NINOTS D'UN VENTRÍLOC

Si el sotmets a un minuciós examen filosòfic, de seguida t'adones que moltes vegades l'esdeveniment d'un concert simfònic no és res més que la representació teatral d'un fracàs. Una comèdia exitosa l'argument de la qual es resumeix en la incapacitat del director d'orquestra per aconseguir que la música agafi la ruta del so sense recolzar-se en la crossa de la seva batuta.

A tots ens semblaria ridícul que en una funció de teatre el director de l'obra aparegués de sobte en escena modelant amb gestos de mim l'entonació i els moviments dels actors. Curiosament, en canvi, aquesta intrusió la considerem necessària, fins i tot imprescindible, per gaudir de la música simfònica.

Dic jo que la màxima glòria a la que hauria d'aspirar un director d'orquestra és, precisament, no oficiar la cerimònia del concert disfressat de mossèn , sinó assaborir assegut en la platea de l'auditori els fruits del treball en comú realitzat en la intimitat dels assajos, tal com el pintor contempla l'obra que acaba de crear amb el mateix goig amb què una mare rep el seu fill nounat. Deixar, en fi, que la música simfònica sigui el reflex d'una societat-orquestra lliure que practica el democràtic exercici del diàleg sense paraules del solfeig.

Molts directors, no obstant això, se senten realitzats mantenint la música, i amb ella els músics, encadenada a la batuta com un gos a una corretja. Aquests subjectes utilitzen el pentagrama com a excusa per legitimar l'exercici d'un poder absolut on tot s'hi val. Són els que ens dirigeixen de la mateixa manera que manen a la dóna de fer feines que els netegi el mas al Baix Empordà, que després mostraran al públic com una dama d'alta nissaga exhibeix les nou cambres de bany del seu sumptuós palau en el paper couché d'una revista del cor.

Tota aquesta retòrica ve al cas per la preocupació mostrada últimament per alguns músics sobre els canvis que s'estan produint en la direcció titular de l'orquestra. Col·legues, no hi doneu més voltes; nacional o estranger, famós o anònim, principiant o veterà, a la primera simfonia de Mozart que engarjoli dins la seva batuta sota el clam d'una massa òrfena de líders, serem els protagonistes de l'èxit de la comèdia, inspirada en la nostra societat, que ens redueix a la condició de ninots d'un ventríloc. Visca la democràcia.