UNA GENT ESTRANYA

En el món de la cultura els escriptors constitueixen una casta privilegiada. A qui hagi guanyat un premi literari, per modest que sigui, se li concedeix patent de cors per escriure de qualsevol cosa. La secció d'opinió dels diaris es nodreix d'articles signats per escriptors, més o menys coneguts, que analitzen, sense complexos, temes tan variats com la situació política en el País Basc, els defectes de la defensa del Barça, o el temps de cocció d'un arròs amb verdures. La descripció, encara més, el compromís amb el món que ens envolta, sembla ser patrimoni dels senyors de la paraula, mentre que els músics seguim essent considerats una gent estranya, sempre afamats i queixosos, que vivim aïllats de la realitat reclosos dins d'una cova.

Els melòmans no tenen més sort. El nivell cultural d'una persona es mesura més pel volum de llibres llegits que per la quantitat de música escoltada. Així, un lector compulsiu és una persona culta, mentre que qui posseeix una àmplia col·lecció discogràfica, o no es perd cap funció operística al Liceu és, simplement, un gran afeccionat, o si no, se'l qualifica amb un terme més propi de la psiquiatria que de la cultura, com és el de fanàtic.

El fet que la cultura només sigui una paraula que es diu, o s'escriu, però que mai no s'escolta és, sens dubte, un problema d'educació, però tinc la impressió que els mateixos músics tampoc no estem per la feina. Potser tenen raó els qui ens acusen de viure d'esquenes al món. Els programes de les orquestres, generalment, es dissenyen amb el masegat patró d'obertura-concert-simfonia, sense cap fil conductor que ajudi l'oient a establir una relació vivencial, contemporània, amb el que és a punt d'escoltar. No resulta estrany, doncs, que els joves i els mitjans de comunicació ens ignorin. A cap diari no li ha passat pel cap oferir la seva tribuna d'opinió a algun dels savis de la música que tenim a Catalunya. Per exemple, mai no he llegit un article signat per Benet Casablancas donant el seu punt de vista sobre el futur d'Occident, o una dissertació de Salvador Mas sobre la solitud de l'àrbitre de futbol, semblant a la d'un director d'orquestra. En els diaris, les notícies sobre música no es troben a la secció de cultura, sinó a la d'espectacles, com si la meva feina, tocar la viola, fos un número de circ.

En un passat recent, quan encara s'escrivien simfonies, els grans músics remenaven la consciència del públic i provocaven el poder amb les seves obres. En l'actualitat, ja no generem idees noves, només comerciem amb emocions. O ni tan sols això. La música ha deixat de ser un instrument de cultura per convertir-se en la banda sonora, entesa com a sons ordenats que tot el món sent però que ningú no escolta, d'un món caòtic i diuen que modern. Avui, a ningú no li resulta estrany assaborir un bacallà a la llauna en un restaurant al compàs de la Pastoral de Beethoven, o que la veu de Carreras desgrani el Maria de Bernstein mentre el dentista li extreu un queixal.

Això no succeeix en cap altra expressió cultural. La literatura, en especial, gaudeix del respecte i la consideració que mereix. A tots ens semblaria surrealista escoltar en un vagó de tren el següent: Tren amb destinació a Barcelona. "Invasió subtil i altres contes" de Pere Calders. A l'Hostal Punta Marina de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que...propera parada, Sabadell Sud....no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals". Però a ningú no l'escandalitza que una simfonia passi per aquest viacrucis.

Sense anar gaire lluny, l'altre dia, en el tren que em duia a Vilafranca, un jove universitari assegut al meu costat llegia, concentrat, un article signat per Mario Vargas Llosa sense posar la més mínima atenció a un meravellós manifest contra la guerra que ressonava per tot el vagó, la Vuitena Simfonia de Xostakovitx. I vaig somiar un món on la paraula "cultura" no hagués estat inventada per un escriptor, sinó composta per un músic. En aquest espai obert dins la meva imaginació, el jove universitari llegia la magistral partitura del compositor rus duent el compàs amb la mà mentre, pels altaveus, la veu de l'escriptor peruà declamava el seu conte més cèlebre, que ningú, per sort, no escoltava: les virtuts del liberalisme econòmic.

Xostakovitx