Quan vam saber que el Ronaldinho dels barítons, Joan Pons, jugaria amb nosaltres, ningú no va dubtar de la nostra victòria en la final de Champions dels Amics de l'Opera. A més, vindria acompanyat d'un entrenador la tàctica del qual li permetria marcar un munt de gols en el cor dels afeccionats sabadellencs, amb una pilota de color Verdi.
Però tot just abans del primer entrenament, un esquinç inoportú a la corda vocal dreta va despenjar en Pons de la convocatòria, i, per simpatia, l'entrenador fet a la mida de les seves virtuts. Les nostres esperances de victòria trontollaven. Per mantenir-les dempeus ningú millor que el nostre Frank Rijkaard a hores mortes, Salvador Brotons, que amb tres moviments de batuta va muntar una estratègia casolana, però efectiva: res de marcatge a l'home, defensa coral; i a les obertures, com el seu nom promet, obrir el joc als extrems Iago i Scarpia, els quals penjarien notes a les àries perquè fossin rematades per Carlos Amalguer, un davanter molt baríton que assumí l'ingrat paper de substituir el toc genial de Pons per un talent esforçat.
La veritat, no va ser un partit dels que fan història, però ens vam endur la Copa a casa, que és el que compta. Acabada la feina, em vingueren a la memòria les paraules d'un mític director d'orquestra: "fútbol es fútbol". Tot i que, ben mirat, ja em diràs tu què sabrà un músic d'aquest particular joc de pilota. Oe, oeoeoe,o,e, o,e.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada