MÚSICA PELUDA

Joan Fuster era molt més obert d'ulls que d'orelles. I és que sabia trobar la bellesa en l'abstracte pictòric, però no en el musical. Fins i tot, un clàssic de cotó fluix com Debussy el posava de mal humor, i no diguem ja Stravinsky, massa "estranyinski" per al seu gust. Els disgustos musicals d'en Fuster quedaren reflectits en aforismes que punxen com agulles de cosir. El que encapçala aquest breu recull, poso per cas, és d'alta gradació irònica: Arnold Schönberg, el dissenyador del dodecafonisme, era calb.

La música dodecafònica és excessivament peluda.

El violoncel té veu de sagristà - si més no, de cabíscol.

No sé per què però el concert per a violí de Mendelsshon em fa pensar en Shelley.

Hi ha pianos enervants; el de Debussy, posem per cas.

Músic, allò que se'n diu músic, músic de raça, ho és Mozart , ho és Chopin, ho són Ravel i Corelli, i Txaikovski, i Telemann, i Vivaldi, i el mateix Mendelsshon: però no Bach, ni Beethoven, ni Wagner, ni Debussy, ni Stravinski.

El mal de Wagner és que, inevitablement, ens sembla un mentider.

El clavecí de Rameau té mal de queixals.

La música de Vivaldi és pura conversació.

Un amor sense decepcions no seria amor: seria, ¿què sé jo?, confitura o música de Bach.

Liszt: un orador sagrat.

Indagacions i propostes

Joan Fuster

Ed. 62

4ª edició: 1998.

DE-GENERACIÓ TRANSVERSAL

Ara resulta que un dels responsables de l'assassinat de l'Orquestra del Teatre Lliure, el dramat(afur)g Àlex Rigola, és un paradigma cultural, l'exemple a seguir del que ara en diuen "generació transversal", els membres de la qual, segons informa avui El Punt: Són joves escriptors (Sam Abrahams, posen per cas) i artistes de disciplines diverses que estan emergint i que només necessiten l'oportunitat de «fer-se visibles», o sigui de donar-se a conèixer. Són arquitectes que a la vegada poden fer cine, dissenyadors que pinten, músics que fan ciència (???), directors teatrals que incorporen diversos llenguatges als muntatges..." ....i exterminen orquestres. Jo, la veritat, en tindria prou que els músics fessin música, que és just el que ja no poden fer els de l'Orquestra del Lliure; ara, i com molts músics en aquest país, fan ciència, sí, però per arribar a fi de mes. El resum de tota aquesta història de de-generació transversal el fa en Joan Clos en una altra geografia del mateix diari: Cal sortir pixat de casa. I amb les mans netes, Rigola.

l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure.(R.I.P.)

PÚBLIC SELECTE

Només públic selecte per al segon concert de la beethnovena: els socis de la Fundació Palau de la Música Catalana. Una ullada a la sala i de seguida m'assalta el convenciment que som més gent a dalt que a baix. Poso per cas: les tres primeres files de platea serien buides si no fos per una parella, asseguda a la segona, que amb la seva presència taca el roig uniforme del tapissat: són el convergent Trias i la seva dona, que encapçalen el petit exèrcit assegut rere seu de roba de Massimo Dutti i de Versace amb gent anònima a dins. No tota: m'ha semblat veure en Baltasar Porcel a una de les llotges. I, és clar, en Felix Millet, president de la Fundació, a la llotja presidencial. Toquem amb alegria fingida que la música de Beethoven fa sincera, però el nostre discurs només recull uns aplaudiments de compromís. No ho entenc; la lògica més infantil diu que el seu entusiasme hauria de ser directament proporcional a la quantitat de diners que aporten a la Fundació, que en són molts. Vestit de cambrer surto del Palau per la porta del darrere sortejant cambrers vestits de músics, que sostenen safates amb copes de cava i muntanyes d'encenalls de pernil del bo per a les boques d'en Trias i la seva dona, Baltasar Porcel, Felix Millet i les multiplicacions anònimes de Massimo Dutti i Versace. Beethoven, tan a prop, tan lluny. Tinc gana.

CENSURA

Les notícies que han estat censurades en el darrer any pels mitjans de comunicació dels Estats Units i del Regne Unit. Peter Philipps, professor de Sociologia de la Universitat de Sonoma (Califòrnia) n'ha fet un recull en el llibre Project Censored. Aquestes són les 25 primeres de la llista:

#1 Bush Administration Moves to Eliminate Open Government

#2 Media Coverage Fails on Iraq: Fallujah and the Civilian Deathtoll

#3 Another Year of Distorted Election Coverage

#4 Surveillance Society Quietly Moves In

#5 U.S. Uses Tsunami to Military Advantage in Southeast Asia

#6 The Real Oil for Food Scam

#7 Journalists Face Unprecedented Dangers to Life and Livelihood

#8 Iraqi Farmers Threatened By Bremer's Mandates

#9 Iran's New Oil Trade System Challenges U.S. Currency

#10 Mountaintop Removal Threatens Ecosystem and Economy

#11 Universal Mental Screening Program Usurps Parental Rights

#12 Military in Iraq Contracts Human Rights Violators

#13 Rich Countries Fail to Live up to Global Pledges

#14 Corporations Win Big on Tort Reform, Justice Suffers

#15 Conservative Plan to Override Academic Freedom in the Classroom

#16 U.S. Plans for Hemispheric Integration Include Canada

#17 U.S. Uses South American Military Bases to Expand Control of the Region

#18 Little Known Stock Fraud Could Weaken U.S. Economy

#19 Child Wards of the State Used in AIDS Experiments

#20 American Indians Sue for Resources; Compensation Provided to Others

#21 New Immigration Plan Favors Business Over People

#22 Nanotechnology Offers Exciting Possibilities But Health Effects Need Scrutiny

#23 Plight of Palestinian Child Detainees Highlights Global Problem

#24 Ethiopian Indigenous Victims of Corporate and Government Resource Aspirations

#25 Homeland Security Was Designed to Fail

MALA GENT

Darrer acte de la beethnovena. El desgavell ordenat d'una fanfàrria obre el teló: una caiguda en picat des del cel de l'adagio precedent a la realitat del món. El món, la humanitat, la paraula... perquè els violoncels ara ja no canten, parlen. "com si hi haguessin paraules a sota del pentagrama" segons el manual d'instruccions que ens va deixar Beethoven.

I després, el brainstorming autoreferencial a la cerca de la idea justa. A la fi, una teatralitat que mai no m'ha convençut. Una estratègia vulgar que, tanmateix, excuses ben aviat quan de les entranyes de l'orquestra hi brolla la joia més preuada del patrimoni musical d'Europa: el Tema, amb el martell de la "T" ben majúscul. Són els contrabaixos els primers que ens revelen aquest as a la màniga amb què Beethoven guanyarà la partida de cartes contra l'oblit, ells manen; els violoncels només en són la ressonància, el primer harmònic.

Tot seguit és el meu torn: les violes. Imagina-t'ho: Leonardo da Vinci t'ha encarregat de dibuixar el somriure de La Gioconda. I què fas? Doncs gairebé res, només recolzar amb fermesa el pinzell de l'arc sobre el segon compàs de la tela de la melodia, i prou. Perquè tot repte resulta més senzill quan l'encares amb humilitat, la humilitat a la que obliga la certesa que no ets tu qui fa el Tema, sinó a l'inrevés, és el Tema el qui t'està fent a tu.

Powered by Castpost

"Jo voldria que aquesta novena fes veure a la gent que tots podem ser millors del que som. Vull trasbalsar-la. Perquè per això fem música, per trasbalsar tothom que ens escolti. (Somrient) Els músics som mala gent." Salvador Mas.

LABERINT

Abans que me n'oblidi: demà a la nit, dijous, l'assaig general de la beethnovena és obert al públic. L'escenari és el Palau de la Música de Barcelona, a les 21:30 h. Tinc tres invitacions, si algú hi vol venir que m'ho faci saber a aquest correu: jxcos@uoc.edu Gràcies. I ara, després de la publicitat, la crònica.

En Salvador Mas és un mestre dels moviments lents; ho he descobert avui mentre omplíem de muscles i nervis l'esquelet del tercer acte de la beethnovena, Adagio molto e cantabile. Feia temps, mesos, que els simfònics del Vallès no assaboríem les excel·lències de la nostra feina com a músics. I és que la Música, la majúscula, s'ha presentat avui a l'assaig, atreta, potser, i segons en Mas, per l'escalfor vital que desprenen les notes d'aquest moviment: heu de pensar en una brasa que crema, més cap endins que cap enfora, ens ha dit. No és fàcil, després del Vivace que hem deixat enrere cal un temps de descompressió, perquè ara els personatges són uns altres i en un escenari del tot diferent. I és que hem d'estar serens per deixar perdre la mirada sobre l'horitzó sense fi que perfila aquest adagio; un paisatge d'amplitud inabastable creat a partir de l'interval més estret de l'abecedari musical: una segona.

Powered by Castpost

El color del so és essencial. La dinàmica de l'inici és piano, però en Mas ens ho fa tocar fort com a exercici, perquè vol un piano amb la intensitat del fort; l'escalfor llunyana, però intensa, de la brasa. Un cop muntat el cos físic de l'adagio, Beethoven l'omple, a través de més intervals de segona, amb alguna cosa semblant a l'enyor de totes les coses bones que a la vida deixem enrere: un re major que entra de puntetes per la porta de servei; amb paraules d'en Mas: no féu res, deixeu que el tema es defineixi sol.

Powered by Castpost

I després, el laberint de variacions per on t'hi perds ben de gust. Perquè, en el fons, ja fa estona que desitges de no trobar mai la porta de sortida d'aquesta música.

SR. VIVACE

Ahir, el segon moviment de la Beethnovena. Nom i cognom : Molto Vivace, però en Salvador Mas no és un home que practiqui gaire sovint el tuteig. Només el cognom: Sr. Vivace, i sóc optimista. Sí, com el duu en Mas el trobo lent, però, com ja us n'haureu adonat, procuro que no se'm noti massa.

En la tarja de presentació del moviment: la primera nota, sense pausa, i en els darrers compassos, el timbal et deixa oberta la fuga amb tres cops de porta que ressonen a la resta de l'orquestra. Fuga; entrades successives, un teva-meva on has de ser conscient de la poca estona que tens a les mans la pilota del tema: només quatre compassos de treure el nas, la resta és acompanyament. Resumit en notes:

Powered by Castpost

Si en el concert el públic no pot seguir amb les orelles, i amb els ulls, com el tema va rebotant per totes les seccions de l'orquestra, és que no està ben tocat. Com diu en Mas: no hi ha estructura; i si no hi ha estructura no hi ha direcció; i si no hi ha direcció els rellotges, el real i el psicològic, no corren. Mas: com a la vida, quan toqueu sempre heu de mirar endavant.

El motiu que segueix ens queda massa civilitzat, però el Mas ho troba bé. Coi d'Escolania!(en Mas va ser escolanet a Montserrat) que m'ha transfigurat la joia pagesa i despentinada d'aquest fragment en la seriositat d'home ben trajat, amb l'autovia de la clenxa a la dreta. Crec que hauria de sonar així, exagerant l'impuls sobre el primer temps de cada quatre compassos; tot i que en aquesta versió, en Barenboim, el director, ho devia tenir més fàcil amb, suposo, vuit trompes. Nosaltres només en tenim quatre.

Powered by Castpost

En els temps ràpids, els colors de les diferents dinàmiques han de ser més contrastats: Beethoven era un home d'extrems; si algú hi troba escrit un "mezzoforte" a qualsevol de les seves simfonies, el convido a una cervesa, ens repta en Mas. D'acord, però jo l'hi en proposo un altre: "si vostè troba un Molto Vivace només Vivace a qualsevol simfonia de Beethoven, el convido a un JB." Però no m'ha sentit. I és que en Mas sabrà llegir la ment de Beethoven, però no la meva.

