PARARÀ PAPÀ

Els segadors és un himne hipòcrita: el text proclama la propera victòria mentre la banda sonora anuncia la propera desfeta. A l'orella, lletra en to major amb música en to menor; a la boca, pollastre amb escamarlans. Un oxímoron musical. Ahir escrivia que ningú no plora amb tonalitats majors, només Cioran. Avui cal dir que ningú no treu pit en tonalitats menors, només Catalunya, on fins i tot l'himne és el resultat d'un pacte entre forces expressives contràries. I és que el pactisme, aquesta manera de fer tan nostre que aconsegueix que tot mai no acabi de ser ni victòria ni desfeta, ni pollastre ni escamarlans, sembla no tenir límits. Sóc del parer que el pactisme és una versió refinada del "anar fent"; el tuf de la mediocritat apaivagat amb desodorant. Però aquest és un altre tema .

El cas és que des de la Generalitat han demanat a Ros Marbà que cuini una nova versió de Els segadors amb més escamarlans que pollastre. "Què és això de tiririri? Més patxum-patxum, coi." sembla que ha entonat el cor a tres veus del govern. Ros Marbà no és Ferran Adrià, per sort. Descartada, doncs, la deconstrucció de l'himne, el mestre ja ha dit no li queda altre remei que accelerar el tempo, i reforçar el bon cop de falç! amb un "pararà papà, pararà patxim", que només sigui el regust a victòria el que ens resti a la gorja després de cantar-lo.

La noticia ha estat rebuda amb oligofrènia per Felip Puig, portaveu de CiU al Parlament, que ha fet ús de la seva inabastable ignorància per declarar que la nova orquestració de l'himne suposarà "desnaturalitzar la identitat del país" i "un greu atemptat a la convivència". Vejam, se n'han fet incomptables versions, poso per casos, aquesta, aquesta altra, aquesta d'aquí i aquesta de més enllà, de l'himne alemany, el tercer moviment del quartet per a corda, "Emperador", Op. 76, de J. Haydn, sense que cap nadiu, que jo sàpiga, hi hagi extraviat la identitat a dins de cap d'elles. El més revelador de tot és que Haydn era austríac. Ja ho va dir Billy Wilder, els austríacs són més llestos que nosaltres en qüestions identitàries: ens han convençut que Beethoven era austríac i Hitler, alemany. En qualsevol cas, Ros Marbà ha donat prou arguments (*) a l'advocat mediàtic del PSC , "El Pais", que deixen en el lloc que li correspon, al bell mig del ridícul, les rucades de qui sembla convergir només en la desunió.

El que no acabo d'entendre d'aquest assumpte és el per què han escollit a Ros Marbà per a fer-li l'estètica a Els segadors. Podria haver estat una decisió més ben pensada. D'acord que sóc un zero a l'esquerra per a posar en dubte la immensa qualitat artística de Ros Marbà, però trobo que en matèria d'orquestració hi ha compositors millors; Salvador Brotons, per exemple. No em queixo, també podria haver estat pitjor: deixar l'himne en les manasses d'un grup que no hagut de pactar res perquè el seu nom conjuga a la perfecció amb la música que excreta, Els Pets. "Espanyol qui no es tregui la samarreta!" solen bordar al públic dels seus concerts; adolescents, petits i grans. Estic segur que la seva elecció hagués provocat múltiples orgasmes identitaris als lectors més aplicats de Vilaweb, mitjà de comunicació virtual que informa amb sadisme de la música que no és ni pollastre ni escamarlans, el pactisme de l'oli de Borges amb les patates fregides del McDonald's, tot plegat servit amb el farciment dels adjectius més enutjosos del Pompeu, declamats en un català amb accent d'Illinois. Música que "enderrocka" la intel·ligència. Bon cop de falç! (pararà papà, pararà patxim; pararà papà, pararà patxim;...)

(*)

EL PAIS
28/7/2005

Antoni Ros Marbà considera "una ofensa" y se siente "muy dolido" por la acusación del portavoz de CiU, Felip Puig, de que la nueva armonización del himno, encargada al director de orquesta por Pasqual Maragall para el 11 de septiembre, supondrá "desnaturalizar la identidad del país" y "un grave atentado contra la convivencia". Ros Marbà realizó en 1992, por encargo del Ejecutivo convergente, dos versiones, una para orquesta y otra para orquesta y coro, que fueron editadas en disco compacto por la Generalitat bajo el título de Versions oficials de l'Himne nacional de Catalunya.
"No existe ningún himno en el mundo que no haya tenido diferentes versiones", aseguró Ros Marbà en conversación telefónica con este diario desde Santander, donde participa en el festival de música. "Afirmar que con la nueva versión se desnaturaliza el himno de Cataluña me parece una ofensa y como artista me siento muy dolido".
El director de orquesta recordó a título de ejemplo que a Hector Berlioz se debe una versión de La marsellesa y que Valéry Giscard d'Estaign, siendo presidente de la República, encargó a Pierre Boulez una nueva versión del himno, sin suscitar animosidad alguna.
"Aparte de ofensiva, la acusación de desnaturalizar Els segadors me parece que ignora la historia del propio himno", añadió Ros Marbà. En efecto, una versión primitva del texto anónimo del siglo XVII fue recogida por Manuel Milà i Fontanals en su Romancerillo catalán de 1882. Diez años más tarde Francesc Alió, con la colaboración de Ernest Moliné, introdujo el célebre estribillo "bon cop de falç, defensors de la terra!" y compuso la melodía. Pero el texto definitivo aún no sería ése, sino el de Emilia Guanyavents, de 1899. La ley que estableció Els segadors como himno nacional, con la música de Alió y el texto de Guanyavents, se aprobó por impulso de Oriol Martorell el 17 de febrero de 1993.
Pero las versiones antes de esa fecha habían sido numerosas. Josep Viader realizó una para coro recogida como "versión oficial" en el disco compacto editado por la Generalitat en 1992, que contiene además una versión para banda realizada por Joan Lamote de Grignon, titular de la Banda Municipal de Barcelona entre 1915 y 1939, y las dos ya citadas de Antoni Ros Marbà.
"Els segadors es un himno peculiar", prosiguió el director desde Santander. "Está escrito en una tonalidad menor, cosa muy infrecuente, pues los himnos suelen usar la tonalidad mayor, más brillante y solemne. Creo que existe un décalage entre el texto y la música. El texto es fuertemente reivindicativo, mientras que la música no lo es, tiene un carácter de sumisión debido precisamente a la tonalidad menor". "Obviamente, no he tocado ni una sola nota de esa melodía, eso sí sería desvirtuarla", concluyó Ros Marbà. "En cambio, sí es legítimo acelerar el metrónomo y reforzar con la percusión y el metal el 'bon cop de falç!' del estribillo para proporcionarle el espíritu brillante que Oriol Martorell le imprimió en la Diada de 1976 en Sant Boi".