Al nostre Händel i simpatitzants els hi manquen una mà de pebre i una dosi generosa de cafeïna. La mà, per treure'n les guspires justes que encenguin el jocs artificials promesos per una partitura reial; la dosi, per a guarir la hipotensió del nostre metrònom interpretatiu. I és que Corrado Bolsi, el concertino director que ens guia aquests dies en la nostra expedició al barroc més celebrat, ens ha aportat aquests dies un fraseig musical molt assenyat, però poc rauxós. En el fons tant hi fa, perquè també ens ha desembossat els conductes que comuniquen la música amb l'art, obturats des de fa molts compassos pels greixos que solen acumular en el cervell dels músics les partitures romàntiques interpretades en concerts mal organitzats i pitjor assajats, com els d'aniversari.
Pachelbel, Bach, Vivaldi i Händel, quatre medicaments contra el colesterol simfònic, que aquesta nit presentarem a la nova clínica per a l'ànima que han obert fa uns dies a Sabadell, el Teatre Principal. Mastegaré a consciència cada píndola. Salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada