Ernest Fleischmann, director executiu de l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles durant més d'un quart de segle, va pronunciar aquestes paraules en el discurs d'obertura del curs de 1987 de l'Institut de Música de Cleveland. Ha plogut molt des d'aleshores, com sol dir-se, però la pluja no ha dissolt cap de les afirmacions de Fleichsman, excepte l'essencial: l'orquestra simfònica no ha mort, si bé és cert que segueix ingressada a la UCI; i el que és pitjor, sense que cap Doctor House mostri el més mínim interès pel seu cas.
L'Orquestra Simfònica ha mort. Llarga vida a la Comunitat de Músics. Ha mort perquè els concerts simfònics s'han convertit en una cosa insípida i predictible; els músics i les audiències pateixen una rutina repetitiva i una programació d'acord a fórmules; hi ha molta escassedat de directors que no només coneguin les partitures des de dins, sinó que siguin lleials inspiradors. I també calen administradors amb visió i imaginació artístiques alhora que responsabilitat fiscal i capacitat de negociar.
El que ens està matant és la consagració de l'hivern. Cada any acaba amb la mateixa dansa ritual, quan intentem fer canvis i variar els ingredients d'una escudella basada en un repertori orquestal estàndard i més aviat limitat al segle XIX i a principis del XX. ¿És, doncs, tan sorprenent que les nostres audiències envelleixin cada any i que els nostres músics estiguin cada vegada més avorrits i frustrats, especialment si la forma de dirigir el repertori estàndard tendeix amb freqüència a no oferir cap nova llum sobre altra Heroica més, sobre una nova Cinquena de Tchaikovski o una altra Inacabada?
Ernest Fleischmann
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada