Tercer assaig de la gala d'aniversari. "Gala" és una paraula espantosa, i tot apunta a que la cerimònia vol homenatjar-la. Avui hem treballat les propines, tres peces curtes destinades a escalfar els palmells de les mans del públic, fins i tot en hiverns tan despersonalitzats com l'actual. Dels tres afegits només revelaré el nom de la partitura que clourà l'esdeveniment: La Santa Espina. No deixa de ser paradoxal, -"paradoxal" és el terme més diplomàtic que ara em ve al cap-, que una sardana sigui el colofó d'un concert simfònic d'aquesta mena. La nacionalitat d'una orquestra no és un punt d'arribada, més aviat em sembla un punt de partida. I després, i sobretot, som i serem músics, tant si es vol com si no es vol.
A la primera part de l'assaig hem enllestit la segona part del concert: obertures i àries d'òpera sota la batuta del nostre titular, David Giménez Carreras. És el repertori on sembla que s'hi sent més còmode, a l'ombra dels do de pit(s). Correcte. Després del descans hem recordat el paradigma de les cinquenes simfonies, la majúscula Cinquena de Beethoven, que aquesta tarda interpretarem a Terrassa en un concert organitzat per la Delegació de les Nacions Unides. El cas és que mentre la recorria amb la viola, m'ha assaltat l'enutjosa sensació que ara era el repertori el que no s'hi sentia prou còmode amb el director.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada