Un interval de cinquena, acordat entre un fa greu dels violoncels i un do despullat de les violes, t'obre en el pit una finestra per on s'hi aboca una melodia que sona a dissimulació de nen entremaliat. És la Pastoral, el jardí interior de l'illa de simfonies de Beethoven.
Podria explicar fil per randa el procés d'elaboració d'aquesta música si no fos perquè, tot i tractar-se d'una fórmula sense additius ni conservants, el seu consum no convida a l'entusiasme. Deu ser perquè en aquests temps d'alta tecnologia ens costa de creure que un beuratge compost de plantes silvestres, aigua de rierol, llamps i trons, cants d'ocells, suor de camperol i arcs de Sant Martí, pugui desfer els nusos de cap dels nostres mals, ni els imaginaris.
El cas és que una vegada l'últim acord ens ha pessigat les galtes com a punt final del tractament, de seguida ens entra enyorança de quan la seva veïna, la Cinquena, de quatre precisos cops amb ganivet de carnisser, ens trepana el crani per desvetllar l'heroi en do major que, segons els psicòlegs junguians, tots duem a dins. I és que està científicament demostrat pels aplaudímetres que, en el ritual beethovenià de retirar les deixalles que la quotidianitat diposita en el cervell, ens estimem més de sentir damunt el front l'acer esmolat de la Cinquena abans que guarir-nos amb la teràpia sense dolor de la Pastoral. Tres hurres per Leopold Masoch.
Powered by Castpost
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada