Amb un passeig pel territori orquestal de Bela Bartók, un dels compositors imprescindibles del segle XX, obro aquesta secció on de manera periòdica recomanaré les novetats discogràfiques que m'han commogut, en el més ampli sentit del terme.
Contràriament al que sostè amb reiteració un crític d'un diari català, no és cert que les millors versions de qualsevol compositor neixin de les mans d'intèrprets de la seva mateixa nacionalitat. Per a desmuntar aquesta faula només cal recordar que durant dècades el millor intèrpret de les Suites para violoncel sol de Bach no era alemany, sinó que es deia Pau i havia nascut a pocs quilòmetres d'on escric aquestes ratlles. Casals, és clar. Aquest disc, no obstant això, és una excepció que confirma la regla que en aquest assumpte no hi ha regles sobre la denominació d'origen.
Les orquestres i els seus directors, també a Hongria, solen interpretar el Bartok més ètnic des de la perspectiva d'una família urbícola de classe mitja en un dia d'excursió a pagès. Versions de pixapins, en fi, on l'aroma popular que desprèn una gran porció del pastís orquestal de Bartók, queda anul·lat per un perfum d'interiors que fa ferum a classicisme i les seves acadèmies.
Fischer i la seva orquestra, en canvi, ens oferixen aquí una interpretació on regnen l'espontaneïtat, la desimboltura i una desacomplexada concepció del ritme com a energia revitalizadora de les arrels hongareses de Bartók. No ho dubtis, si en tens ocasió, gaudeix d'aquest disc lliure de tota contaminació urbana, abans que algún intèrpret acadèmic, per ventura també hongarès, ens descompongui de nou el compositor amb una versió "quemaca" de barbacoa de diumenge. He dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada