Ofereixo dues entrades de franc per al concert que els simfònics del Vallès (OSV), conduïts per Virginia Martínez, oferirem dijous a les 21:30 h a l'Auditori de Barcelona. Si et ve de gust anar-hi, "Digues" alguna cosa, acompanyada de la teva adreça de correu electrònic, i ja em posaré en contacte amb tu.
El programa està bastit amb obres del Mozart més popular: la Serenata Nocturna, el Concert per a clarinet i la Simfonia n. 40. A Música de paraules, secció reservada a la literatura en els programes de mà els concerts de l'OSV, Sergi Pàmies va donar fa temps un argument que justifica una audició desperta de la sovintejada Serenata Nocturna:
RESTAURACIÓ DE MOZART
Saquejat per l'ambientació musical de megafonia de sala d'espera, versionat per desaprensius anunciadors de xampús anti-caspa, reconvertit en beneit de riallada compulsiva pel cinema, Mozart sobreviu, malgrat tots els atemptats, a la seva sacrificada condició de clàssic.
La Serenata nocturna és una de les melodies que fins i tot els que no hi entenem som capaços de reconèixer. No hem d'esforçar-nos gaire per relacionar-la amb una pel.lícula d'època, un anunci de cervesa, la melodia que sonava al passadís mentre esperavem que naixés un fill o arribés un tren, ras i curt: amb moments de realitats molt allunyats, en principi, del lloc que en realitat li correspòn. En concert, les coses canvien. Aquesta mena de composicions tan castigades per l'ús i per l'abús recuperen una dimensió que permet assaborir-les com déu mana.
Si és arriscat i perillós sacralitzar la música també ho és prostituïr-la i menystenir-la situant-la en un context que no mereix. L'escenografia del concert, la disposició dels elements que componen la seva interpretació, la concentració gesticulant del director, transformat en consciència de cadascún dels músics, compensen els disbarats comesos en nom de la condició mediàtica de Mozart.
Però, més enllà del compositor o fins i tot del director, a molts ens agrada fixar-nos en l'instrument estrella: el violí.
Quina bèstia més estranya! Mireu-lo bé: un coi de tros de fusta amb corbes imprescindibles, ànima misteriosa, i, per fer-lo sonar, res de bufar o acariciar-lo amb la punta dels dits, no: un arc dificilíssim d'agafar i que durant mesos només aconsegueix arrancar-li una sèrie d'esgarrips que fan feredat. El disseny dels instruments té a veure, sospito, amb una concepció infernal de l'anatomia humana i de l'art alhora, i no em sorpren que, per posar ordre entre tants cortosionistes, el director opti per la batuta, un estri autoritari que, salvant les distàncies, recorda el de la porra de l'impotent policia municipal aturat en una cruïlla conflictiva, intentant regular el trànsit d'un divendres al vespre en un dia de pluja.
Sergi Pàmies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada