ELS FANTASMES DELS MORTS

Seguint el fil ectoplasmàtic dels fantasmes he topat amb Rosemary Brown (1916-2001), una pianista d'estar per casa, que en vida va traspassar amb escreix el llindar de la metàfora sobre els morts que reviuen quan la nostra ment els evoca: a Mrs. Brown se li apareixien els esperits de compositors il·lustres.

Mrs. Brown en hores de feina (1)

Aquesta versió d'art i assaig de The sixth senth comença a Londres una tarda plujosa de fa quaranta anys, quan, segons Mrs. Brown, Frederic Chopin es va instal·lar dins del seu cos, i, segons jo, se li van fondre els ploms del seny. El més curiós és que, tot i l'angúnia que ha de provocar el fet que un mort se t'allotgi a pensió completa entre la melsa i el fetge, a la pianista d'estar per casa no se li va acudir de trucar a Scotland Yard, i menys a un exorcista, sinó que se'n va anar de compres amb ell (sic) . Malauradament no disposo de cap testimoni gràfic que hagi recollit l'expressió facial de la caixera de Harrods quan Mrs. Brown li va dir que la factura dels plumcakes, que omplien a vessar el carret de la compra que empenyia, l'havia de carregar al compte d'un compositor polonès que criava malves des de feia més d'un segle. I és que, ben mirat, Mrs. Brown era boja, però no ximple.

Mrs. Brown en hores de feina (2)

El cas és que per a mantenir l'addicció de Mrs. Brown als plumcakes, el fantasma de Chopin no va tenir altre remei que compondre a través d'ella noves obres; el segell Philips les ha eternitzat en un disc que, aviso, no penso comprar si no és per ordre del jutge Garzón. I és que si quan escolto segons quina obra d'un compositor viu ja em deprimeixo, imagina't una sonata composta per un cadàver. El de Chopin, poso per cas:

Chopin post mortem (1)
Cortesia de Castpost

El fenomen Mrs Brown va prendre un caire del tot surrealista quan Leonard Bernstein, un músic amb un coeficient intel·lectual fora de tota sospita, va declarar sense tartamudejar, que ja té mèrit, que l'esperit de Chopin s'expressava mitjançant Mrs. Brown. El que no va dir Bernstein, però, va ser quantes ampolles de bourbon va haver d'emmagatzemar entre la melsa i el fetge per assolir aquest convenciment.

Leonard Bernstein

La bogeria va excitar la vocació hotelera de Mrs. Brown convertint el seu cos en una casa encantada on hi residien els esperits de Shakespeare, George Bernard Shaw, Albert Einstein, i John Lennon, entre molts d'altres. Una residència sobrenatural de la quarta edat, que a la dècada dels setanta va obrir les portes a la televisió americana a través del programa Johnny Carson Show, el productor del qual es va sentir molt cofoi d'haver aconseguit aplegar tantes celebritats en una sola nit i a preu de pianista d'estar per casa.

En qualsevol cas, no tinc cap mena de dubte que tot aquest assumpte fantasmal demostra científicament que, a més dels ximples, els bojos també tenen harmònics, atès que una simpatitzant de Mrs. Brown ha declarat fa poc sense enrogir que a l'hora del te mantenia entretingudes converses amb l'esperit de Chopin. Adjunto la prova de la seva oligofrènia en un arxiu de so que recull la veu del compositor, tot i que sóc conscient del risc que a partir d'ara li agafis por als meus posts. Descobriràs que Chopin s'expressa en anglès, una llengua que, ves per on, el compositor no dominava, circumstància que va obrir un estèril debat entre la comunitat espiritista sobre si el British Institute havia obert o no sucursals a l'altre barri:

Chopin post mortem (2)
Cortesia de Castpost

Si les vacances han malmès de tal manera la teva economia domèstica que no saps com fer front a les despeses del nou curs escolar en portes, et convido a endur-te la imatge de Mrs. Brown que encapçala aquest post perquè així els grans magatzems sàpiguen a qui han de carregar la factura dels llibres de text dels teus fills. Sobretot, en el moment que la caixera et miri amb ulls de psiquiatre, no t'oblidis de desconcertar-la amb aquesta màxima que posa fil a l'agulla a l'autèntica personalitat de Mrs Brown: els vius som els fantasmes dels morts. Bona sort.