Meditant sobre com exposar Praxíteles sense Praxíteles, "L'escriba assegut" em va sorprendre dempeus. Sense punt i apart: a uns centímetres de la meva cara els pujols de pintura en els autoretrats de van Gogh temptaven la meva llengua, o potser va ser a l'inrevés. Perquè m'avorreix Matisse em vaig obligar a distreure'm imaginant el color del so de l'ària de Bach, cantada per Braque. No vull punts i apart: els records tots junts, sense espais en blanc. Conclusió nerviosa: a la "Mona Lisa" el vidre protector li desprotegeix el somriure. No fa cap gràcia. Una òpera a la Bastille sense Mortier i sense la passió segons Sant Joan, segons Robert Wilson, que no vaig veure. Désolé. Un "déca" a la terrassa de Les Deux Magots després de dos menús "Philosophes" a Le Procope, on Napoleó va perdre el barret abans de guanyar un imperi. Preparant-se per cloure el dia, el roig encès del sol descendeix per l'horitzó mentre jo ascendeixo fins al cel del Pompidou: m'hi espera Samuel Becket. Quan vaig desesperar Godot, la torre de Eiffel parpellejava. Aquest any Víctor Hugo tampoc era a casa. Hauré de tornar-hi. París sense París només és una meditació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada