Una cosa és tocar notes sense solta ni volta, i una altra de ben diferent és convertir-les en música. Avui, per primer cop des de fa molt de temps, els simfònics del Vallès, talment com alquimistes, hem convertit el plom de la obertura Oberon, de Weber, en or de molts quirats. I potser massa car, fins i tot, ja que el tempo bradicàrdic dictat per Jordi Mora predisposava a una interpretació hipotensa. Hi ha una causa: quantes més coses vols expressar, més temps et cal per contar-les, i Mora exigeix que lletregem totes les notes d'Oberon amb dicció de vidre. També hi ha un efecte: una execució al límit de l'ofec, perquè intueixo que el so de l'orquestra no té la densitat adient per a acomodar-se a un pols tan feixuc.
Això sí, com ja vaig apuntar ahir, el fraseig reclamat per Mora és de molta volada: “ja ningú fraseja així, aprofiteu-ho” ens ha confessat avui en un moment de joia. Pot semblar una màxima presumptuosa, però és cert que en aquests temps convulsos cap director prioritza el fraseig. El mateix Mora ens n'ha revelat el motiu: “ Per a un músic d'orquestra tenir una actitud simfònica vol dir saber escoltar els altres instruments, i ajudar-los quan reconeix que el seus discursos són més importants que el propi.” Enteneu ara perquè ja ningú fraseja així? En la vida, vull dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada