Cioran
A dos mesos de distància de la fossa comuna, el darrer testimoni instrumental. Per a Cioran (*), la versió laica del Rèquiem que encara no havia nascut; a la fi, un discurs sobre el paradís perdut declamat per la veu d'un clarinet. Literatura. Perquè ningú no pot prendre's seriosament que Mozart confessarà una desfeta a la primavera de re major, quan les cordes surten a prendre l'aire. Potser només Sidney Pollack en omplir amb aquesta música per a un vent solista el silenci més sonor de les memòries africanes d'Isak Dinesen.
No, Cioran. A un amic amb qui has compartit els deliris de la darrera collita de vi i els secrets de la francmaçoneria -el clarinetista Anton Stadler, destinatari del concert- no li regales la rendició del teu esperit embolcallada amb la cel·lofana d'un adagio (mp3).
L'esbós de l'apocalipsi espiritual del Rèquiem es perfila a l'ombra del sol menor d'una simfonia que el 1788 acaba de creuar la frontera psicològica dels 40. Els estudiosos diuen que Mozart va trasplantar la foscor de la paraula "mort", que aleshores sentia propera, a l'acompanyament (mp3) del primer temps. I quan ho saps, arrossegues atemorit el teu arc pel paviment daurat de les cordes de la viola, provant inútilment de salvar-lo de caure pel precipici del Confutatis simfònic del darrer moviment. Tot té consol: per arribar a Júpiter en 41 simfonies de temps has de passar abans per Mart a la 40.
La tristesa és declara amb ràbia a l'ombra d'un sol menor. Ningú no plora en re major. Només Cioran:
(*)El adagio de su último concierto para clarinete y orquesta nos pone de manifiesto un Mozart cambiado; no convertido sino caído; no transfigurado sino vencido. Una música en la que una sutil y etérea melancolía rechazaba la tristeza material y el entusiasmo gracioso excluía la otra cara de la vida, y que, de pronto, se desliza por la pendiente opuesta, donde será irremediablemente vencida. E1 hundimiento del sueño de toda una vida. Aunque formalmente pueda reconocerse todavía al Mozart de antaño, la atmósfera y los reflejos afectivos constituyen una sorpresa extrañísima. La tristeza de las últimas creaciones de Mozart, en especial la sombría atmósfera del concierto para clarinete y orquesta, da la sensación de un deterioro de su elevación espiritual, de un descenso hasta el cero vital y psíquico. Cada tono marca un paso hacia la disolución y aniquilación de nuestra jerarquía espiritual. Arrojamos uno tras otro los velos de nuestra alma, nuestras ilusiones se diluyen y convertimos su transparencia en vacío. La tristeza musical de ese final mozartiano es como un murmullo subterráneo; contenida y, sin saber por que, cohibida.
E. M. Cioran, El libro de las quimeras. Barcelona, Tusquets, 1996
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada