Tenien la pretensió de fer una música sense etiquetes, i van acabar amb dues de les més comunes estampades sobre la pell de la partitura: clàssica i moderna. Tot i que més fusionades que consecutives, la barreja no escomet les oïdes de ningú; més aviat les convida a prendre la pressió del nostre múscul més vulnerable: el cor. La idea va sorgir de la personalitat inquieta del cantant Elvis Costello, després d'escoltar una versió inquietant dels quartets de Xostakòvitx bramant en els instruments de l'inquiet Quartet Brodsky.
Tant hi fa l'abisme cultural que els separi, a la vida els inquiets s'hi reconeixen a l'instant d'entre una multitud de tranquils previsibles. I en tenen prou amb una excusa compartida per a unir-se. En aquesta ocasió l'imant que van utilitzar Costello i els Brodsky per atreure's no va ser altre que un apartat perenne del gènere epistolar: cartes que enamorats contemporanis d'arreu del planeta segueixen enviant encara avui a la Julieta clàssica de Shakespeare. El cas és que totes obtenen una resposta, però no de la Julieta immortal, sinó d'un Juli mortal, Giulio Tamassia, un empresari jubilat que el 1975 va crear una associació benèfica per a promocionar la llegenda dels amants de Verona, el club de Julieta. Una ONG per a consol d'amors d'un sol passatger.
Les cartes que canten Costello i els membres del Quartet Brodsky són fruit de la seva imaginació; paraules inventades la música de les quals teixeix una xarxa de pentagrames amb la finalitat d'atrapar una porció d'aquesta veritat mentidera que anomenem "amor". El resultat és una ecografia del sentiment, per ventura un reflex més fidel a la geografia accidentada del cor que cap de les 75 cartes autèntiques que les germanes Friedman han recollit en el llibre Letters to Juliet.
D'entre totes elles, Lise Friedman en destaca la d'un nen "Va escriure dient que havia una nena a l'escola a la qual duia els llibres i que sempre li donava puntades. Llavors, el petit pregunta: "ja no em pega, això vol dir que ara li agrado?" Però la meva subpersonalitat depressiva sent debilitat per aquests gargots de mans precipitades:
Benvolguda Julieta! Resa per mi. Estic enamorada d'un tipus que és bastant seriós pel que fa al matrimoni, però no sembla que s'enamori en un futur proper. Ajuda'm! Chris.
El laboratori fotogràfic d'aquestes paraules m'ha revelat la imatge d'una dona al llindar del precipici, amb un peu ja en el buit. Deixo que siguin Costello i els Brodsky els qui la socorrin dictant-li el primer paràgraf de la propera carta que hauria d'escriure al seu estimat. L'última.
Thank you for the flowers/I threw them on the fire/And I burned the photographs that you had enclosed...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada