Avui, de bon matí, a aquella hora en què la música és tan sols un negatiu encara per revelar, uns braços barallant-se amb l'aire han rescatat del meu oblit unes paraules que vaig sentir a un company ja fa moltes simfonies: "El director és el meu enemic natural". Com els harmònics d'una nota donada, aquest primer manament del músic d'orquestra ressonava dins el meu cap mentre el mestre Ros Marbà corregia, paternal i pacient, els defectuosos moviments d'un dels quinze alumnes que s'han matriculat al VI Curs Internacional de Direcció d'Orquestra, que se celebra aquests dies a Igualada. Aquí, l'orquestra és el camp de tir on aquests estudiants practiquen per obtenir el corresponent permís d'armes que els permeti assassinar compositors a cop de batuta amb total impunitat. Potser exagero un xic amb la metàfora, perquè ja sé que són joves i que l'error és la primera lliçó del mestre, però és que, després d'assajar quinze vegades amb altres tants aspirants els primers compassos de la Serenata Nocturna, de Mozart, un no pot evitar esdevenir en esclau del seu instint depredador i començar a fer recompte d'injúries oblidades i oblidables.
Ningú no pot amagar-se darrere la música. Com el divan per al psiquiatre, el podi és el lloc on aquests candidats a doctorar-se en batuta perden la careta, darrere la qual tots ens amaguem en la vida quotidiana, per mostrar-nos les seves acomplexades ànimes i mancances afectives. Tal com es mouen sembla que el camí que els ha de dur a desvetllar els arcans de la direcció d'orquestra ha de passar forçosament per una primera etapa de regressió a la infància, on intenten exhumar amb gestos plens de malaptesa els tresors amagats a les illes de les partitures. Ben cert és que hi ha excepcions, unes quantes esperances amb futur a les quals no costa endevinar una propera neteja profunda de l'ànima; a tota la resta salta a la vista que els hi resultarà molt difícil desempallegar-se dels seus fantasmes, entestats com semblen a trencar la baralla de la sagrada Serenata posant l'orquestra potes enlaire.
Això sí, malgrat les diferències evidents en el gruix dels talents, a ambdós grups els uneix una saludable inquietud que els impulsa a tots,pistolers i artistes, a escanejar cada gest i paraula de Ros Marbà a la cerca del beuratge que els converteixi en virtuosos escultors de sons.Avui, el mestre ha abocat l'elixir màgic a la sala amb aquestes paraules en mode major: "Tot el vostre cos s'ha de fondre amb l'anatomia de la música". Els qui les hagin tastat hauran donat el primer pas per adquirir una personalitat artística equilibrada. La resta seguirà amb l'inconscient al descobert, escopint fòbies com trets amb les seves batutes de repetició.
Ells són els meus maldestres i imprecisos enemics naturals, exiliats en la infància dels somnis de cartó pedra, intentant descobrir en quin racó de l'illa un compositor excels va amagar el tresor. Jo, per si de cas, aquesta mateixa tarda li compraré a Mozart una jaqueta antibales. I una ampolla de rom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada