La Simfònica fa vint anys. Avui segon assaig del programa amb què celebrem aquest aniversari, i que reunirà a quatre dels cinc directors titulars que ha tingut l'orquestra al llarg de la seva història. Hi faltarà l'Edmon Colomer per raons que encara desconec. Albert Argudo, el director fundador de l'Orquestra, engega al punt de l'hora deu l'obertura "El ratpenat", del Johann més inspirat de la família Strauss. L'hem tocada un munt de vegades en diverses edicions del Festival de Valsos que, precisament, el mestre Argudo va idear quan era el titular. Un botó llustrós del seu llegat: el compàs ternari del vals és el que més alegries ha donat a la nostra melangiosa economia.
En els cinquanta minuts que ha durat l'assaig de l'obertura, Argudo ha tingut temps d'ironitzar sobre els harmònics que es produeixen quan vibrem una corda o una columna d'aire: Els harmònics no tenen harmònics, per això costen tant d'afinar. Algun dia he d'explicar aquí com la història de la música ha evolucionat amb disciplina prussiana seguint la successió d'harmònics per ordre alfabètic. Ara em fa mandra.
La segona part de l'assaig l'acaparat el segon moviment del Concert per a piano d'Albert Guinovart, l'únic fragment que tocarem, que la Simfònica li vam estrenar fa un parell de temporades. Edmon Colomer havia de ser la batuta, però la seva absència ha obligat l'Albert ha assumir el doble paper de director i solista: estic molt nerviós perquè jo no sóc director, i no sé com anirà tot plegat.” De moment ha anat bé. Un bé, però, sense amanir: sense poc, sense molt; sense res. La música de Guinovart sempre m'ha sonat a "déjà vu"; vull dir que em desvetlla aquella sensació d'"aixòemsonanosédequè". En aquest cas, una barreja entre el Raxmaninov al seu exili a Hollywood i el jazz del Gerswhin exiliat al primer món de la música simfònica. Resultat: una música exiliada de l'estètica actual. Més idees a contracorrent: jo accelero en els crescendo i retardo en els diminuendo, just a l'inrevés del que ensenyen als conservatoris. Mira, m'agrada així, ens ha confessat en Guinovart amb un somriure de nen entremaliat. El moviment del concert s'esmuny pel clavegueró del silenci amb un solo de caixa en "pianíssimo". Serà la darrera obra de la primera part del concert. No em sembla una ubicació massa encertada. El final de la partitura és massa despullat, gairebé tètric. De resignació. Que fem 20 anys, coi! I encara tenim força i no tenim l'ànima morta i...
Albert Guinovart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada