Una obra composta per al dia de la fi del món no s'hauria d'assajar la jornada laboral més mandrosa de la setmana. El Txaikovski més patètic no és un plat de dilluns, encara que neixi de les mans d'un Salvador; en aquest cas, Brotons. El fet és que avui li hem clavat una primera ullada a la Simfonia "Patètica". La conclusió, avalada pel director, és que el primer moviment està molt gras, dada que no convida a la sorpresa tenint en compte el seu perfil de monument. Perquè això és l'acte que inaugura el drama de la "Patètica": un monument gegantesc a l'acció de suplicar. Que aquest "sisplau" majúscul no caigui en el patetisme de la humiliació dependrà del grau d'ansietat del nostre toc. Perquè una simfonia patètica no ha de convertir en patètics els músics que la tradueixen. Ni tan sols els dilluns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada