."(1929)

Stefan Zweig (1881 - 1942)

17 de maig 2007

A L'ESQUERRA DE MOZART

Això, malauradament, només és literatura:


No pongas tus sucias manos sobre Mozart

El viernes 14 de marzo de 1980 fue un día histórico para este hombre, un tipo de izquierdas, padre de familia que se liberó de sus hijos. Y al mismo tiempo se sacudió el terror de que alguien le pudiera llamar reaccionario. Él estaba estudiando un informe del partido acerca de los índices de paro. El sonido de Led Zeppelín hacía vibrar las paredes maestras del piso. Fue cuando su hija salió de la leonera con el pelo grasiento y los dedos amarillos de nicotina, cruzó la sala, se dirigió a la biblioteca con la pretensión de llevar a sus compinches la Sinfonía número 40 de Mozart. El hombre no sabe explicar bien qué dispositivo le hizo saltar. Otras veces su hija también le había llamado carroza. Pero en esta ocasión aquel ciudadano tan fino y progresista le arreó una bofetada, se lió a golpes con todo dios y se deshizo el misterio. Echó de casa a patadas a aquella panda de golfos. Y hasta hoy. Este ciudadano es un buen hombre de izquierdas ya liberado.

Manuel Vicent

16 de maig 2007

WC

Abans i després de fer servir aquest urinari per a auditoris...

renta't les mans amb molta cura.

14 de maig 2007

ELS MOSSOS DE LA MÚSICA

La música simfònica s'està revelant com un recurs òptim per a lluitar contra la delinqüència a les estacions de metro del Regne Unit. Mike Parker, director general de Nexus, l'empresa que gestiona el transport públic a la zona de Newcastle, ha declarat a la BBC que des que el 1997 els altaveus del metro van començar a difondre música de Bach, Mozart i Beethoven "s'ha reduït de manera considerable el comportament antisocial de les bandes de joves."

Nexus va ser la primera empresa que va posar en pràctica aquest sistema a Europa, important-lo de Montreal, Canadà. Però no n'ha estat l'única: l'any passat, London Underground (LU) va programar música de Mozart, i àries d'òpera interpretades per Pavarotti en algunes estacions de Londres. Des d'aleshores, segons dades de la policia, el nombre de delictes comesos a la xarxa del metro durant el 2005 va disminuir un 25% en comparació amb anys anteriors.

13 de maig 2007

12 de maig 2007

MÀXIMES MÍNIMES

"Pel que més se'ns castiga és per les nostres virtuts."

Nietzsche

10 de maig 2007

RECORD AMB OBLIT

Un dia d'un passat fins avui orfe de calendari, em cridaren per a un "bolo": l'enregistrament de la sintonia d'una nova emissora de ràdio. El compositor i director era Joan Vives, el nostre John Williams particular, que va enginyar una fusió entre l'obertura de Tannhaüsser, de Wagner, i una altra sintonia radiofònica de la que Vives també n'era l'autor, la de Catalunya Ràdio, una senyera musical dotada amb la gràcia de l'eterna joventut. La sintonia que aleshores vam enregistrar era la de Catalunya Música, que de tant en tant encara sona en els passadissos de la programació. Recordo que els músics érem els mateixos que en aquell temps desgranàvem El Mikado, segons "Dagoll Dagom", al teatre Victòria, arranjat i dirigit també per en Joan, bon músic i millor persona. El cas és que avui aquell passat ha trobat els seus pares en un calendari molt llunyà. Perquè avui Catalunya Música fa vint anys. Commemoració que penso oblidar demà mateix en el recer de la immadura il·lusió que les coses que ens passen no passen en el temps. Per molts anys!

9 de maig 2007

MÈU

Responent a la perversitat de l'instrument moixí inventat per Kircher, exposat pel meu admirat Gregorio en el seu El café de Ocata, proposo el ronc del Duettino buffo di due gatti, de Rossini. Mèu.


