Un altre apunt sobre la curiosa relació entre Benjamin Franklin i la música. El 1945 fou descobert a París un manuscrit d'un singular quartet de corda, acompanyat d'un text que n'atorgava l'autoria al polifacètic personatge il·lustrat. Tot i que la instrumentació dels quatre moviments de l'obra és una festa per al meu mal humor, -de la viola, en prescindeix, ocupant un altre violí el seu lloc-, he de reconèixer el seu esperit literari: tres violins mosqueters i un violoncel D'Artagnan. La referència no és gratuïta, i no només per l'origen francès de la partitura, composta, diuen, a París per Franklin el 1778, sinó perquè la seva posada en escena imita la dels mestres d'esgrima en plena exhibició. I és que els quatre instruments estan afinats en tons diferents, -sccordatura és el nom científic que defineix aquesta tècnica d'alterar l'afinació original- oferint un generós espectre sonor de 16 notes que fan sobrer el lliscar de la mà esquerra pel batedor. Segons Franklin, així:
Cortesia de Castpost
Com haureu pogut comprovar, el fragment no excel·leix per la seva invenció melòdica o harmònica, però tant hi fa, doncs tot apunta que la finalitat d'aquest distret trencaclosques musical no era figurar amb lletres d'or en el vademecum de la música de cambra, sinó, a través d'una demostració d'enginy, seduir Madame Brillon, una consumada intèrpret de pianoforte, el saló de la qual Franklin freqüentava aleshores a París amb una assiduïtat que excedia la mera cortesia. La meva debilitat mental m'empeny a imaginar que després d'escoltar el timbre de quatre instruments en sccordatura, com el d'entrexoc de les espases dels mosqueters de Dumas, dels llavis de la dama francesa brollà la primera evidència d'un cor enamorat: Touchée.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada