La música més ref(v)erencial sol ser fronterera. El Concert per a violí, d'Alban Berg, poso per cas, compost a la memòria de la filla d'Alma Mahler, -amiga de Berg-, i de l'arquitecte Walter Gropius: Manon Gropius, a qui la poliomielitis arrabassà el viure als divuit anys d'edat. La partitura, que preparem aquesta setmana sota la batuta d'Edmon Colomer i el violí de Régis Pasquier, té un subtítol: narració musical del vol d'un àngel a través de la vida. Si creus que els teus infants més propers no són àngels, decidiràs que això és una cursileria. Jo, no; ni tampoc l'escriptor Elias Canetti, que va conèixer Manon, Mutzi per als íntims. "Tímida més que bella, era una angèlica gasela del cel."
Berg obre el seu poema sonor amb un esbós de l'àngel; la puresa del seu perfil ens arriba lliure de qualsevol corrupció per contacte físic. I és que cap dit de la mà esquerra del solista no trepitja les cordes del violí. En diem cordes obertes; en aquest cas, obertes a la vida:
Powered by Castpost
El sistema dodecafònic ideat per Schoenberg, mestre de Berg, sembla a primer cop d'ull una apologia de la democràcia. Cap nota no domina sobre les altres, sinó que el compositor crea una sèrie -ordenant al seu gust les dotzes notes de l'escala cromàtica- que constituirà el fil conductor de tota l'obra. Berg idearà per al concert de violí una sèrie d'una fragilitat esfereïdora. La fragilitat de Manon. Fixeu-vos en les quatre notes finals, perquè la seva missió no és només fer gruix per a completar l'escala cromàtica: tenen una justificació mol ref(v)erencial, i que ens serà revelada en el capvespre del concert. Una sèrie en la frontera entre la tonalitat i la seva absència:
Si el primer moviment té la vocació retratista d'una jove fràgil i angèlica, que canta (una cançó popular austríaca) i balla (un vals), el segon ens acararà amb el seu destí, la malaltia. El "Destí" majúscul dels músics romàntics -Beethoven, Txaikovski...- sol aparèixer amb la disfressa de notes repetides. Berg serà respectuós amb la tradició. Escolteu la desesperació del violí: sap que la mort està trucant a la porta de la seva vida, a la de Manon, i, a aquestes alçades de la partitura, també a la nostra. Edmon Colomer ens hi dóna una referència precisa: quan toqueu aquesta música penseu en el "El crit", d'Edvard Munch. Una pintura fronterera entre la forma i la seva negació.
Powered by Castpost
A les acaballes del concert, l'acceptació del destí. Les quatre darreres notes de la seqüència original de Berg són les quatre primeres notes d'un cant a l'eternitat, el coral compost per Bach Es ist genug, so nimm, Herr, meinem Geist. Mal traduït: Ja n'hi ha prou, per tant, Senyor, pren el meu esperit. Una ref(v)erència al mestre. Escolteu el tema cantat pel violí solista, amb el coixí harmònic de la seqüència de Berg, i, després, en el so de vidre transparent dels clarinets -una imitació del registre aflautat de l'orgue- amb l'harmonització original de Bach. Una frontera entre el passat i el futur.
Powered by Castpost
La vida de Manon s'esmuny pel violí a través de l'ultima evocació de la seqüència original. Les darreres notes de l'orquestra ens retornen la puresa de les cordes obertes de l'inici mentre el solista sosté una nota extremadament aguda. Amb paraules de l'escriptor Jaume Cabré: aquell sol natural agudíssim del violí, es transforma en una papallona blanca que arrenca un vol vacil·lant i que no tothom pot percebre. Alma Mahler sí que la va veure, com nosaltres avui. Tanta bellesa en una criatura de vol estantís. Aquest moment representa un instant abans que Manon es transfiguri en la papallona blanca de Cabré. Manon un segon abans de creuar el llindar de l'infinit. L'última frontera.
Powered by Castpost
PS, Si has tingut la paciència d'arribar fins a aquí, mereixes ésser testimoni de la recreació d'aquesta obra fronterera. Podràs veure i escoltar l'assaig general del concert d'Alban Berg el divendres al matí a les 10:00 h., i al lloc on aquesta partitura va ser estrenada ara fa setanta anys, el 1936, -la frontera entre l'esperança republicana i l'horror de la guerra civil-: el Palau de la Música, Barcelona. Si hi vols venir fes-m'ho saber a aquest correu: jxcos@uoc.edu
1 comentari:
Trobo molt interessant aquesta exposició. I molt didàctica. Et felicito.
Publica un comentari a l'entrada