Les partitures de lloguer amaguen en el ventre breus retalls de vides anònimes. A més "de estas garrapateas que cuelgan de los hilos telegráficos de la música", com Azorín va descriure les notes, contenen indicacions escrites amb llapis o amb ploma, de quasi tots els músics que recuperaren durant un breu espai de temps els batecs del seu cor de tinta. El variat estil caligràfic d’aquestes inscripcions manuals, algunes tan costoses de desxifrar com els jeroglífics de les piràmides egípcies, converteix aquests monuments de la música en autèntics jaciments arqueològics a l’alçada de les diverses Troies descobertes per un boig amb molta raó que es deia Schliemann. Així, amb un xic d’esforç i molta imaginació, a "La Bohème" de Puccini un pot arribar a descobrir des de les restes de la Troia I (Maurizio, Milà 1909) fins a intuir la Troia VII d'Homer a les cantonades socarrimades d’una pàgina interior.
Més enllà dels tecnicismes, (arc amunt o arc avall) és possible trobar indicis de vida suposadament intel·ligent en una partitura, ja que, a la pràctica, el fons blanc on viuen les garrapatetes d’Azorín és el confessionari on els músics de cadira aboquem les nostres impressions, els nostres desitjos i temors. Fins i tot, en certes ocasions, una partitura es converteix en el mur cobert de pintades del palau de govern d’un Estat regit per un sàtrapa, el director d’orquestra. ("Fora el dictador, primer violí al poder", Marina).
Alguns guixots constitueixen petites obres d’art pop, com el dibuix d’una tassa de cafè fumejant que vaig descobrir, com a metàfora de dotze compassos d’espera, en una vella partitura d’una sarsuela. Altres, en canvi, et sorprenen disfressats d’onomatopeies de l’avorriment: una fila índia de zetes escrites a llapis al principi d’un molto adagio la nota més breu del qual era la Verge del solfeig, una blanca immaculada. No obstant això, els més nombrosos són els autògrafs, sense apèndixs textuals, dels músics que un cop van insuflar un efímer alè de vida a aquests cossos inerts de paper. Empremtes gràfiques del seu pas, quals turistes, pels monuments de la música ("Joan Arnau va prendre el sol aquí, 1963", Vistes al mar, de Toldrà ). Per contra, no a tots els textos trobats els hi penja un cognom, en particular els que s’amaguen dins les partitures llogades de música contemporània, sempre fèrtils en comentaris orfes. D’entre aquests anònims, confesso la meva debilitat per una rima descoberta en l’última pàgina d’una obra d’estrena recent. Una prova irrefutable que certa música del nostre temps convida a la poesia:
"Al terminar la faena
sea grande o sea chica
tírese de la cadena
no se manda,se suplica"
Les partitures són paisatges de notes vessades, on jeuen, com fulles mortes, les memòries dels seus intèrprets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada