A L'AIRE LLIURE

Les orquestres simfòniques haurien de prendre l'aire més sovint; sortir, vull dir, de les sales de concerts, i amb la música, com qui fa dissabte, netejar de tant en tant la brutícia acumulada a les nostres orelles per la constància del brogit urbà. Avui Daniel Barenboim dirigirà la Novena simfonia de Beethoven amb l'Orquestra i el Cor de la Staatskapelle de Berlín, en un concert gratuït a la Plaza Mayor de Madrid. A Londres cada estiu posen en pràctica aquestes mesures d'higiene acústica mitjançant els Prom, els Promenade Concerts (concerts de passejada), el nom dels quals l'expliquen els seus orígens, a les acaballes del segle XIX, quan la gent passejava pels parcs mentre escoltava la música que interpretaven diferents orquestres. La capital anglesa no és un cas aïllat: moltes altres ciutats d'arreu del món, Berlín, Los Angeles, Boston i un etcètera generós, contemplen l'època estiuenca com a una oportunitat d'acostar, a través de concerts a l'aire lliure, la música simfònica als ciutadans.

Dins d'aquest club de grans urbs melòmans, Barcelona hi posa la nota, i mai millor dit. Crec recordar que la darrera vegada que l'OBC va sortir al carrer va ser per les festes de la Mercè de 2001 en un concert piromusical patrocinat per "El Periódico", que va aplegar un munt de gent a l'Avinguda Maria Cristina. Des d'aleshores, res de res. De Sabadell val més no parlar-ne.

Moltes orquestres duen el nom de la seva ciutat i no de la sala de concerts on toquen habitualment. Caldria traduir, doncs, aquesta circumstància de manera literal, i que la gent tingués l'oportunitat de gaudir de la música simfònica en altres espais urbans. Estic segur que aquesta experiència renovada del concert enriquiria tant el caràcter de la ciutat com a la mateixa música. Ho tinc científicament demostrat: el Rèquiem de Fauré sona millor a les Drassanes de Barcelona que al Palau, i a la Finlàndia de Sibelius s'hi arriba més aviat a través de l'estació de França que des del quiròfan de l'asèptic escenari de l'Auditori de Barcelona. En aquests auditoris improvisats la gent s'acosta a l'esdeveniment de la música de manera més relaxada, i amb la ment més receptiva, perquè el marc que envolta a l'oient forma part de la seva vida quotidiana.

Cal conservar l'aspecte físic d'una ciutat reformant façanes, monuments i el que calgui, però també cal tenir cura dels estats d'ànim que aquests espais provoquen en els ciutadans. Per això el que més envejo dels qui avui hi aniran al concert de Madrid no és poder escoltar la Novena interpretada per una orquestra excelsa dirigida per un gran director, que també, sinó l'oportunitat d'escoltar-se la Plaza Mayor des de demà, i per sempre, amb unes altres orelles. Enveja de que, quan la travessin, el record de la melodia més treballada de la història de la música s'imposi a la quotidianitat del brogit urbà. Freude.