TO MENOR

La història ha compost la...

música de...

l'onze de setembre en...

to menor.

EL CÀSTIG

Segon dia de beethnovena. Avui, tot l'exèrcit: la infanteria de la corda, l'aviació del vent i l'artilleria del metall i percussió. A un cop de batuta del general Salvador Mas, hem envaït altre cop el primer moviment un minut després de les deu del matí. Després d'unes hores de lluita acarnissada, els darrers compassos han fugit dels nostres instruments cap a dos quarts de dotze. La terminologia militar no és sobrera, només cal escoltar Beethoven: no componia simfonies, les conqueria.

Els compassos més punyents d'aquest primer moviment els podem sentir a les acaballes, quan la corda, a través d'un pedal cromàtic - escolteu els contrabaixos, ells manen!, ens deia ens Mas -, hi crea un paisatge desolador, el que envolta el seguici fúnebre de camí cap el cementiri per enterrar l'heroi. Fa un temps, després de tocar-lo, sempre m'assaltava un anguniós sentiment de pèrdua. Ara en sé el per què. Avui, per primer cop he tingut la certesa que ningú mai no podrà conquerir aquest primer acte de la novena, i que Beethoven ho sabia, ens ho està dient en aquests darrers compassos, amb el seu sovintejat to sentenciós el fil del qual ara ressegueixo: heu entrat en terra sagrada per apoderar-vos del secret de la vida, l'únic càstig possible per tanta gosadia és la mort. L'heroi que enterrem som nosaltres.

Powered by Castpost

AIXÍ

Assaig de corda sola. Cuerda suela, com solia dir-nos, adobat amb un somriure sorneguer, el sempre ocurrent Albert Argudo. La simfonia que més incrustada sobreviu en el nom de Beethoven: Beethnovena. Freude. No, l'alegria és la traca final. Primer, n'hem de crear el desig. Primer, el primer moviment. Som-hi.

Salvador Mas en el pont de comandament engega els grupets de sis notes dels baixos. No, massa fort. Ja m'ho pensava. El pianissimo mai no surt a la primera. Torne-m'hi: tacatacataca-tacatacataca. Ara, però en Mas ens atura: no ha de sonar tan concret, tan definit. Cal crear un ambient de misteri; l'avís que un gran esdeveniment és a punt de succeir.

Powered by Castpost

Més enllà, després d'un fragment melòdic, en Mas ens diu: la dinàmica del final d'aquesta melodia ha de ser la mateixa que la del seu inici. Com va escriure en Josep Pla: "Així ho hem trobat, així ho deixem". D'acord. I en el desenvolupament del primer...

Sí, avui ha començat la temporada 2005/06 de la Simfònica del Vallès. Així la vaig deixar, així l'he trobada.

LA TERRA ÉS...

"La Terra és plana, i qualsevol que rebutgi aquesta afirmació és un ateu que mereix d'ésser castigat."

Abdel-Aziz Ibn Baaz, suprema autoritat religiosa d'Aràbia Saudí, edicte (fatwa) de 1993.

IRNA. 3 de septiembre de 2005

El III Simposio Internacional sobre el Diálogo de Civilizaciones se celebrará en la isla de Rodas, Grecia, del 4 al 8 de octubre.(...)

En el simposio internacional se podrán ver rostros de la sociedad, la ciencia, la cultura y la economía de 35 países, entre los que se cuentan Italia, España, Francia, Estados Unidos, Palestina, Armenia y Arabia Saudita.

En el simposio se debatirán temas de la más candente actualidad del panorama internacional, y la convergencia cultural, social y económica, y el autoconocimiento religioso y cultural.

EL CERCLE VICIÓS

Molt a desgrat meu, la conclusió final del text adjunt confirma l'existència d'un cercle viciós sense aturador. Per això, potser, és d'obligada lectura. Si més no, l'autor,- el Fuster majúscul, Joan-, us farà entendre les veritables motivacions que s'amaguen rere el recent manifest d'Espasa, Boadella i companyia. El més sorprenent, però, és que les paraules de l'escriptor de Sueca són de fa gairebé mig segle. El passat que es fa present. Ja ho he dit: el cercle viciós. I molt a desgrat meu.

23 d'abril de 1956

Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulians que s'acontenten de repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes. Poques idees, o pocs ideals, heretats de les generacions anteriors, es veuen, com el nacionalisme d'avui, sotmesos a una desestima tan palpable i insistida. No em vaga d'entrar, ara en conjectures sobre si s'ho té ben merescut o no. Una opinió generalitzada dels darrers temps li atribueix la culpa de les guerres més doloroses de la centúria, oblidant que potser en comptes de ser-ne la causa n'és l'efecte, i callant sobretot que molt sovint ha servit de pretext a mòbils prou més obscurs i inconfessables. (...)

El que jo voldria comentar en aquesta nota , i subratllar, és la maniobra que s'oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot. En certa part, és clar, hi ha una voluntat càlida i de bona fe, que desitjaria desintoxicar els pobles europeus d'aqueix sentiment, de vegades sentimentalisme malaltís, que és l'exacerbació patriòtica. Però en major mesura, l'antinacionalisme que veiem estendre's al nostre entorn no té un tan lloable fonament, ans el contrari, sembla no ser sinó una astúcia pròpiament nacionalista: l'astúcia d'un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre en la seva subsistència o en la seva expansió. Darrera l'antinacionalisme de l'europeista, del cosmopolita i del revolucionari segueix, a penes emboscada, en peu de guerra, la mateixa obsessió nacionalista de sempre. (...) El fet a destacar és aquest: en un grau important, l'actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme, d'alguns nacionalismes.(...)

La indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o ni tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d'universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre es bo de tenir colònies: ara, només que es proposi de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s'irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional.(...)

I pensem encara en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d'avui , procedeixen de les nacions potents de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè l'hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I el seu antinacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme dels seus compatriotes, sinó més aviat als dels nacionalismes que li són adversos, interns, veïns o colonials. (...)

En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat- de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació- d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Som molts els homes del món -i ai!. a la mateixa Europa i tot- que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho.

Indagacions i propostes

Joan Fuster
Ed. 62
4ª edició: 1998.

EL FOX -TROT DE BUSH

Ahir vaig ser testimoni directe de com la FOX li netejava el cul al President Bush. Tasca bruta, certament, sobretot als Estats Units, si hem de creure el que escrivia fa uns dies el Buenafuente al seu blog: Vengo de Estados Unidos. Primera conclusión: el papel de váter sólo tiene una capa. En qualsevol cas vaig veure com al paper higiènic que feien servir els perdi.., periot..., perdio..., periotostes, periodistes, ara (coi de paraula defectuosa) hi quedaven impreses aquestes frases després del fet: "Bastirem una nova Nova Orleans" "L'ajuda del govern és massiva" "Cada vida és preciosa", que els palanganers que acompanyaven Bush celebraren amb percussió de mans i somriures estrets, sense dents.

Tota frase amb vocació de pompa té un encaix precís en el temps, assignat per la cronologia dels esdeveniments. I les paraules que Bush defecà a la FOX, (la versió per a orquestra de jazz de la COPE) arribaven milers de morts massa tard. Pudien: eren deposicions.

Com es preguntava ahir Paul Krugman al New York Times: ¿com és possible que l'ajut a les víctimes del Katrina trigui tant a arribar, quan fa cinc dies que tothom n'estava al cas de les immenses destrosses que provocaria el pas l'huracà? I qui diu cinc dies podria omplir-se el pensament de més arguments si només en digués tres. Perquè fa tres dies, mentre a Nova Orleans passava això...

segons Boingboing el president Bush estava fent això altre ...

Segona pregunta de Krugman : ¿per què no s'hi van prendre mesures de prevenció? Ell mateix ens deixa un rastre que hem de seguir per trobar-ne la resposta. Mal traduït ve a dir que, després del 2003, el Cos d'Enginyers de l'exèrcit va desaccelerar abruptament el control de les possibles inundacions i de l'enfonsament de dics. Les causes: la guerra d'Iraq i el retalls pressupostaris. De fet, el 2002, el cap del Cos va dimitir després de criticar, segons Krugman, la proposta de l'administració central de retallar el pressupost de l'enginyeria militar.

Les cròniques diuen que el Katrina ha posat en evidència l'existència de desigualtats socials als Estats Units. Però resulta molt més angoixant que els mateixos perdi.., periot..., perdio..., periotostes, periodistes, ara (coi!! que algú li posi oli a la paraula, que ja no rutlla) fomentin les desigualtats racials adjectivant les víctimes segons el color de seva la pell. Aquí en teniu la prova: mentre els blancs troben (finding), els negres, en canvi, es dediquen al pillatge (looting.

Si algú creu que avui té el nivell de solidaritat a la sang molt alt, pot ajudar els bloggers de Nova Orleans i les seves famílies via comprant una samarreta, o d'altres estris, a l'adreça que trobareu col·locant el ratolí damunt la següent imatge. Bona sort.

EL PASSADÍS

Setembre és una via temporal que concilia la fantasia de les vacances amb la realitat laboral. Contemplat des d'una perspectiva arquitectònica: si l'any fos un apartament, aquest mes seria el passadís que comunica el dormitori de l'estiu amb el rebedor de la tardor. Un lloc de pas, doncs, on, si no hi vas amb compte, pots perdre-hi el sentit de l'orientació de la teva vida.

Una vegada els simfònics del Vallès vam tenir com a director convidat un sud-americà amb mentalitat de corredor de pis de l'Eixample. Harmonitzant amb el seu rostre en forma de tub, que unia els trets de l'actor Federico Luppi amb l'estètica gestual de Toscanini, concebia el Rigoletto de Verdi com un passadís que distribuïa les habitacions de drames lírics d'altres compositors. Així, en els assajos ens demanava que el tema d'aquella ària havia de sonar com El barber de Sevilla de Rossini; aquest altre fragment, lleuger com el Mozart de Les Noces de Fígaro; el de més enllà, gras, però sense colesterol, com Els mestres cantaires de Nüremberg de Wagner. I així anar fent fins gairebé completar la totalitat del repertori operístic. Un Verdi, en fi, esquizofrènic.

El cas és que de tant anar-hi amunt i avall, obrint i tancant portes i més portes d'altres òperes, va arribar un moment en què cap músic de l'orquestra recordava quina habitació, és a dir, compositor, corresponia amb cada fragment del Rigoletto. De manera que, per evitar que la secció de vent confongués el vàter de Mozart amb la cuina de Rossini mentre la corda sortia a prendre a l'aire a la terrassa de Wagner, el dia de l'estrena vam decidir en assemblea amuntegar-nos tots al passadís, i pobre del qui se li acudís d'obrir cap porta. El director va rebre la nostra decisió amb esglai, doncs mai no havia dirigit cap Verdi que sonés a Verdi.

De tota manera, tots i els esforços per salvar una òpera de la inoperància del seu director, un crític d'un diari ubicat en el passadís de la política, el centre ideològic, va qualificar la interpretació de fosca i estreta, com els carrerons suburbials que comuniquen la misèria amb la delinqüència.

A la fi, el director del Rigoletto Mix tornà al seu país desencisat per no haver aconseguit fer de Catalunya un lloc de pas des de les sales de concert sud-americanes als principals escenaris operístics d'Europa. Pobre home. Em sembla que va ser aleshores quan vaig sentir la necessitat de convertir els meus pensaments en paraules. De fet, aquest blog és un passadís que sovintejo per arribar fins a vosaltres. Tant de bo mai no m'hi perdi pel camí.

Feliç transbord.

L'STOIXKOV DEL VIOLÍ

No, el que dur aquest home estampat a la cara no són els colors del Barça. T'hi hauràs d'esprémer una mica més el cervell. Com dius? El Llevant CF? I ara! No. Torna-ho a provar, però afanya-t'hi, perquè el termini per esbrinar l'origen del blaugrana en qüestió acabarà quan comenci el següent paràgraf. Després del proper punt i apart. Aquest.

