EL LLEST I EL RUC

EL LLEST DE LA CLASSE:

Arcadi Espada

"El éxito de Moore no se basa tan sólo en su atractiva colección de mentiras. Su demagogia está blindada. La demagogia contra la guerra siempre será menor que la demagogia de la guerra. Las similitudes entre Bush y Moore son manifiestas. Ambos se dirigen al mismo público, a la misma transversalidad analfabeta. Pero es que su humor es también muy parecido. Basta ver los chistes imperiales de Moore sobre Marruecos (país de monos) o Rumanía (país de dráculas)."

EL RUC DE LA CLASSE:

Sebastià Alzamora, Avui

Després d'haver vist la pel·lícula Fahrenheit 9/11, m'alegra discrepar dels llestos de la classe i coincidir en canvi amb el cronista Navarro Arisa: és una pel·lícula que, per poc que se'n tingui ocasió, val la pena de veure. Per descomptat, no ofereix cap valor artístic destacable: es tracta d'un documental; per tant, un gènere menor (equivalent en literatura a les memòries, el reportatge i altres mistificacions), i encara, a les limitacions pròpies del gènere s'hi han d'afegir les de Michael Moore com a cineasta: pinyó fix i inhibició estilística al servei de la funcionalitat. Des del punt de vista cinematogràfic, Bowling for Columbine era un pèl més imaginativa en l'aspecte visual i, en conjunt, una mica millor pel que feia a cal·ligrafia i capacitat narrativa; però Fahrenheit 9/11 aparca com a accessori tot el que no sigui complir el seu propòsit declarat: construir un pamflet electoral -força eficaç, val a dir-ho- anti-Bush i antirepublicà (i, per tant, pro-Kerry i prodemòcrata? No necessàriament, i aquesta sí que és una de les poques subtileses del film). Com deia, resulta ara de bon to entre els llestos de la classe i els comentaristes ben informats menysprear Moore, acusant-lo de practicar la demagògia i de fer-se d'or amb els seus llibres i pel·lícules. Bé: em pensava que els llestos de la classe i els comentaristes ben informats no es cansaven de repetir que vendre molt -siguin llibres, discos, entrades de cinema o botifarres d'ou- no era intrínsecament dolent: i jo sóc el primer a estar-hi d'acord, de manera que felicitem tots el senyor Moore pel seu èxit. Pel que fa a la demagògia, es veu que la deu haver inventat Michael Moore, i que la merda en estat químicament pur amb què ens omplen el cap els mitjans seriosos dia sí i dia també no en deu contenir ni un gram, de demagògia. Moltes punyetes és el que tenen, els llestos de la classe i els comentaristes ben informats. Si per un cop la demagògia no és usada al servei dels de sempre, sinó que algú la fa rebotar a la cara d'un troglodita totalitari com Bush, doncs esplèndid, i ben fet que va fer Tarantino d'atorgar-li a Moore la Palma d'Or a Cannes si així li va sortir dels pebrots.