L'home amorrat a la xemeneia del fagot és l'Elvis, no en dubtis pas. Ens ho jura el compositor americà Michael Daugherty, deixeble de les dues patums que més genuflexions provoquen en els melòmans més agoserats, Boulez i Ligetti, i que fa servir icons de la cultura popular com a coartada per compondre música de frac i cobartí. Dead Elvis, per exemple, un maridatge entre clàssica i "rock and roll" apte per a tots els batejats en la fe de qualsevol gènere musical.
L'argument solfejat de l'obra contempla l'Elvis com un Faust modern ubicat en escenaris tan infernals com Hollywood i Las Vegas, que ven la seva ànima al diable, el coronel Parker, per assolir la corona i el ceptre de The King. Els dos ingredients base de la partitura han estat adquirits per Daugherty en la secció de "delikatessen" del rebost de la història de la música: per una banda, la instrumentació és voluntàriament idèntica a la ideada per Stravinski en una altra musical transacció diabòlica d'ànimes, la "Història d'un soldat"; per l'altra, el material temàtic principal és una clonació d'una seqüència de la Missa de Difunts, l'himne medieval Dies Irae compost a la primera meitat del segle XIII pel monjo franciscà Tomás de Celano:
Daugherty exigeix que el solista de fagot de Dead Elvis contradigui el títol de la peça disfressant-se d'Elvis. En certa manera li està demanant a l'intèrpret que vengui la seva personalitat individual, -o ànima, si ho desitges expressat en terminologia pre-psicoanalítica,- a canvi d'una fama efímera: els deu minuts i escaig de vida de la partitura, en què precisament ens recorda que a través d'ell, i del compositor, l'Elvis més fàustic segueix viu.
Dead Elvis (fragment).Castpost
Michael Daugherty
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada