Potser ens l'hauríem de mirar amb els ulls de Ravel, Maurice per als amics. Abans, però, gaudiu del so abonyegat d'una desgràcia : "Infanta difunta". Digues-ho en veu alta. L'al.literació va merèixer de Maurice una Pavana. Una dansa noble. També lenta, sense exagerar; l'autor ens ho advertí amb aire sorneguer: "La difunta és la Infanta, no la Pavana". Hi ha qui s'ha pres l'al.literació de manera literal, com, poso per cas, el compositor i poeta veneçolà Jorge Sosa:
Pavana triste y tierna,
Te escucho y no te envidio,
Te quedaste con el sueño
De la niña azul enferma,
Vaporosa y vaga
Trasnochada y quieta...
O, si t'ho estimes més, te la pots mirar amb els ulls de Lalo, Éduard per als amics. L'obra és molt fatxenda tant de contingut com de forma; va de simfonia, però de seguida un violí ens descobreix el seu vertader perfil. És el concert mé llaminer del repertori", paraula d'un Àngel, el que acompanya Jesús García. Per esbrinar-ne els motius només t'has de prendre la molèstia de traduir els primers compassos en paraules castellanes: "LA LAMÍ". Mmmm!
Tot i que França l'ad-mira, tal volta fóra millor mirar-se-la amb els ulls d'n nadiu. Turina, per exemple, Joaquín per als amics. Més fatxenderia; la seva proposta també pretèn ser simfònica. Ho és però només a mitges. Sí, teniu raó, ningú no és el que diu ser. Tampoc allò que avui, si véns al Palau , miraràs amb els seus ulls: l'Estat espanyol, Espanya per als amics.