I cannot remember amb exactitud el dia en què la por d'"Un supervivent de Varsòvia”, de Schoenberg, va bastir un niu en el meu cervell. Fins ara, esquinçant la boira amb què el pas del temps havia cobert la meva memòria de la partitura, s'abocaven tres volcans en erupció: les primeres notes escopides per les trompetes, el crit del narrador predient l'horror “Get Out! the sargent will be furious”, i la primera glopada de l'oració Shema’ Yisroel (Escolta Israel) que respira el cor masculí.
Però avui aquest afilador de la memòria visual que és Youtube m'ha descobert de nou tota la geografia de la música: el que sovinteja en terrenys maltractats per la lava, un paisatge esquerp on les paraules sonen com a roques incandescents despenyant-se cap a la teva consciència per un pendent pronunciat en alemany.
Schoenberg va armar l'esquelet d'aquesta música testimonial el 1947, i René Leibowitz, alumne de Webern, alumne al seu torn del mestre, el va farcir amb la carn encara fumenjant de les víctimes, que cobrí amb la pell d'una instrumentació plena de durícies.
Les dues meitats de la sèrie dodecafònica semblen haver decidit repartir-se els dos papers principals de l’auca clàssica: antecedent per a la primera porció, conseqüent en la segona.
Si a aquest detall gens gratuït li sumem les molles de pa que Schoenberg ha deixat caure en les cruïlles de la partitura, accessibles només a oïdes en permanent alerta roja, s'entén que Nuria, la filla catalana del compositor, digués en una entrevista que “Un supervivent de Varsòvia” és l'obra més adient per a ressuscitar a tots els melòmans que no van sobreviure a la desaparició de la tonalitat
La narració cantada, (Sprechgesang), tècnica el copyright de la qual pertany a Schoenberg, va a càrrec del baríton Hermann Prey subscrivint el seu viatge professional des d'Eros, quan perseguia amb veu tecnicolor formoses molineres en el bosc de Schubert, fins a Tànatos, ara declamant en blanc negre l'horror nazi en el crepuscle de Schoenberg.
El text l'obre una memòria desmemoriada: ell no ho recorda tot, però el que ara ens dirà tenim l'obligació de no oblidar-ho mai. No deixem que el temps i les seves boires extingeixin aquests volcans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada