Un matí empresarial: Junta General d'Accionistes de l'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). Informo a qui encara no ho sàpiga que l'OSV és una Societat Anònima Laboral gestionada pels mateixos músics. Aquí hi deixo un extracte de la meva intervenció. Per primera vegada ho he volgut escriure, perquè molt em temo que hauré de dir el mateix a la Junta de l'any que ve. Paciència.
Als estatuts de l'OSV hi llegim que la finalitat de la Simfònica del Vallès és la "promoció i difusió" de la música clàssica. Jo crec que, ara, amb vint anys de història al darrere, aquesta finalitat ha quedat superada per la realitat. Al que hauríem d'aspirar ara, i que hauria de quedar reflectit en les nostres concerts, és a promoure la idea de la música com a una activitat que contribueix al desenvolupament de la persona com a individu i la seva integració social. De fet, no són objectius exclusius de la música clàssica, sinó aplicables a molts altres estils; la música moderna de caire més popular, per exemple, ja els exemplifica en alguns casos. Aquí, a la Simfònica, en canvi, el que predomina és una visió museística ja caduca de l'esdeveniment del concert. I és que fa anys, des dels 90 del segle passat, que els museus no es limiten només a ser centres de conservació d'obres d'art, ara també són centres de percepció. Nosaltres, però, seguim penjant els nostres retrats sonors, les simfonies o els concerts per a solista, sense establir relacions entre ells, i aquest any, fins i tot, sense cap eix o eixos centrals que unifiquin la temporada, que donin a la nostra tasca un sentit de propòsit, d'implicació i de compromís amb el món en què vivim; que demostrin, en fi, que sabem cap a on anem.
Greg Sandow, un consultor d'orquestres, dels Estats Units, diu que els músics simfònics estem convençuts que el nostre repertori és més intel·ligent que el d'altres músiques que es fan avui en dia, de factura molt més elemental. Però Sandow, enumerant una sèrie d'aspectes que caracteritzen avui la feina de les orquestres, aplicables també a la nostra, es pregunta què té d'intel·ligent la manera en què presentem la música simfònica en l'actualitat. Per exemple:
-És una prova d'intel·ligència tocar disfressat amb un frac -per cert, la Filharmònica de Berlín ja no el fa servir - un uniforme que diu més sobre la classe social que abans donava suport, que ara ja no dóna, a la música clàssica, que sobre la naturalesa de la música que interpretem?
-És una prova d'intel·ligència programar un concert amb obres sense cap interconnexió, només per fer la vetllada prou llarga?
-És una prova d'intel·ligència tocar les mateixes obres una i una altra vegada sense explicar al públic per què són importants per a les seves vides?
-És una prova d'intel·ligència marginar la música que es fa avui, i no només la música contemporània, sinó també altres músiques que han nascut en el segle XX?
Les orquestres insistim en quasi tots aquests aspectes que, en comptes de ressaltar la suposada intel·ligència de la música, de la que presumim, el que provoquen en canvi és desproveir-la dels seus valors quan la presentem dins d'un marc que fa ferum a naftalina. I és que si en les programacions només et centres en les obres més populars, sense res al voltant que les hi doni un significat, l'orquestra cau en un cercle viciós de rutina que impedeix el seu creixement. I si a més, aquest estancament l'adobes amb directors de poca volada, els efectes sobre el rendiment i la motivació del músic resulten devastadors.
Tot i així, seguim aquesta política artística mancada d'ambició i d'imaginació en un temps en què a l'Estat espanyol la música clàssica viu una període daurat des de fa un anys, una època de prosperitat que contrasta amb la crisi de públic que pateixen altres països. Una crisi que segur que més tard o més aviat, a nosaltres, també ens hi afectarà. I això no ho predic jo, sinó que ho ha fet algú que en sap molt més, Víctor Pablo Pérez, director de la Simfònica de Galícia. De fet, els primers factors que engegaren la crisi, almenys al Estats Units, ja els tenim en acció: un excés d'oferta degut a la proliferació d'orquestres. El que jo em pregunto és, ¿què programarem en temps de crisi si ja en temps de bonança ens centrem en les obres més populars del repertori per a omplir els auditoris? És, per tant, només la programació el que assegura la venda d'entrades? És que no té res a veure el marc que envolta l'esdeveniment del concert?
Estem perdent una oportunitat única de bastir a través dels mateixos músics una orquestra acordada amb els temps en què vivim, i de demostrar que la societat ens necessita. Perquè estic segur que ens necessita. I és que mai no hem d'oblidar que gran part de la música que interpretem, fins i tot l'orquestra mateixa com a estructura, va néixer en una època de la història alhora que els valors que han donat carta d'identitat a Europa i a la resta d'Occident, a saber: la raó com a instrument principal d'interpretació del món, la llibertat de l'individu, la tolerància, el laïcisme, etcètera. Avui, per raons que tots coneixem, -només cal llegir la premsa-, crec que aquests valors corren perill d'extinció, i, per tant, cal fer tot el possible perquè no quedin esborrats de la memòria col·lectiva. I és que, malauradament, ja quasi no es reediten, i menys es llegeixen, les obres dels pensadors que perfilaren aquests valors (Voltaire, Diderot, Montesquieu...); l'únic testimoni viu que resta d'aquella època il·luminada, el seu registre sonor, som nosaltres, les orquestres, que els difonem cada cap de setmana en els auditoris d'arreu a través de la música que els encarna: Bach, Haendel, Haydn, Mozart, Beethoven... Considero fermament que va en contra de la nostra dignitat com a artistes deixar aquest patrimoni a la intempèrie, penjat nu en la foscor d'un programa de rebaixes, sense comunicar al públic, amb tots els mitjans que el segle XXI ens posa a l'abast, el convenciment que la llum d'aquests valors que va il·luminar el nostre passat és la que ens ha de guiar en aquest present convuls. Moltes gràcies.
