Res no és el que sembla. La dona de la imatge és un home: Tamaburo Bando, el més celebrat dels onnagata, homes que interpreten papers de dona en els escenaris de teatre Kabuki, al Japó. Però la diferència de gènere no ha estat l'única frontera abolida pel talent de Tamaburo; també ha salvat l'abisme cultural que separa l'Orient d'Occident mitjançant la conversió en onnagata de tres arquetips femenins del teatre occidental: Lady Macbeth, Desdèmona i Medea, ...i d'un arquetip estructural de la música europea: la Suite per a violoncel sol n. 5 de J.S. Bach, interpretada en aquest cas per un altre oriental sense fronteres, Yo Yo Ma.
L'essència del teatre Kabuki a través d'una partitura amb nom de dona que un instrument declama amb veu d'home. Onnagata reflectit en un mirall musical europeu. O és a l'inrevés? Quina de les dues bandes del mirall és la real? Preguntes que neixen del capgirament sensorial que m'ha provocat aquesta fusió entre el misticisme oriental i la raó occidental: he escoltat el moviment, he vist la música. Somni. Res no sembla el que és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada