temps al TEMPS

Ho testimoniava en Xavier Cester a l’Avui : segons l’estudi de la SGAE "El repertorio sinfónico de las orquestas españolas" , el percentatge de música contemporània que s’escoltà de 1997 a 2002 a les sales de concert de l’Estat representà un minso 11,7 per cent. Els músics del XIX s’endugueren la part més gran i saborosa del pastís del repertori, Beethoven en testa.

No es pot parlar de divorci entre el públic i els compositors actuals, mai no han estat casats; en alguns casos, fins i tot, s’odien a mort. ( Un odi mutu, sí, perquè hi ha obres que l'únic que evidencien és la misantropia de l'autor). Amb verbs menys intensos ho admetia, en la presentació de les dades esmentades, el Director de l’Auditori de Barcelona, Joan Oller : "El públic té problemes a acceptar la música contemporània, l'afluència baixa notablement i el dilluns següent ens arriben molts e-mails de protesta" . Té la seva lògica; no pots pretendre que la gent resolgui les equacions de tercer grau de Guinjoan si encara no ha après de multiplicar les sèries d’Alban Berg. Dit d’una manera més lírica: no s’estima el que no es coneix.

Els nostres temps ens han dotat de recursos per engegar la curiositat de la gent vers la música simfònica que es fa avui, però ningú no vol fer-ne'n ús. En qualsevol cas, sóc del parer que el proper estudi de la SGAE sobre el tema registrarà un augment ben apreciable del percentatge de música del segle XX interpretada per les orquestres de l’Estat. Amb la llefiscosa parsimònia del cargol, els simfònics li estem guanyant temps al Temps.