26 d’abr. 2007

L'ÚLTIM METRO

Si els qui acostumen a transitar pels passadissos del metro de Barcelona troben avui un violinista interpretant la (ma)Chacona de Bach, aviso que és molt probable que sigui Joshua Bell entretenint l'espera abans d'esbudellar en directe el concert per a violí de Beethoven en el Palau de la Música Catalana, aquesta nit a les 21:00 h.

No he comentat fins ara res sobre l'"experiment de Washington" perquè l'única cosa que ha demostrat, per a ruïna de la ciència, és que cada cop hi ha més oligofrènics dedicats a la investigació.

Per als al·lèrgics a la frivolitats periodístiques resulta molt més instructiu llegir la fitxa policial del violí de Bell: l'Stradivarius "Gibson", construït el 1713, que va pertànyer a Bronislaw Huberman, violinista els prodigis d'infantesa del qual van corprendre Brahms, a més de fundador de l'Orquestra Simfònica de Palestina, avui Filharmónica d'Israel. El cas és que a Huberman li van pispar el "Gibson" un mal dia de febrer del 1936 en el Carnegie Hall, i mai el va recuperar.

El lladre, Julian Altman, que el 1986 va confessar en el llit de mort el seu delicte, va estar interpretant música frívola amb el cèlebre instrument durant gairebé 50 anys en locals de dubtosa reputació, sense que ningú percebés la lluentor de la joia que duia entre mans.

Ara, al costat de mig segle d'anonimat, quina importància pot tenir passar desapercebut tres quarts d'hora en un passadís sota terra? La resposta la trobareu en els somriures dibuixats per les efes de l'Stradivarius "Gibson", obertures que comuniquen la superfície de la fusta vernissada amb el seu subsòl. Com a dues boques de metro.

3 comentaris:

quim ha dit...

Estic d'acord amb el comentari que fas sobre la bestiesa-experiment del metro. En recordo una altra que va ser la de penjar en una exposició d'art contemporani una pintura feta per nens d'una escola de primària i preguntar als espectadors què hi veien. Com que es pensaven que era l'obra d'un pintor verbalitzaven les seves impressions, que eren molt pelegrines i a vegades ridícules però, és clar, nosaltres sabíem el que era en realitat.

L'art no és una cosa tan abstracta i tan pura com perquè no depengui del context en què s'aprecia. La bellesa d'un violí no és la bellesa en sí, inmune a les condicions en què es percep, a les presses i al soroll del metro, a les vegades que hi hem vist tocar músics. O és que també som estúpids i ignorants si no apreciem la bellesa de la novena de Beethoven si ens la fan escoltar per telèfon?

TACET ha dit...

Hi estic d'acord. Ara bé, crec que la música pot modificar la visió d'un espai inusual de concert, però sempre que la música en aquells moments sigui el centre d'atenció, no un element més del "paisatge", com era el cas en aquest experiment.

quim ha dit...

Exactament. Ho has dit d'una manera més precisa i molt més curta. :)