7 de maig 2007

ASSAIGS DEL JO

Les paraules més emprades per Montaigne, segons la Concordance des "Essais", de Leake, i sense tenir en compte els mots gramaticals, són les següents :

1. Je + : 5007
2. Me + : 2632
3. Homme: 692 + 488 hommes
4. Moi : 664
5. Vie : 624
6. Chose : 591 + 360 choses
7. Raison: 472
8. Âme: 462
9. Mort: 441
10. Temps: 436

3 de maig 2007

PARTITURA DE PEDRA

Diuen que una música encriptada en els arcs que envolten l'altar de la capella de Rosslyn, un dels escenaris de "El Codi da Vinci", ha estat desxifrada per Thomas Mitchell i el seu fill, Stuart, després de 27 anys d'investigacions. Les claus del descobriment es troben en els experiments del músic i físic alemany Ernst Chladni, qui en el segle XIX va descobrir que es podien obtenir diferents formes geomètriques en fer vibrar amb un arc de violí una placa metàl·lica amb sal a la superfície.

Segons la freqüència de les vibracions, varien les formes de les linies nodals a on es diposita la sal, modificant els dibuixos geomètrics resultants. Sembla complicat, però ho entendreu de seguida quan visioneu el vídeo, la banda sonora del qual és el "motet de Rosslyn". Una partitura de pedra, diuen.

30 d’abr. 2007

FER L'ASE

Inspirat en un ase català, el compositor Arnold Schoenberg va trobar a Barcelona la confirmació que l'ascens a l'Olimp de la història de la Música majúscula havia de fer-se en ziga-zaga. Amb paraules de la filla del compositor, Núria Schoenberg, nascuda al barri de Vallcarca:

Durant la seva estada a Barcelona, el meu pare va aprendre molt d'un ase. Sempre que veia la bèstia pujar en ziga-zaga les escales, pensava: "Quin ase més ase! Si les pugés en línia recta, trigaria menys a arribar"... Fins que va provar de pujar-les ell, i s'adonà que aquesta ziga-zaga era més intel·ligent i menys fatigosa, perquè evitava el pendent màxim.

El cas és que les regles del sistema dodecafònic ideat per Schoenberg, -no repetir cap so abans d'haver exposat tots els altres, eludir la sensació de tonalitat precisa...- donen com a resultat un sovintejat moviment en ziga-zaga de les dotze notes de moltes sèries. Un bram, en fi, d'alta cultura:

29 d’abr. 2007

PATUM

A la boca l'onomatopeia del tabal: Pa-tum, Pa-tum, ... El públic, aplegat al Teatre Municipal de Berga, celebrava amb aquest crit la Suite Música de la Patum, ideada pel compositor Sergi Cuenca, que fa uns dies interpretàrem els simfònics del Vallès. El programa amb música d'aquesta festa popular, declarada el 2005 per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, ha estat el que més quilòmetres ha rodat la temporada d'enguany, els "quaranta principals" valsos de Strauss apart: Sabadell, Barcelona, Girona, Lleida, Berga i Tordera. Estic satisfet que la meva idea de dur a una sala de concerts la música arrelada a les tradicions dels pobles de Catalunya hagi tingut aquesta acollida, la incorporació de la música popular més tel·lúrica en els faristols de la meva orquestra ha resultat un èxit.

Sé que per als melòmans de Berga ha estat un motiu d'orgull que la música de la seva festa retrunyís en el Palau de la Música de Barcelona, un altre Patrimoni de la Humanitat, compartint espai amb obres dels compositors habituals del repertori simfònic. I als simfònics ens ha permès seguir acomplint el nostre principal objectiu: difondre la bona música per tots els racons del país. Són les iniciatives d'aquest tipus les que contribueïxen a assolir el que desitgen totes les orquestres d'arreu, nuar-se a la comunitat a la qual pertanyen. Cal seguir per aquest camí.

27 d’abr. 2007

26 d’abr. 2007

L'ÚLTIM METRO

Si els qui acostumen a transitar pels passadissos del metro de Barcelona troben avui un violinista interpretant la (ma)Chacona de Bach, aviso que és molt probable que sigui Joshua Bell entretenint l'espera abans d'esbudellar en directe el concert per a violí de Beethoven en el Palau de la Música Catalana, aquesta nit a les 21:00 h.

No he comentat fins ara res sobre l'"experiment de Washington" perquè l'única cosa que ha demostrat, per a ruïna de la ciència, és que cada cop hi ha més oligofrènics dedicats a la investigació.

Per als al·lèrgics a la frivolitats periodístiques resulta molt més instructiu llegir la fitxa policial del violí de Bell: l'Stradivarius "Gibson", construït el 1713, que va pertànyer a Bronislaw Huberman, violinista els prodigis d'infantesa del qual van corprendre Brahms, a més de fundador de l'Orquestra Simfònica de Palestina, avui Filharmónica d'Israel. El cas és que a Huberman li van pispar el "Gibson" un mal dia de febrer del 1936 en el Carnegie Hall, i mai el va recuperar.

El lladre, Julian Altman, que el 1986 va confessar en el llit de mort el seu delicte, va estar interpretant música frívola amb el cèlebre instrument durant gairebé 50 anys en locals de dubtosa reputació, sense que ningú percebés la lluentor de la joia que duia entre mans.

Ara, al costat de mig segle d'anonimat, quina importància pot tenir passar desapercebut tres quarts d'hora en un passadís sota terra? La resposta la trobareu en els somriures dibuixats per les efes de l'Stradivarius "Gibson", obertures que comuniquen la superfície de la fusta vernissada amb el seu subsòl. Com a dues boques de metro.

21 d’abr. 2007

RESURRECCIÓ

L'atzar ordena amb disciplina germànica la meva lectura de la premsa d'avui. Primer, l'agenda de concerts em revela les coincidències místiques entre la Simfonia "Resurrecció", de Mahler, que l'OBC desvetlla enguany a l'Auditori; la música de la Patum de Berga, nascuda del ventre del Corpus Christi, i que els músics del Vallès recreem aquestes dates en el seu bressol geogràfic; i "L'holandès errant" de Wagner, segons Àlex Rigola, que navega la seva eternitat al Liceu. Tot seguit, mentre remugo contra el "Frère Jacques" fúnebre amb què Mahler endola la seva simfònica "Resurrecció", el meu ànim perd l'alè en estavellar-se contra la imatge més colpidora del darrer Premi Pulitzer. No revisc fins a les acaballes del suplement cultural, guarit per l'oxígen de les darreres paraules de Brünnhilde evocades per Carles Padrissa, de La Fura dels Baus i ànima escènica de la tetralogia de Wagner que és a punt d'encarnar-se a València : Deixeu que, en el dolor i la joia, només existeixi l'amor. És aleshores quan m'adono que només els vius ressuscitem.


Derek Madsen i Cyndie French.

Imatge: Rennée C. Byer. Premi Pullitzer 2007.

10 d’abr. 2007

MEDITACIÓ

Meditant sobre com exposar Praxíteles sense Praxíteles, "L'escriba assegut" em va sorprendre dempeus. Sense punt i apart: a uns centímetres de la meva cara els pujols de pintura en els autoretrats de van Gogh temptaven la meva llengua, o potser va ser a l'inrevés. Perquè m'avorreix Matisse em vaig obligar a distreure'm imaginant el color del so de l'ària de Bach, cantada per Braque. No vull punts i apart: els records tots junts, sense espais en blanc. Conclusió nerviosa: a la "Mona Lisa" el vidre protector li desprotegeix el somriure. No fa cap gràcia. Una òpera a la Bastille sense Mortier i sense la passió segons Sant Joan, segons Robert Wilson, que no vaig veure. Désolé. Un "déca" a la terrassa de Les Deux Magots després de dos menús "Philosophes" a Le Procope, on Napoleó va perdre el barret abans de guanyar un imperi. Preparant-se per cloure el dia, el roig encès del sol descendeix per l'horitzó mentre jo ascendeixo fins al cel del Pompidou: m'hi espera Samuel Becket. Quan vaig desesperar Godot, la torre de Eiffel parpellejava. Aquest any Víctor Hugo tampoc era a casa. Hauré de tornar-hi. París sense París només és una meditació.