El nom de l'equip de futbol, que, tal volta, no has estat capaç de deixar caure de la punta de la llengua, és Aston Villa. He escrit "futbol"? No, millor la versió original: football. I és que aquest home és britànic. D'acord, a aquella illa en forma de buda assegut (o de geografia invertida de la Índia, que tant hi fa, les dues semblances són figues del mateix paner) hi ha milions de britànics, i uns quants menys que duen els colors de l'Aston Villa impresos a alguna part del seu cos, sobretot a les impossibles, com, poso per cas, l'ànima. Per tant, si cal parlar d'aquest home no és pels trets que el lliguen a una tribu futbolística o nacional, sinó pels que l'en separen. Primer, el nom, no únic, però sí intransferible; aquest home es diu Nigel Kennedy. Segon, la vocació; Nigel Kennedy és un dels violinistes més celebrats del nostre temps.

Kennedy ingressà en el club dels músics extraterrestres a través d'una antològica versió de les Quatre Estacions de Vivaldi, enregistrada i filmada a les acaballes dels vuitanta. Una interpretació apta per a tots els públics, com ho evidencia la posta en escena: buidada de tot misticisme a base d'altes dosi de rauxa i bon humor, ulleres de sol incloses quan els còmplices de la proesa, l'English Chamber, hi han de certificar les altes temperatures de l'estiu vivaldià. A la fi, una llufa penjada a la sotana del frare pèl-roig per un virtuós que va néixer, precisament, un 28 de desembre, el del 1956. Colossal. La portada d'aquest DVD de referència la trobaràs després del proper punt i apart. Aquest.

Empatxat d'èxit, però afamat encara d'experiències noves, Kennedy va interrompre de sobte l'activat concertística el 1992. Un temps sabàtic que es perllongà prop de cinc anys, els que va trigar a explorar el codi genètic de les seves inquietuds artístiques. En el diagnòstic final no hi cabia cap possibilitat d'error: Si la gent vol, pot dir que sóc un violinista clàssic, però jo sempre m'he considerat un músic que toca música, i no tan sols una part d'ella. Dit i fet: el 1996 desempolsà el violí per enregistrar un disc el títol del qual pretén unificar l'absurditat de la barreja d'estils que el melòman més exigent hi trobarà: Kafka. I els anys que seguiren, Kennedy ens convidà a compartir una visió molt personal de músics molt allunyats de l'estètica clàssica, com Jimy Hendrix, The Doors o els gitanos nadius del melic d'Europa. El violinista de la cara marcada amb el blaugrana de l'Aston Villa ja s'havia convertit aleshores en la versió d'art i assaig d'un altre blaugrana, la punta de llança de l'enyorat dream team, Hristo Stoixkov, com queda palès a la imatge que trobareu després del proper punt i apart. Aquest.

Kennedy alterna els enregistraments del la música més psicotròpica amb els de les obres impreses amb lletres d'or en el vademècum del repertori per a violí. El més recent és una altra llufa a la sotana de Vivaldi: concerts per a violí, i d'altres instruments, en companyia dels seus amics de la Filharmònica de Berlín. En aquest cas, la interpretació de Kennedy resulta allunyada tant del fonamentalisme dels historicistes com de la llàgrima a la galta dels romàntics; una equidistància que, ben mirada, també evidència el fet que Nigel Kennedy és massa Nigel Kennedy, per la qual cosa els crítics més estirats diuen que els pentagrames vivaldians se'n ressenteixen. Tant hi fa; els melòmans mai no li estarem prou agraïts a aquest blaugrana, però de la Premier League, per aportar a la música clàssica el que avui més li cal: rauxa abans que seny. I la imaginació, les ganes de viure, la joia que hi has descobert a aquest disc en són la prova. Imprescindible.

Com dius? Que encara no el tens? I ara! El termini per posar-te el Vivaldi de Kennedy a les orelles acabarà amb aquest paràgraf. T'ho deixo fet: només has de petjar aquest enllaç per endinsar-te, a través d'un vídeo, dins del pensament i obra del violinista més contemporani del panorama actual. Afanya-t'hi, perquè ja arriba el punt final. Aquest.