QUI ERA AQUEST?

Avui és el dia de la música. Tot minúscules. Millor parlar de cinema. Escriure un punt de vista sobre "Ciutadà Kane" d'Orson Welles, podria ser considerat una redundància al voltant d'un film que és precisament un compendi de punts de vista; puc fer que soni més universitari, és a dir, un estudi sobre el relativisme de tota certesa. El cas és que mai no he acabat de saber ben bé qui era en realitat Charles Foster Kane. Del trencaclosques que crea la visió calidoscòpica del gran magnat, no és fins a les acaballes de la pel·lícula que se m'acudeix un encaix de peces amb denominació d'origen psiquiàtrica: el retrat d'un conflicte intern entre el desig de poder i la cerca d'una felicitat que només sap parlar el llenguatge de la infància.

La porció menys consumida del pastís de "Ciutadà Kane" ha estat la banda sonora, composta per un dels músics més originals de la història de cinema, -un elogi gens original, tot sigui dit de passada, però ara tinc pressa-, Bernard Herrmann, i només cal recordar l'escena de la dutxa a Psycho, de Hitchkock, perquè tu i jo hi estiguem d'acord. Col·laborador habitual de Welles a la ràdio, Herrmann, en la seva estrena com a compositor de bandes sonores, s'allunyà de la uniformitat musical de caire descriptiu imperant aleshores a Hollywood. La música, per a ell, era moure emocions a través de comunicar a l'espectador el que no podia veure a la pantalla. Per a dir-ho curt, era un geni. Poso per casos dues escenes de "Ciutadà Kane" que ho certifiquen.

La música és la llavor de la que neix el muntatge de l'escena de l'esmorzar, que resumeix en un parell de minuts el procés de degradació del primer matrimoni de Kane: Welles va fer compondre a Hermann un seguit de sis peces curtes sobre les que el director ajustà la durada de les seqüències. Un tema amb variacions. La primera és la tonada base, un vals: el mirall de la felicitat conjugal acabada d'estrenar.

(Si feu clic a la imatge podreu veure l'escena sencera).

Vals. Gentilesa de Castpost

Les successives variacions d'aquest vals aniran enfosquint la partitura a mesura que la convivència de la parella es vagi degradant. A la darrera variació, però, Herrmann recuperarà el tema inicial, posant el contrapunt amarg a l'ironia amb què Welles adoba la incomunicació del matrimoni. Ells ja no es diuen res. Ho fa la música.Així:

Vals (final) Gentilesa de Castpost

L'altra escena demana a l'espectador un alt grau de perspicàcia o, en el seu defecte, uns generosos coneixements de música. Jo no tinc perspicàcia, així que m'he abraçat al seu defecte: sóc músic. El cas és que Herrmann ja ens ha dit poc després de començar el film què vol dir Rosebud. Aquesta és la ruta que cal seguir: el tema musical de Rosebud sona per primera vegada acompanyant Kane quan pronuncia la paraula mítica, i un altre cop només uns minuts més enllà, quan veiem el trineu cobert per la neu a la seva casa materna. En qualsevol cas t'he de confessar que ser músic fa el camí més planer, sí, però no assegura el desxiframent de l'enigma: el meu descobriment del Herrmann delator va ser molt tardà, i amb la digestió ja feta de la solució gràcies a repetides mastegades de la pel·lícula.

La llum de la tonada de Rosebud contrasta amb les tenebres de la música associada a la mansió de Kane, Xanadú: dos temes irreconciliables. Un contrast, a la fi, que reflecteix la personalitat de Charles Foster Kane, al·lèrgica a tota definició que no sigui un diagnòstic psiquiàtric .

Xanadú. Gentilesa de Castpost

Rosebud.Gentilesa de Castpost

Que qui era Charles Foster Kane? Un punt de vista més: un home que no va saber trobar el verb precís per conjugar el subjecte de la vida privada amb el complement de la vida pública. Música, que no paraula, de Bernard Herrmann.

Al final he acabat parlant de música. No tinc remei. Noi, posa el rètol de punt i final. Sisplau.