El 1892, dos anys després que el llegendari cabdill indi Sitting Bull fos assassinat a Wounded Knee, el compositor txec Anton Dvorak desembarcava al port de Nova York per assumir la direcció del Conservatori de la ciutat. Els llibres de història diuen que en aquell temps els Estats Units tenien dubtes adolescents : Qui sóc? Què vull? Cap a on vaig?. Un resum telegràfic: la línia que fins aleshores havia atorgat al país la patent de terra per conquerir, la frontera entre l'est i el Far West, lluïa des de feia res el rètol de tancat per defunció, la d'un parell de generacions d'indis, mentre els supervivents eren confinats en embrions de futurs parcs temàtics, les reserves. Pel que fa als negres, tot i que el final de la guerra civil els hi havia concedit una llibertat semidesnatada, ningú no sabia encara quin era el paper que havien de representar a l'auca de la nació. El cas és que la suma d'aquests factors a una economia sense control, va donar com a resultat el número vermell d'una crisi existencial en el pressupost psicològic dels ciutadans.
En aquest context, Dvorak, un cop balancejat en el bressol dels mites de la nació, va compondre, entre lectura i relectura del poemari "La cançó de Hiawhata", de Longfelow, una obra de tall europeu, la Simfonia n. 9, del "Nou Món", amb què assenyalà als americans quin era el compàs que havien de seguir per bastir una identitat col·lectiva. Perquè no hi haguessin dubtes també ho va dir de paraula: Estic segur que el futur de la música d'aquest país ha de tenir com a base la música negra. Aquestes són les cançons d'aquest poble. Només haurien de passar un parell de dècades perquè les extrasístoles del jazz li donessin la raó.
Un segle i escaig després del "Nou Món" de Dvorak, des de Bush pare, fill i Esperit Sant, amén, som molts els qui ens preguntem sobre els Estats Units: Qui són? Què volen? Cap a on van? Tinc la sospita, no obstant, que aquestes preguntes ens les hauríem de fer abans els del "Vell Món" sobre nosaltres mateixos. El problema és que, tot i els esforços de George Steiner i simpatitzants, els europeus encara no hem trobat la fórmula que converteixi en un acte d'heroïcitat el patetisme de perdre la dentadura postissa mentre cridem als quatre vents un víctor acneic: visca l'adolescència! Vizca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada